Ignasi Aragay: “A tothom que passa per Montaigne li queda una marca profunda”

PalmaEncara no havia treballat en el Diccionari Montaigne que ja havia subratllat sense parar totes aquelles idees que el pensador de Perigord havia deixat impreses als tres volums dels seus Assaigs. Ignasi Aragay (Barcelona, 1966) té Michel de Montaigne al cap i no li costa d’admetre la utilitat que hi ha trobat per al periodisme, per a l’observació del món i per a la vida. La reedició que ha publicat recentment l’editorial mallorquina Ensiola recupera el Montaigne d’Aragay, 730 cites sobre amistat, amor, bellesa, llibertat i mort, entre d’altres –classificades així, per temes– i 135 dels clàssics grecollatins esmentades pel renaixentista. Amb aquest treball fet a partir de la traducció dels Assaigs al català de Vicent Alonso, qui és director adjunt del diari ARA convida a llegir Montaigne, que qualifica d’infinit, d’inesgotable, de mestre.

Amb tants filòsofs com tenim a l’actualitat, alguns massivament seguits, per què acudir a Montaigne?

— Montaigne posa l’home al centre i, a més, el fa tocar de peus a terra. No és un home ideal, enlairat, sublim; és un home imperfecte, contradictori, és una persona amb tots els seus defectes i virtuds. I aquesta persona, a més, és ell, cosa que n’és el primer tret definitori. Montaigne fa el primer autoretrat literari, el més influent de la modernitat, sens dubte. Per què l’hem de mirar? Fa filosofia des de la quotidianeitat. A l’observació de les coses més senzilles i comunes, sap donar-hi categoria d’idea, de pensament i de comprensió del món. Aquest joc ell és primer a fer-lo en la modernitat i avui, passats més de quatre segles, és del tot vigent. Si prescindiu de la revolució tecnològica, no ha canviat res, som els mateixos, som éssers contradictoris, que anem canviant d’opinió. Tot això és molt Montaigne, i és universal i és perenne.

Podeu definir el vostre Montaigne en cinc línies?

— Per fer-ho de la manera més sintètica, el definiria amb uns adjectius: antidogmàtic –no s’aferra ni a les seves fílies més centrals–; relativista –accepta moltes veritats i cap veritat alhora–; individualista –ve a dir ‘això soc jo i en la mesura que jo sigui jo, els altres seran més els altres’–, i humanista –creu molt en la condició humana però és una condició híbrida, perquè sap que podem tenir el millor i el pitjor dins nostre.

En un article molt recent, referint-vos a l’estudi de Montaigne que ha fet el filòsof Jordi Bayod, parlàveu de la imperfecció com una idea perfecta.

— Bayod fa una lectura molt interessant de Montaigne: agafa la idea de la imperfecció i la ressegueix tot al llarg de l’assaig. Sí, Montaigne defensa la imperfecció. Per ell, aspirar a la perfecció és un error. Hem d’aspirar a equivocar-nos, a dubtar, a contradir-nos, a conviure amb els nostres prejudicis. Això ens fa humans.

Tot i que en reproduiu fins a 730 cites com si fossin tuits, no creis que en triar es pot perdre l’exercici reflexiu que el va dur a aquestes afirmacions?

— Per això jo dic sempre que el Diccionari Montaigne ha de ser una incitació a llegir-lo. La gràcia dels grans assagistes, Montaigne i tots els que en beuen, com els nostres Josep Pla o Joan Fuster, és que creen un estil que fa que la forma també és el contingut. La manera de dir-ho, de donar voltes a la idea, és essencial. De Montaigne acabes destacant unes frases que són com aforismes, com tuits, però per arribar a aquesta condensació hi ha hagut tot un procés molt interessant que fa que la seva no sigui només una obra de pensament sinó que és una obra literària, és literatura.

Remarcàveu que Montaigne es va mirar sempre a ell mateix. Quina distància hi ha entre l’observació del jo i l’exhibició del jo que trobam a les xarxes socials?

— Una distància sideral, tot i que és veritat que ell obre el jo de pensament, n’obre les portes i ens porta fins on hem arribat. Estem en un esclat total del jo exhibicionista, sovint egocèntric, acrític i banal, als antípodes del jo de Montaigne. El seu jo era autocrític, basat en el dubte, tot i que també era seductor. Ell diu sempre que és sincer fins on s’atreveix. I s’atreveix molt. Escriu amb una gran obertura mental.

Montaigne és útil per a tot?

— Abans em demanàveu per què hem de llegir Montaigne. No ho sé. Jo el llegeixo perquè m’agrada. I crec que si el llegiu us ho passareu bé, i aprendreu a ser lliures de debò. Això d’entrada. Però, a més, si llegiu Nietzsche, Edgar Morin, Fuster, Pla, fins i tot Kant... tothom passa per Montaigne. I a tothom que passa per Montaigne li queda una marca profunda. Això és molt bèstia. És un pensador que realment ha marcat molt sense ser un pensador fort, això és, no té una tesi, una teoria. Ell fins i tot és un home que es va contradient, i això és precisament el que el fa tan interessant.

Podem assumir la mort a través de Montaigne?

— La mort fa part de la vida, és un dels grans temes de la condició humana. Som finits, naixem i morim. Amb ell entenem que la vida no té cap sentit que no sigui el que tu li donis, perquè el sentit final és que s’acaba.

Com a periodista, què us ensenya avui el de Perigord?

— Si mirem el periodisme actual amb els ulls de Montaigne, es tracta de no deixar-nos arrossegar per les onades, per les modes, però tampoc estar-ne al marge; no refusar les novetats –ell estava molt posat al dia, i una de les seves grans aficions era sortir pel món, conèixer-lo. Tot li interessava i això és molt periodístic. És molt Montaigne i molt periodístic viure en el món que ens toca viure. I pensar-lo, i reflexionar i ser lliure. Analitzar bé, sense prejudicis, amb esperit crític. Podríem dir que és l’inventor de l’articulisme d’opinió: escriu des d’un punt de vista personal, té una visió del món i agafa una anècdota o un fet i el transforma en un pensament. Tot això és l’articulisme d’opinió. Jo sempre dic que un article d’opinió és com un assaig en petit.

I què hi ha de l’esperit crític?

— L’esperit crític és la condició de sentir-se lliure per pensar. I això costa molt. Hi ha més tendència a l’adoctrinament –això està bé i això està malament, com fan els pares amb els fills– fins al punt que els ciutadans d’una banda volen ser lliures però de l’altra volen saber què han de fer, i seguir aquell amb qui s’identifiquen. La gràcia d’un diari, i almenys des de l’ARA ho intentem, és donar diferents punts de vista, fer dubtar, que la gent es vagi construint a si mateixa, vagi matisant, canviant i evolucionant. Això costa. Així com està montat el sistema democràtic –no vull fer-ne una critica, no la faig mai, defenso la professió política i la necessitat de partits–, la competència partidista fa que les coses siguin blanques o negres. Aquest és bo, aquest dolent, aquests són els meus i aquests estan contra mi, ara trenquem, ara pactem, ara ens odiem… És una dialèctica molt simplista que educa poc en la tolerància i el pensament crític. Raó de més per llegir Montaigne, Fuster, Pla i tota la gent que el que fa no és donar-te receptes ni fórmules tancades, sinó que et dona elements de judici i et fa lliure. Et fa pensar i dubtar de tu mateix.