Jordi Esteva: “Abans de canviar el món, ens volíem canviar a nosaltres”

PalmaMés que no entrevistar-lo, se l’escolta contar històries. Jordi Esteva (Barcelona, 1951) ho fa segurament de la manera que les hi contaven els vells dels oasis d’Egipte, o al Iemen, o a Socotra, i que el meravellaven. La seva memòria són fotografies en blanc i negre d’un món a punt d’esvair-se, imatges que són als seus llibres –Els àrabs del mar (Brau Edicions), Los oasis de Egipto (RM Editorial) i Socotra, la isla de los genios (Atalanta), entre d’altres– i als documentals que ha dirigit sobre cultures diverses. La seva memòria també són paraules, vivències i emocions que ha reflectit en el seu darrer llibre, El impulso nómada (Galaxia Gutenberg), que presentarà a Mallorca els propers dies 2 i 4 de febrer, a les llibreries Quars, de Palma, i Món de Llibres, a Manacor, respectivament. Entremig, dia 3, convidat pel vicerectorat de Cultura de la UIB, impartirà una conferència a Ca n’Oleo sobre el Pròxim Orient que ell ha viscut tan de prop. No hi faltarà la fotografia.  

Quan neix l’impuls nòmada en vós? 

— Jo vaig ser un nen de substitució. Els meus pares havien tingut un fill que es va morir amb un any i mig. A mi em buscaren per oblidar el dol i totes aquestes coses que es fan per suportar el dolor de la pèrdua. Les conseqüències de ser un nen de substitució estan estudiades per la psicologia: els pares posen en tu totes les expectatives del nen que va morir i sempre et comparen. Volia fugir.

Només de la família?

— No, no, sobretot volia fugir d’aquell lloc gris, d’aquella societat tancada, com era la dels anys 50 a Barcelona o a qualsevol lloc d’Espanya. Tot i que eres massa petit per adonar-te de la política i la manca de democràcia, acabava afectant-te: el patriarcat, el col·legi religiós, el masclisme, els nens que vèiem que tot anava contra la dona –“pareixes una nena...”, et deien. I de tot això, el pitjor era ser homosexual, no et volies ni imaginar ser-ho. Llavors descobries aquest sentiment en tu i et volies ensorrar o anar-te’n i no tornar mai més. En aquest context neix el que ara és L’impuls nòmada, un llibre de memòries, més que no una biografia a l’ús.

Deixada la infantesa i entrats en la joventut, finals dels 60, aquella era l’època de voler canviar el món.

— Abans de canviar el món, ens volíem canviar a nosaltres. Certament ens va arribar el corrent contracultural, aquí mediatitzat per la música de Dylan, de The Doors i d’uns encara molt incipients The Rolling Stones. Ens atreia la rebel·lia, però hi insisteixo: com que abans ens volíem canviar a nosaltres, es va optar per les eixides a Formentera o a les Alpujarras, i uns altres vam optar per fer ‘el gran tour’ a l’Índia, espiritualitat, trobar-te a tu mateix... A mi tot allò de l’Índia se m’escapava molt, en canvi m’atreia l’islam des del punt de vista cultural. Així que vaig estar al Sudan, al Iemen i, després, cinc anys a Egipte.

I vàreu descobrir els oasis d’Egipte. Què és per vós un oasi? Té alguna connotació simbòlica? 

— Un oasi és com una illa, fins i tot per a la mateixa gent dels oasis. Quan jo hi vaig arribar, tots eren agricultors que tenien una por enorme del desert i havien de lluitar cada dia perquè no se’ls assecassin els pous. Són petits mons que a mi m’al·lucinaven per coses com que discutissin perquè no sabien quin dia de la setmana era i ho havien de saber per als seus rituals. Així que havien d’enviar una petita expedició a un altre poblat, força lluny, per preguntar quin dia era.

A les vostres fotografies de la vida als oasis quasi tot són homes en vivències de gran complicitat. Resulta curiós fugir d’una Espanya tancada per anar a cercar la llibertat en un país àrab.

— En aquell moment jo ja havia superat el tema de l’homosexualitat. La portava bé. Per mi, els oasis van ser el gran tema que esperava per entregar-m’hi, podia satisfer les meves inquietuds antropològiques. I és cert que les escenes eren molt sensuals i hi havia un gran erotisme en aquelles reunions d’homes. El fet és que, en aquell món tradicional, hi havia una separació brutal dels sexes. Els homes estaven entre homes i, així, es produïen relacions homosexuals esporàdiques. Jo buscava la llibertat, però també havia anat a buscar aquell món de races diverses que se’ns mostrava als llibres. Dit ara, que sabem que no existeixen les races, que tots som la mateixa.

Eren els anys 80. Aquell món desapareixia.

— Sempre dic que hi vaig arribar un minut abans que la televisió. Començaven a construir les torres d’electricitat: vol dir que no hi havia llum, ni informació. A la nit es contaven històries a la vora del foc. Hi havia el just i necessari per viure. La televisió va portar tot de necessitats supèrflues. I aquella gent es va adonar que era pobra, que no es podien permetre allò que la televisió els mostrava. Aquest moment tan traumàtic per sort ja no el vaig viure.

Es va acabar l’impuls nòmada? Quan?

— El 1985, un dia estant als oasis, em van detenir, em van emmanillar, em portaren al Caire, m’acusaven de trotskista, d’haver provocat aldarulls a la fira del llibre. Tot fals, i jo ja em veia mort al fons d’un riu. No anaven de bromes. Vaig estar 15 dies a la presó. Tot i que la justícia em declarà innocent, em van expulsar del país. No hi vaig poder tornar fins al cap de 10 anys. Allò va ser com el conte de la lletera: havia aconseguit portar el càntir a la font i el càntir es va rompre de sobte. Era feliç allà. Havia aconseguit anar-me’n d’aquella Espanya tancada i ser un altre. Més ben dit, havia aconseguit ser més jo que mai. Però l’impuls es va trencar i el futur es va tornar una incògnita. Em vaig preguntar on acabar El impulso nómada, i havia d’acabar aquí, on es va acabar l’impuls.

Ara ho teniu en fotografies. És la vostra memòria?

— Tinc una memòria bastant fotogràfica i alhora tinc moltes fotografies que em fan de memòria. M’interessa molt el tema de la memòria, sobretot perquè és molt selectiva. Hi ha coses que recordes i no saps si van passar; per mi és fascinant, això. No m’agrada escriure tal com van passar les coses; seria un relat periodístic. La nebulosa de la memòria és la que em fascina.

Què us sentiu: més viatger, més escriptor, més fotògraf, documentalista...?

— Ara mateix, més escriptor. Viatger, no m’hi he sentit, ni ara ni mai. On anava, m’hi quedava. Anava on hi havia allò que m’interessava: el món tradicional, les històries de la gent gran, les creences en els esperits, els rituals... En aquest sentit, la fotografia és el mateix que l’escriptura: em permet captar i explicar els moments màgics, com m’ho permet la literatura.