Macià Blázquez: “Les Balears són un territori massa privilegiat. Això m’inquieta”

PalmaQui és un dels ecologistes amb la trajectòria més llarga i sòlida de les Balears confessa que és optimista , tot demostrant que ecologisme i optimisme són un binomi possible. Si s’hi afegeix l’autoritat que dona l’acadèmia, encara té més mèrit: manté l’esperança tot i el cabal d’informació que té. Macià Blázquez, catedràtic de Geografia de la UIB, membre del Grup d’Investigació sobre Sostenibilitat i Territori, expresident del GOB, té en el turisme, la planificació territorial, la conservació de la naturalesa, la sostenibilitat, el negoci immobiliari i els conflictes socioambientals els seus principals camps d’investigació. Els que el coneixen saben que no s’instal·la en la crítica, que proposa alternatives. Un dels darrers treballs, Camins cap a un turisme postcapitalista (Alba Sud Editorial), que signa amb Robert Fletcher, Asunción Blanco, Ernest Cañada, Ivan Murray i Filka Sekuloba, així ho demostra. També aquesta entrevista.

Demanau turisme sostenible. És possible?

— Hi ha experts que creuen que no hi ha d’haver turisme. Altres pensam que el turisme és una expressió de l’activitat recreativa, el nostre temps d’oci, el contrari del de treball. Té molt de ritual, és un temps que ens pot enriquir. Hi ha autors que diuen que aquest oci és el que ens fa humans, perquè no té a veure amb la supervivència. L’oci pot ser creatiu, alimentar l’ànima. La idea que el turisme contribueix a la nostra realització personal, nosaltres la volem defensar.

I com ha de ser el turisme perquè sigui sostenible?

— Com a equip de recerca que col·laboram amb organitzacions com Alba Sud i el GOB, ens demanam quines característiques ha de tenir el turisme perquè no contribueixi a l’explotació de les persones i de l’entorn. I pensam que ha d’anar lligat a treball digne. Ha de fer una distribució equitativa dels guanys a la comunitat amfitriona, la qual ha de tenir el poder de decisió. I el consum d’energia i de materials per persona ha de ser sostenible. Amb això s’incorpora una variable social que et pot dur a pensar que canviar turisme de masses per turisme de luxe és encara menys sostenible.

Vós sempre heu aixecat la veu d’alerta davant els que diuen que vinguin menys turistes però més rics.

— S’entén el decreixement com si fos rebre menys turistes però que gastin més. I tu penses: uep, un moment! Si és gent que contribueix més a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, gent amb jets privats i iots immensos, ja hi podem anar alerta, perquè vol dir més despesa d’aigua, incrementar les desigualtats i agreujar problemes socials. Crec que és el que ja ens passa. En tot cas, per decréixer hi ha d’haver regulació i atrevir-se a limitar. I si hem de promoure el decreixement ha de ser a través d’un procés democràtic i participat.

Els hotelers estan contents amb el govern d’esquerres. Així ho manifestava fa dues setmanes Gabriel Escarrer en una entrevista de l’ARABalears.

— Estan contents perquè la moratòria els afavoreix, els proporciona el monopoli, els evita més competència. Ells ja ho volen, que facem un téntol o que fins i tot en demanem dues per una. És un cas excepcional, el dels hotelers d’aquí, l’hegemonia que tenen és brutal.

Quantes dècades fa que parlau d’emergència climàtica i de massificació turística insostenible?

— Amb Ivan Murray, preparam un projecte i ell va proposar el concepte d’emergències cròniques: són el clima; l’energia; els aliments; les pandèmies; l’estat del benestar, que també falla; són les pasteres que arriben amb gent desesperada… I et demanes si podem anar pitjor. I, clarament, sí, podem anar pitjor. Però allò que em genera més incomoditat en aquest escenari global geopolític i geoeconòmic és que les Balears són un territori massa privilegiat. Les Balears tenen aquesta maledicció, de la qual en anglès en diuen la maledicció dels recursos. Això m’inquieta, perquè fa que cap aquí flueixen capitals, elits que acaparen propietats perquè saben que és una bona inversió. Aquestes illes són un refugi, en tots els sentits.

Fent servir el tòpic, això ens pot dur a morir d’èxit.

— I a perdre de vista la nostra responsabilitat. Aquí és on hi ha el re: que siguem capaços de renunciar als beneficis de creació de llocs de feina i que facem les coses per solidaritat. És un discurs moral, que existeix d’ençà que existeix la civilització. Som molt conscient que és un discurs més fàcil de fer per qualcú que, com jo, no m’hi jug les sopes. Però tots ens hi jugam el futur.

Som conscients els illencs del privilegi que tenim?

— La protecció del territori que s’ha promogut des de sempre a les Balears no hi és a Catalunya ni al País Valencià. I això és perquè precisament apreciam aquest privilegi. N’hauríem de ser encara més conscients i cohesionar més la societat per fer front a les amenaces, com ho són l’hegemonia hotelera o l’acaparament de terres, encara que sigui per part de mallorquins, es diguin Fluxà o March. I atrevir-nos a fer-hi front. Crec que ho feim, perquè aquí hi ha molts col·lectius que lluiten per això. Salvant tots els inconvenients que puguem tenir, que són grossos, som una societat molt crescuda en aquest sentit. Me’n sent molt orgullós, potser és pel meu gran optimisme.

Què pensau del fet que, en nom de l’energia neta, les plaques solars es mengin el terreny rústic?

— Que això passa perquè tot continuï igual. Només es vol que puguem continuar consumint energia sense haver-nos de preocupar de res, com si no hi hagués un demà. Estam disposats a sacrificar foravila o qualsevol cosa per continuar consumint energia a les totes, perquè no canviïn les regles del joc. Les regles del joc són competència, individualisme, creixement sense fre i consentir l’explotació de les persones o de les altres natures. Ho dic perquè nosaltres també som natura.

Allò que s’hauria de fer en polítiques d’habitatge es pot resumir en poques línies?

— El que s’ha de fer és no construir més i combatre els grans tenidors que fan acaparament per especular i sovint ho tenen buit. I proporcionar habitatge assequible. Però els governs són bastant titella i estan fermats de mans. La pressió del capital és massa gran. L’urbanisme i l’ordenació del territori estan fermats i ben fermats, t’ho menges o t’ho menges. A més, totes les decisions es prenen d’avui per demà, a curt termini i pensant només en la gent que som aquí, malgrat que s’haurien de considerar les desigualtats socials amb l’Àfrica, que no és tan enfora i es maten per botar la tanca. Però això, als polítics, els costa molt d’assumir. Per tant, hem de continuar amb els moviments socials, l’acadèmia, la premsa, informant, promovent debat i augmentant la consciència. I mantenir l’esperança.