Isidor Marí: “No som catastrofista, però tampoc passiu”

PalmaTot i que ha passat bona part de la seva vida a Barcelona, el sociolingüista Isidor Marí Mayans (Eivissa, 1949) assegura que sempre ha observat amb perspectiva eivissenca la llengua, la creació literària i el país -les seves principals “(pre)ocupacions”, com ell les defineix. Precisament, Poesia, llengua, país. Una mirada des d’Eivissa és el títol que ha donat al llibre que recull una selecció d’articles seus que és tot un referent en el treball per a “la consolidació d’un país -d’uns països units i enriquits en la diversitat-”, que és com ho escriu en la introducció d’aquest volum impulsat per l’Obra Cultural Balear i editat per Lleonard Muntaner.

Com es miren des d’Eivissa la poesia, la llengua i el país? És una mirada particular?

La meva potser és una mirada una mica simbòlica, perquè hi pas temporades curtes. Això sí, sempre m’he sentit molt lligat als orígens. Tot i que no és el mateix mirar la realitat des d’un centre de dinamisme, com és Barcelona, hi ha tants llocs del nostre territori que conserven les seves particularitats, que ens cal mirar des de totes les perspectives i el país conjuntament.

També des de la resta dels Països Catalans i des del món en general es mira Eivissa d’una manera que té poc o res a veure amb la llengua i el sentit de país. Podeu desfer els tòpics o, més que no un tòpic, respon a una realitat?

En bona mesura, respon a una realitat que, a més, en part és culpa d’alguns eivissencs. Eivissa s’ha convertit en un lloc de gresca nocturna, cosa que ni tan sols podem dir que sigui per bé del turisme. Aquest fenomen ha aportat riquesa a alguns i molts de problemes de qualitat de vida a la majoria. És un error greu. I això ve donat per una falta de confiança en els vertaders atractius de l’illa. Des del punt de vista natural, té uns atractius fantàstics, també en cultura popular, en patrimoni, en la forma de vida tan singular, en l’arquitectura... Per què carall havíem d’inventar que Eivissa és el paradís de la bauxa nocturna? Més que un error, és una estupidesa. I així i tot...

Així i tot, què?

Així i tot, he de dir que, malgrat la invasió turística de l’illa, a Eivissa ara mateix hi ha un creixement de l’autoafirmació col·lectiva. Record Josep Maria Llompart quan em deia que tots els que teníem consciència de llengua i de país a les Balears cabíem dins un autobús. A Eivissa, cabíem dins un cotxe. Ara no, ara molts d’aquells són protagonistes de celebracions de la cultura eivissenca i de la identitat que tenen força seguiment. Hi ha més gent que sap la llengua i la fa servir.

En sou optimista, doncs?

No som catastrofista, però tampoc passiu. No podem dir que estigui consolidada la consciència de fer part d’uns països formats per deu milions de persones. Però estam en procés. En tot cas, si la botella està mig buida, som nosaltres que l’hem d’omplir. El futur d’una llengua, una cultura i un país no és un pronòstic, es construeix. I l’hem de construir en la seva diversitat i amb la determinació que la cultura pròpia ocupi un lloc central. Allò que no podem fer, o bé per derrotisme o bé per eufòria, és plegar-nos de mans.

Vós que heu treballat tant en la planificació per a la immersió lingüística a l’escola, què sentiu quan veis que quatre dècades després hi ha formacions polítiques, com el PSC recentment a Catalunya, que encara la qüestionen?

Hi ha molta frivolitat i demagògia. El problema és que se’n parli de manera mediàtica i electoralista. En comptes de fer una anàlisi rigorosa dels recursos i demanar-se per les dificultats que tenen els docents -cosa que demostraria una voluntat d’arreglar el problema-, se’n fan quatre frases per agitar el galliner. Falten acció pública i mitjans. Les escoles soles no poden aconseguir una cohesió social satisfactòria. I dins les escoles, tampoc no es pot deixar en mans del professor de català. Això ens interpel·la a tots. S’haurien de fomentar els plans educatius d’entorn des dels ajuntaments, treballant amb tot el teixit associatiu. Hem d’estar tots al costat de l’escola. Això és el que necessitaríem que fessin els partits, com els socialistes, si fossin responsables.

Un dels articles recollits al llibre posa l’accent en la llengua literària, el llegat de Pompeu Fabra i l’IEC, que vós sempre heu defensat que ha de ser flexible, no rígida. Tenim clar el model de llengua catalana?

Aquest ha estat sempre el meu cavall de batalla. Necessitam una llengua sencera. Si ens quedam amb la més local i col·loquial, ens empetitim. Per prestigar la nostra llengua, no podem trencar amb la tradició culta, però tampoc n’hem de negar la diversitat i fer un estàndard que substitueixi les particularitats. Jo estic molt content de cantar cançons pageses, però sé que no és el mateix registre que he de fer servir en una comunicació formal. Això passa en totes les llengües i cultures del món. En el nostre cas, des del segle XIII, la llengua culta sempre ha estat al costat de la popular.