Andreu Ramis: “En cultura, no hi ha res més constant que els canvis”

Palma“M’entusiasma aquesta obra”, afirma satisfet i espontani Andreu Ramis Puig-Gros (Lloret de Vistalegre, 1949). Es refereix al Calendari folklòric de Mallorca de Rafel Ginard, del primer volum del qual, dedicat a la tardor i coeditat per la Fundació Mallorca Literària i Saïm Edicions, ell és un dels dos curadors, juntament amb Miquel Sbert. Segons confessa, fins i tot per a ells, dos folkloristes, ha estat un descobriment que no dubta de qualificar d’“interessantíssim”.

Es diu sovint que les tres obres cabdals de la cultura catalana a Mallorca són l’Alcover-Moll, l’ Aplec de rondalles i El cançoner popular de Mallorca, aquest darrer del mateix pare Ginard. En quin lloc situaríeu el Aplec de rondalles El cançoner popular de Mallorca. Calendari folklòric

Els tres primers són els pilars, els tres grans repositoris de la nostra tradició cultural. Si ens fixam en Ginard i en el fet que l’editor Moll prioritzàs la publicació del cançoner, ara constatam que l’aplec de cançons és el text, la gran obra etnopoètica, però crec que Ginard tenia una idea més global: si el Cançoner és el text, el Calendari és el context perquè explica d’on sorgeixen aquelles cançons, quan i per què es cantaven. El Calendari folklòric de Mallorca ens ofereix un material interessantíssim per conèixer aquest context de manera organitzada, ordenant els sabers segons els cicles en els quals se succeïen. En aquest sentit, aquest calendari dona una dimensió encara més sòlida del folklorista Ginard, des del punt de vista metodològic.

Ginard, un franciscà; Alcover, canonge. És una visió molt eclesiàstica de la cultura popular mallorquina?

Les seves obres són fruit d’una visió pròpia del moment i d’una ideologia molt precisa, religiosa, conservadora. I amb això no els vull menystenir gens ni mica, però n’hem de ser conscients. Ara bé, continuant amb Ginard, ens trobam cançons com la que diu “Ni vinya a ran de camí, ni terra a ran de torrent, ni casa a ran de convent”, i quan n’explica els motius i parla d’evitar el robatori i les torrentades, de la tercera apunta que “... val més no parlar-ne”. Uns punts suspensius poden dir més que dues pàgines de text.

Per a què ens serveix avui un calendari folklòric?

Tot i que Ginard recull tot el material entre el 1951 i el 1958, en el moment que era una manifestació espontània, i que el context avui és radicalment distint, jo crec molt en l’observació d’Amin Maalouf quan diu que estam sotmesos a dues arrels: una de vertical -la tradició, d’on procedim- i una de transversal, que són les circumstàncies actuals que ens arriben per tots els costats. Vivim condicionats pel nostre passat i també per les ventades de la cultura globalitzada. Necessitam tenir elements per compartir amb els nostres iguals, elements cohesionadors i que són qüestions que tenen pes en la conformació de la nostra identitat. L’obra de Ginard fa que no perdem el nostre món de vista.

Entre ventades, on queda la cultura popular pròpia?

Hauríem de fer una reflexió sobre allò que significa cultura pròpia. La cultura aïllada sota una campana de vidre no ha existit mai. En cultura, com en quasi tot, no hi ha res més constant que els canvis. Abans del segle XVI, l’embotit més nostre, la sobrassada, era blanc. La cançó del jaleo de Ciutadella és d’un compositor de la Rioja. Ara bé, avui, encara que hi ha una reelaboració constant dels costums, allò que preocupa és que els canvis tenen dues noves variables: la velocitat i la universalitat. El problema per al manteniment de les identitats i trets culturals és la capacitat de digerir les influències que ens arriben minut a minut.

Rafel Ginard escrivia: “Tirant del folklore ve tot el món”. Encara s’aguanta, aquesta afirmació?

I tant. És més, jo diria que Ginard va tenir una visió moderna i anticipatòria del folklore. De fet, en general, s’ha tingut una visió reduccionista d’allò que és folklore, en pensar que només feia referència a la cultura espontània i oral. Ginard l’afronta, en bona mesura, com ho va fer la Unesco el 2003 quan el defineix com a patrimoni cultural immaterial i li dona un abast molt més ampli. El folklore és una disciplina que estudia totes les manifestacions de la vida quotidiana, des dels rituals fins a l’alimentació, la salut, la sociabilitat o els costums. Ginard dibuixa el concepte que després definirà el pare Gabriel Llompart amb una imatge esclaridora, quan parla del folklore com un ventall que, en obrir-se, reflecteix tota la realitat quotidiana.

Quin lloc ocupa el folklore a l’escola actual?

Hi és present i s’hi fa molta feina, però crec més per la bona voluntat i l’interès d’alguns docents que no perquè estigui integrat al currículum escolar. I això que la Llei de patrimoni immaterial aprovada l’any passat ho dictamina, però no es compleix. En tot cas, crec que s’haurien d’invertir recursos per fer-ne una reflexió seriosa, i pensar que allò que necessita suport són les manifestacions pròpies que han quedat minoritzades, en comptes de donar-ho tot a indústries culturals pel fet d’estar inserides en dinàmiques de mercat, i pensar que el folklore no hi està.