Cristina Moreno : "La política neoliberal intenta potenciar el sistema privat de salut com a prioritari"

Cristina Moreno (Palma, 1974) és professora del departament d’Infermeria i Fisioteràpia de la Universitat de les Illes Balears i membre del Grup d’Investigació Crítica en Salut de la UIB, i les seves línies de recerca estan relacionades amb l’ètica professional i els conflictes ètics dels professionals de la salut. Cristina Moreno, a més, és infermera i màster en filosofia contemporània i, des del juny passat, té el títol de doctora amb la tesi Retallades i conflictes ètics: les resistències dels professionals sanitaris. Amb ella parlarem d’ètica i salut, i més concretament dels conflictes ètics i de les accions de resistència que es produeixen en el món de la salut com a conseqüència del context de crisi econòmica i de les retallades en sanitat desenvolupades, especialment des del 2012 ençà.

Quina recepció ha tingut la vostra tesi en l’àmbit de la filosofia, tenint en compte que aplicau una metodologia qualitativa i d’estudi de camp més pròpia de les ciències de la salut que de la tradició filosòfica?

Encara és prest per saber quines reaccions ha provocat la meva tesi, perquè encara no està publicada. Però les opinions que he rebut fins ara han estat positives. De totes maneres, vull remarcar que aquest treball és una investigació en salut amb un fort rerefons filosòfic, és a dir, que combina els dos vessants. A primera vista pot semblar que utilitz una metodologia innovadora en l’àmbit de la filosofia, però els treballs de camp en filosofia no són nous, s’inspiren en la tradició de la filosofia crítica, són habituals en sociologia i antropologia i pens, a més, que tenen molt de recorregut.

Segons la vostra investigació, com diríeu que han afectat les polítiques neoliberals d’austeritat i les retallades en la salut pública i el dret a l’atenció sanitària?

Les polítiques neoliberals intenten potenciar els sistemes privats de salut com a acció prioritària i es plantegen convertir la salut en un servei en comptes d’un dret. Per aconseguir-ho, el primer que fan és desmantellar, de manera parcial o total, les institucions. Així, retallen el pressupost destinat a la contractació de professionals sanitaris. També es pot observar com a Espanya, i especialment a Catalunya i també a d’altres països de la Unió Europea, s’incrementen les ràtios infermera-pacients, disminueixen els salaris, augmenten les jornades laborals i disminueixen les cobertures en els sistemes de salut públics. Aquest desmantellament fa baixar la qualitat de l’atenció i provoca que, en determinats serveis, algunes persones optin per la sanitat privada. De fet, el sector privat ha estat el gran beneficiat en els últims anys gràcies als concerts de serveis que li ha proporcionat l’Administració pública. A més, en algunes comunitats autònomes, com Catalunya i les Balears, el contracte d’una assegurança privada és una causa de desgravació fiscal. Però, més enllà del component econòmic, hi ha una intenció ideològica d’exclusió de la ciutadania, entesa en el sentit de ciutadania sanitària, que afecta determinats col·lectius socials i persones -que, paradoxalment, més atenció han de menester.

Quins canvis importants introdueix en la salut pública el Reial Decret de mesures urgents en matèria sanitària aprovat pel govern espanyol el 2012?

El RD 16/2012 modificà la condició de la ciutadania, que passà de ser subjecte de dret a ser tractada com a beneficiària. Això vol dir que ja no tenim dret a gaudir d’una assistència mèdica de manera continuada, excepte si pagam pel servei o algú proper paga per nosaltres. D’altra banda, es van augmentar les taxes de copagament, cosa que féu que les persones majors i els pensionistes passassin a sufragar part de la despesa sanitària dels fàrmacs. També s’anul·là la gratuïtat d’alguns serveis, com els productes ortoprotèsics. Aquesta circumstància està produint una forta polarització en les situacions de salut de les persones i un gran abandonament dels tractaments per part dels malalts crònics que, a la llarga, tindrà un impacte en la salut individual i col·lectiva i en la despesa del sistema sanitari.

Hem d’entendre que, després de les reformes legislatives del 2012, el sistema de salut espanyol ha deixat de ser universal i gratuït per a tothom?

Sí, ho hem d’entendre tal com ho dius, encara que a les Balears, des del 2015, l’actual govern autonòmic ha retornat la targeta sanitària a les persones en situació irregular. Però el RD 16/2012 no ha estat derogat i el copagament farmacèutic continua actiu. Això impossibilita que moltes persones, per problemes econòmics, tinguin accés als fàrmacs.

Sovint, des del govern espanyol i a través de posicions neoliberals afins, s’ha justificat la necessitat de reformar el sistema de salut per millorar-ne l’eficiència i evitar, així, que faci fallida a causa de problemes com el turisme sanitari i l’abús en el consum de medicaments. Creieu que realment existien problemes de sosteniment en el sistema públic de salut o més bé que la crisi econòmica ha estat l’excusa perfecta per desmuntar-lo i afavorir la sanitat privada?

És cert que existien problemes en el sistema sanitari i que els professionals els havien denunciat, però el govern espanyol no ha resolt aquests problemes, ja que, en comptes de tallar les branques podrides, ha tallat l’arbre sencer des de les arrels; i això es una decisió ideològica, no econòmica. Amb relació als problemes que planteges, és cert que hi havia un ús desmesurat d’alguns productes; els professionals m’han explicat que, de vegades, quan anaven als domicilis, es trobaven amb rebosts de fàrmacs que la gent no emprava. Era necessari abordar aquests problemes i en el seu moment no es va fer. Pel que fa al turisme sanitari, és un argument totalment demagògic, ja que, si hi havia estrangers que venien a ser atesos al nostre país també hi havia i hi ha mecanismes administratius per cobrar aquesta despesa. Per tant, en cap cas es pot utilitzar aquesta situació per negar l’assistència bàsica a persones en situació administrativa irregular. La regulació del turisme sanitari no té res a veure amb l’abolició del dret a l’assistència sanitària.

Les retallades econòmiques en salut maten i posen en risc la població més vulnerable, com els immigrants, els refugiats i les persones sense recursos?

Sí, les retallades en salut maten. I això es veurà més a mesura que passi el temps, perquè apareixerà l’epidemiologia oculta dels efectes d’aquestes polítiques, encara que a les Balears ja ho vàrem patir amb la mort d’Alpha Pam.

Quins són els conflictes ètics més freqüents als quals s’han hagut d’enfrontar els professionals de la salut arran dels canvis produïts en el sistema sanitari?

Els conflictes als quals s’han enfrontat els professionals de la salut es poden dividir en tres grups: d’una banda, hi ha els conflictes derivats de l’atenció a l’usuari. El RD 16/2012 situa els professionals d’Atenció Primària davant de nous conflictes ètics als quals no s’havien enfrontat anteriorment. Especialment, han de triar si determinades situacions són urgències o no ho són. I també es produeixen conflictes entre professionals. El segon grup de conflictes fa referència als problemes entre els professionals sanitaris i/o el servei d’admissió. Altres conflictes apareixen amb el personal d’admissió, que és més reticent a atendre les persones sense targeta, en part perquè està més controlat pels sistemes de control del sistema a través de l’historial informatitzat, per exemple. Aquest control l’he discutit analitzant els factors de disciplina que explica el filòsof Michel Foucault en obres com Vigilar i castigar. I finalment, apareixen uns conflictes interns dels professionals davant la nova legislació, que s’expressen en forma d’estrès o d’angoixa moral. Totes les persones entrevistades, un total de 13 (7 infermeres i 6 metges), varen manifestar sentiments d’impotència, malestar i indignació davant la situació que travessaven. Una indignació que després va funcionar com a motor per a la lluita i la capacitat d’enfrontar-se a aquesta situació.

Aprofitant que citau Foucault, us volia demanar de quina manera us ha ajudat la lectura de les obres d’aquest filòsof francès en l’anàlisi de les accions de resistència dels professionals sanitaris?

L’obra de Foucault, l’entramat conceptual de resistència però també la resta del seu pensament, m’ha ajudat a identificar el que jo he anomenat com a xarxes de resistència i a descobrir quins són els factors que afavoreixen o dificulten la creació d’aquestes xarxes dins els àmbits institucionals, polítics, actitudinals, procedimentals i disciplinaris que s’estableixen en la societat, en el sistema sanitari i en la pràctica dels professionals de la salut.

Té raó, Foucault, quan afirma que “On hi ha poder hi ha resistència”? No es pot entendre el poder sense la resistència que provoca?

No es pot entendre el poder sense la resistència si es conserva la possibilitat de llibertat del subjecte. Només en un context d’absolut totalitarisme, en què s’haguessin anul·lat les capacitats de reflexió i d’acció de les persones, no existiria resistència. Però un escenari així és molt estrany, per no dir impossible. Foucault dedica gran part de l’obra Seguretat, territori i població a explicar quins han estat els grups que han exercit major resistència. I destaca que són les dones, els camperols, els bojos i els metges els qui s’han alçat històricament en contra del sistema. Foucault fonamenta que la resistència és una actitud que expressa llibertat i que, a més, els sistemes disciplinaris i panòptics no són perfectes i tenen cruis des d’on exercir la resistència, mitjançant el que ell descriu com a “il·legalismes”.

Quin tipus d’accions de resistència poc convencionals han realitzat els professionals de la salut, més enllà de les vagues i les manifestacions?

La realitat és que a Mallorca, on s’ha fet l’estudi, no s’han fet ni vagues ni manifestacions com en d’altres comunitats, com la de Madrid, on la Marea Blanca ha tingut una gran impacte. En les entrevistes, els professionals es manifestaven resignats. Per mi, però, no han actuat per resignació sinó exercint la microresistència. Alguns professionals, tant metges com infermeres, han denunciat públicament l’Administració. També han denunciat de manera interna el que passava i han signat els registres d’objecció de consciència (de desobediència civil) per manifestar el rebuig al RD 16/2012. A més, han col·laborat amb algunes ONG, tot derivant-hi pacients. Hem de destacar la tasca realitzada per Metges del Món, que ha atès persones fora del seu horari laboral. Dins els centres de salut, han fet una poc de tot. Han atès gent que no disposava de targeta i han creat circuits i portes de darrere, especialment útils per esquivar les traves posades pels serveis d’admissió. Han atès persones com si necessitassin una atenció urgent, ja que era l’única manera ‘legal’ de fer-ho. També han anat a domicilis particulars i, gràcies a la solidaritat de pacients i familiars, han recollit fàmacs i productes sanitaris de persones que havien mort, per crear bancs de medicaments i productes per a aquelles persones que no tenen doblers per poder fer front al cost que imposa el copagament.

Seríeu partidària d’introduir una educació ètica de la desobediència civil en tots els estudis i, especialment, en aquells que estan més relacionats amb la salut, com ara la medicina o la infermeria?

Crec que en èpoques en les quals les lleis poden estar imbuïdes d’allò que Foucault anomena “racisme d’Estat”, la desobediència civil esdevé una necessitat. I per mi, això consisteix en dues estratègies: crear espais i climes ètics a les institucions, d’una banda; i, de l’altra, fomentar les contraconductes individuals en els casos en què les decisions institucionals i les polítiques vulnerin els drets humans bàsics.