Entrevista amb el ca

Palma—D’ençà que era petit tenia ganes d’un canvi. Quan vaig pel carrer amb el vestit posat soc feliç, perquè el meu somni es fa realitat.

Les càmeres i els micros enregistraven les declaracions, però el fet remarcable, en aquest cas, era que les feia un ca. Un gos collie de bona planta, amb un pelatge sedós i estufat de color blanc i cafè amb llet. Concretament un rough collie, no un border collie com dirien després, erròniament, alguns mitjans. Hi havia col·legues que no tenien gens de cura amb la seva feina, pensava n’Aina, que era una de les periodistes que atenien la roda de premsa del ca. Hi havia expectació i la sala era plena de gom a gom. Una entitat bancària havia ofert les seves instal·lacions per celebrar-hi la convocatòria, perquè, afirmaven, això també era una manera de mostrar la seva sensibilitat social.

—Com l’hem d’anomenar, senyor ca? –va preguntar, amb sorna, un periodista menut i magre, que feia olor de conyac a mitjan dematí.

—Toko –va respondre el ca, que estava mig ajagut davant d’una tarima atapeïda de micròfons. M’agradaria que em diguessin Toko.

—Com Tòquio, però sense la i? –va insistir una altra veu amb ganes de gresca. Es van sentir rialletes per darrere.

—Sí, més o menys –va concedir el ca, que tenia un to de veu tranquil i agradable. Com Tòquio sense la i, està bé.

—Però com es diu, vostè? –va preguntar un tercer periodista. Quin és el seu nom?

El ca va contestar sense vacil·lacions:

—Em dic Toko, aquest és el meu nom –va fer una pausa. Entenc que es refereix vostè al meu nom com a humà. En tinc un, clar, però aquest nom, avui, no importa. Em dic Toko, aquest és el meu nom com a animal.

Aquesta era la qüestió, clar, es va dir n’Aina a si mateixa, fent capades d’assentiment. Periodistes de tots els mitjans de la ciutat, ella inclosa, s’havien reunit allà, a la sala d’actes d’un centre polivalent que depenia d’un banc, per dedicar la màxima atenció mediàtica a un home que es vestia de ca i es passejava d’aquesta guisa pel centre. Ho feia en comptades ocasions, però, a mesura que s’havien estès els rumors i els comentaris, el fet havia despertat l’interès de tothom. Hi havia coincidència general en un fet, i era la sorprenent veracitat de la vestimenta. Semblava un ca de bon de veres, ni més ni menys.

—Toko –un periodista jove i grassonet, pèl-roig, es va adreçar al ca pel nom que ell mateix havia demanat, i ell es va girar tot d’una, com acostumen a fer-ho els cans quan els criden. Podem escriure que el que du vostè és una disfressa?

—A mi m’agrada més dir-ne un vestit –els moviments de la boca eren una mica més rígids, no tan naturals. Quan soc en Toko, no tenc la idea d’haver-me disfressat, sinó d’haver-me vestit. M’he vestit per a un somni, per fer realitat el meu somni.

Això del somni ja ho ha dit dues vegades, va reflexionar n’Aina. La impressionava pensar que, des de petit, aquell home –perquè la veu que sortia de dins en Toko era masculina– havia volgut ser un gos. I en certa manera, ho havia aconseguit. No sabia què havia de sentir davant d’aquella determinació. L’assumpte tenia un costat divertit, esperpèntic. Després en tenia un altre que era quasi admirable, i un tercer que era inquietant.

—El vestit és hiperrealista –va opinar el periodista grassonet i pèl-roig. És una reproducció quasi perfecta. O perfecta, vaja.

—Gràcies –es va complaure en Toko, que de tant en tant aixecava la pota del darrere i es gratava una orella. El pèl-roig va continuar:

—Li podem preguntar què li ha costat?

—En diners? –va voler precisar en Toko.

—Si, sí, en diners! –un murmuri fet de conjectures, suposicions i bromes va recórrer la sala, aquella pregunta interessava tothom.

—Bé –en Toko es va aclarir el coll, i curiosament, per a alguns dels presents això el va fer més humà que el fet de parlar–, el més difícil va ser trobar el teixit per a la pell i la fibra per fer el pelatge. Vaig haver d’examinar desenes de mostres, i encara quedava la dificultat de les dents i les ungles, que són fetes d’una mescla de polímers, la mateixa que s’utilitza per fer les boles de billar. Després vaig cercar qui fos capaç de cosir-ho i aconseguir aquest resultat en què no es veuen les costures. Van ser Ana i Maribel de Tus Ojos Añil, un taller de disseny que cus per a teatres i òperes, que em van fer el vestit a mida. El que més m’agrada és que el teixit és molt sensitiu, de manera que, quan m’acaricien el llom o la panxa, ho puc sentir perfectament.

Tothom callava, esperant la xifra de diners. Com un artista, en Toko tenia ocasió d’explicar el seu procés creatiu i s’havia embalat. Els assistents a la roda de premsa començaven a témer un discurs sobre tall i confecció de vestits de gos, de manera que el veterà que feia olor de conyac no va dubtar d’interrompre’l:

—Però quant li va costar? –en Toko es va aturar i va quedar callat, semblava que no entengués la pregunta. En doblers.

—Ah –va murmurar en Toko, decebut. Uns dotze mil euros, una mica més.

La majoria es van posar a fer comptes i alguns ja imaginaven titulars: “Gasta milions per disfressar-se de ca”, conscient que la majoria de lectors del seu mitjà encara converteixen mentalment els euros en pessetes. A n’Aina la seguia inquietant la molt previsible confusió entre els border collie, més petits i de pelatge més aspre, i els rough collie, més ufanosos –també una mica més pomposos– i que ella trobava que s’assemblaven a l’actriu Meryl Streep, tal vegada pel nas. A n’Aina li va venir al cap una pregunta i va aixecar la mà:

—Toko, vostè té molts seguidors a les xarxes socials. Què li diuen?

—Oh, el més bonic –va semblar que li lluïen els ulls, però això no era possible, perquè també eren fets d’un material sintètic– són els que em diuen que volen fer el mateix que jo. Que volen transformar-se. Aleshores sé que no estic tot sol.