Joan Jordi Muntaner: “L’educació a distància no és gens inclusiva”

PalmaCom a expert en educació especial, el catedràtic de Didàctica i Organització Escolar del departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació de la UIB, Joan Jordi Muntaner és un dels mestres de mestres que des de fa més temps treballa per potenciar l’educació inclusiva. Insisteix, una vegada i una altra, que la inclusió no beneficia ni treballa només per als alumnes més vulnerables, sinó que és per a tots i es dedica a tots. Autor d’ Escuela y discapacidad intelectual (Eduforma), entre altres assajos sobre aquesta temàtica, és qui ara posa la veu acadèmica a la campanya sobre el rol del mestre en el context de la diversitat natural.

Amb el covid-19, hem conegut l’educació a distància com a única escola per a tothom. És inclusiva?

L’educació a distància és molt complicada com a formació de qualsevol persona. Hem de pensar que l’educació escolar ha de ser un equilibri entre l’aprenentatge individual i la socialització amb els altres. Ens interessa parlar d’un procés educatiu integral. No tot és aprenentatge acadèmic, sinó que es tracta de treballar en equip, aprendre plegats, debatre, interactuar i tantes altres coses que s’enriqueixen en ser a l’aula. El confinament ha perjudicat tots els alumnes, però especialment els que, per una qüestió personal o contextual, són vulnerables. Són nins que necessiten més la relació amb els altres, una atenció més personalitzada i la rutina d’anar a escola. Si bé és cert que gràcies a les videoconferències hem pogut acabar el curs, hem de dir que l’educació a distància no és gens inclusiva.

Com definiu l’educació inclusiva?

És la que compleix amb el que deim les tres P: Presència -tots els alumnes han de ser presents a totes les activitats-, Participació -tothom participa de tot allò que es fa, encara que cadascú ho faci al seu nivell- i Progrés, que vol dir aprenentatge -tots han d’aprendre tant com pugui cadascú, que a l’escola hi anam per aprendre, tot i que no només continguts acadèmics. Des del punt de vista telemàtic es poden complir les tres P, però amb més dificultats per a uns nins que per als altres.

Us referiu sobretot a nins que tenen discapacitats greus, sovint intel·lectuals?

Em referesc als nins més vulnerables, ja sigui per la seva situació familiar com per malaltia crònica o discapacitat intel·lectual. En tot cas, hem de tenir en compte que, quan un nin té una discapacitat greu o una malaltia crònica, els pares o la família estan molt avesats a fer feina amb el fill, molt més que no la resta de pares.

Si n’heu de fer la diagnosi, com anam d’inclusivitat?

Estam regular. Em fa la impressió que hi ha hagut un retrocés en inclusivitat. La LOMQE ja fou una reculada. No hem d’oblidar que la inclusió no és una metodologia, és un paradigma, una manera d’entendre l’escola, una manera de pensar que, després, du a una manera d’actuar. La inclusió té una part fonamental d’actitud. Si no canvies l’actitud, no canvies la manera d’actuar.

I per què deis que estam regular?

Sempre hem posat el focus en l’alumne, i la inclusió el posa en el context. En els darrers anys, quants de mestres no han rebutjat algun alumne, tot i que ho hagin fet amb una teoria desenvolupada? Quants ens hem atrevit a dir “aquest alumne no funcionarà mai”? Com a mestres, no som qui per rebutjar un alumne. Parlam d’educació obligatòria, que obliga els nins i també els mestres. I a més, sigui com sigui un nin, té dret a anar a escola i ser-hi ben atès. També hi ha els drets de les persones amb discapacitat i el que necessiten és l’escola inclusiva. Els centres específics d’educació especial són un error, en tot cas han de ser el darrer recurs i, si no els podem eliminar, no se n’han de crear de nous, com va fer el pacte d’esquerres a Eivissa, quan feia molt de temps que no se’n feien de nous.

Què falla? La metodologia, els recursos...?

Les metodologies que exigeixen que tothom ho faci tot al mateix temps són barreres a la inclusió. El problema comença amb els llibres de text, que tracten tots els alumnes per igual i l’alumne s’hi ha d’adaptar, en comptes de ser a l’inrevés. Per sort, moltes escoles estan eliminant els llibres de text i els substitueixen per metodologies actives en què l’alumne és el protagonista del seu aprenentatge. Les metodologies inclusives són aquelles que permeten que cada alumne aprengui segons les seves capacitats. I és clar, falta organització, falten recursos, però sobretot falta creure-s’ho.

No hi ha dos alumnes iguals.

Parlam de diversitat. La diferència és un fet natural i inevitable. Cada persona és única, cadascuna té les seves capacitats. Ens han fet creure que per pertànyer a un grup tothom ha de funcionar igual. La diferència, històricament, s’ha entès com a negativa, s’ha discriminat, segregat i s’ha intentat eliminar. Si cada persona és diferent, l’escola ha de treballar amb la diferència. L’escola inclusiva és bona per a tots. Si un nin que ha tingut un amic amb cadira de rodes arriba a arquitecte, segur que eliminarà les barreres arquitectòniques.