Antoni Riera: "Sovint m'han qualificat d'utòpic. No ho consider un insult"

PalmaEl seu dia a dia està molt lluny de la poesia. Almanco el que li coneixem. D’Antoni Riera Font (Santa Margalida, 1969) sovint seguim les anàlisis socioeconòmiques que realitza la Fundació Impulsa, que dirigeix des de la seva creació. És catedràtic d’Economia Ambiental a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Però avui no parlam amb ell d’economia. Acaba de presentar a Manacor –la ciutat on viu des de nin– el seu segon poemari, Blaus de porcellana (El Gall Editor), un llibre per al qual ha reescrit els poemes d’un dietari que escrivia entre els 17 i els 23 anys, mentre també pintava i somiava ser arquitecte. Blaus de porcellana, que es presentarà dia 16 de desembre a Palma, és un llibre significatiu: demostra que, en el seu cas, la poesia i l’art foren primer que l’economia.

Què us du a rescatar un dietari de fa més de 30 anys?

— Vaig rescatar el vell dietari perquè volia entendre la meva adolescència per entendre la dels meus fills. Un experiment absolutament frustrat perquè la realitat és que ells i nosaltres miram el món per una finestra radicalment diferent. 

Per què el títol, aquest Blaus de porcellana?

— Tot en el llibre té a veure amb l’època en què jo pintava, bé, que embrutava. Un conco meu m’havia impartit unes classes de pintura. I jo, que passava els estius (i els hiverns) a Manacor –no teníem per estiuejar a ca nostra–, pintava amb el que teníem: el blavet del corral i el sofre que tiraven a les tomatigueres. El meu conco em deia que amb el blau havia d’aconseguir l’efecte de la porcellana. I aquells blaus de la porcellana em van quedar al cap.

No sabíem que escrivíssiu de tan jove, i encara menys coneixíem que mai haguéssiu pintat.

Això de la pintura m’ho he amagat tota la vida, fins i tot a mi mateix. El 1984 va morir Henry Michaux, a qui admir com a poeta però aleshores sobretot em fixava en la seva pintura. Jo no podia viatjar, així que tot l’art el coneixia a través dels catàlegs de la biblioteca de la Caixa de Manacor, i també per la volta per les exposicions –també la Caixa, Banca March i Sa Nostra– que feia els diumenges. Vaig començar a escriure en la mort de Michaux. Tenia i tenc molt present aquell experiment que va fer Michaux quan es va trencar el braç dret. Normalment quan ens passa això, allò que feim és aturar el braç i esperar a poder tornar a tenir-hi mobilitat. Ell va fer tot el contrari, va activar l’esquerre, i va descobrir l’homme gauche, el seu altre jo.

A la presentació del llibre a Manacor vàreu dir que aquests poemes són del temps que vàreu deixar de mirar el món a través d’una finestra per passar a habitar-lo. Aquest canvi té res a veure amb la vostra decisió de dedicar-vos a l’economia?

— Jo sempre havia volgut fer arquitectura. Ja a l’institut vaig ser molt conscient que, per motius econòmics, no em podria formar com a arquitecte, no em podia permetre estudiar fora de l’illa. Per influència d’un amic vaig fer Empresarials. Tenia una crisi, perquè no era allò que jo volia. Però ja al primer curs, un professor, Antoni Sastre Albertí, em va despertar la passió per l’economia. Amb ell i llegint Richard Lipsey em vaig adonar que el món es pot entendre a través de l’economia i no només de les arts.  

Llavors, per vós, la pintura i la poesia són abans que l’economia.

— Sí, la poesia i la pintura són abans que l’economia. I si escric poesia és perquè puc dedicar-hi fragments de temps, cosa que la pintura no em permet. No tenc temps de res. L’única cosa que sé, però, és que el mes d’agost sense la poesia no seria el meu mes d’agost. La poesia és una manera de gaudir de mi mateix. És com quan som dins la cuina; jo, quan cuin, cuin. I ara trob molt de sentit a anar a foravila. Són maneres de connectar amb mi mateix.

Necessitau la poesia entre tantes dades i estaments de poder amb els quals us moveu habitualment?

— M’agrada la meva feina. Impulsa té un vessant creatiu que m’interessa. Entenc l’economia des d’una visió humanística i com una disciplina dins d’aquest àmbit. Ara bé, la poesia m’ajuda a fer el món més tolerable per mi. 

Us allunya de la realitat.

— Plató deia que els poetes són un mentiders. Jo crec que és al contrari. Els que escrivim poesia revelam la realitat perquè la mentida és allò que vivim. Sempre pens que és més real allò que escric que allò que visc. En tot cas, la poesia és també una manera de rebel·lar-te contra les veritats.

Quantes vegades com a economista heu sentit a dir que sou un utòpic?

— M’han qualificat d’utòpic en nombroses ocasions. No ho consider un insult. Crec que la utopia és molt sana. D’aquí també la meva passió per la pintura, perquè la pintura és el lloc on acaben les paraules i comença la utopia.

Tornem a Blaus de porcellana. Els poemes estan encadenats. Com s’encadenen els esdeveniments a la vida?

— Sí, es un encadenat, un recurs que sempre faig servir. Ja hi era a Jo és un altre, el primer poemari que vaig publicar. En un moment donat, mentre treballava Blaus de porcellana, vaig pensar que tot podia ser un únic poema. Però no, a mi m’interessa la fragmentació. La coherència, precisament, la trob en la fragmentació. En l’art passa el mateix, una obra sola sovint no et diu res si no la veus al costat de les altres que la precedeixen o la segueixen. Tenc una mena d’obsessió per donar coherència a la fragmentació. Sabent que la consistència es troba en la pluralitat, a mi m’interessen les visions holístiques. Tot és una suma de fragments.