Marisa Aldeguer: “Som conscients que la gent té Gordiola com a patrimoni de Mallorca”

AlgaidaEl 12 de desembre, Vidrieries Gordiola va complir 300 anys. Des de 1729, de generació en generació familiar, ha traspassat els sabers ancestrals i avui esdevé l’empresa artesanal de més prestigi i un referent del sector. Instal·lada en els anys 70 a Algaida, la popular marca de cristall inaugurà el Museu del Vidre amb la presència dels reis d’Espanya el 1977. Des d’aleshores, la reina Sofia n’ha estat la millor ‘ambaixadora’ i pocs són els estius en què no ha visitat la fàbrica i museu, sempre acompanyada de familiars o amistats. Tres segles de creació artística, a través de vuit generacions, són el segell de garantia d’una empresa que ha sobreviscut a molts d’embats, respectant les arrels d’un ofici que s’aprèn a peu de forn i de la mà de mestres artesans. Marisa Aldeguer Palou, copropietària de la fàbrica i membre de la nissaga Gordiola, du el vidre dins la sang. Recorda que la vida d’un bon vidrier neix amb la vocació i avança amb molt de sacrifici per acabar adquirint grans coneixements.

Quina fórmula alquímica teniu per subsistir durant 300 anys?

És necessari molt d’amor a la tradició i saber-lo transmetre de generació en generació, i sobretot no aturar-se davant les dificultats, perquè en tot aquest període de temps s’ha hagut de sobreviure a tot tipus de convulsió social i econòmica.

S’estan protegint com cal els oficis antics com el vostre?

Els polítics solen anar a atendre unes necessitats i uns resultats. Aquí els oficis antics són minoritaris. No hem anat a les institucions a demanar res, però sabem que ens reconeixen la feina. En el nostre cas, no som un gremi potent; no hi va haver una unió vidriera en el temps que érem tres fàbriques a l’illa, i cadascuna va anar pel seu compte. Pel que ens afecta, no s’ha enfocat la promoció del vidre tradicional fet a Mallorca, però és que tampoc no hem treballat la part institucional. De tota manera, a Gordiola som conscients que la gent ens té com a patrimoni de Mallorca.

Però no hi ha escola de vidriers.

A Palma hi hagué un intent fa uns 25 anys, al carrer de l’Artesania, que no va prosperar. Varen mancar uns coneixements més profunds, un amor a la tradició, una constància (...) Qui ha après la professió ha passat per aquí, per Gordiola. És un ofici medieval que s’aprèn amb molta vocació, paciència i sobre el terreny.

Idò com donau continuïtat a l’ofici?

És un treball molt dur que ha d’agradar molt. Hi ha gent que ve i ho prova i anam seleccionant. Són diversos els factors que hi intervenen per acabar sent un bon vidrier, entre els quals tenir les mans adequades i un període d’aprenentatge que sol arribar als 10 anys. Cal estar ben experimentat en tots els processos artesanals.

A manca de competidors, el vostre producte esdevé exclusiu.

Un temps vàrem conviure amb Lafiore d’Esporles, i després Menestralia de Campanet fa temps que va tancar. I en l’àmbit estatal, ningú fa un producte de vidre purament artesanal com el nostre.

Us han copiat els xinesos?

Ho han intentat, però no han arribat ni de bon tros a les nostres creacions. Ells són bons copiant, però tenen poca imaginació. Per norma general, cerquen una resposta econòmica immediata i enorme, i supòs que s’han adonat que aquí feim artesania. El nostre disseny és difícil de copiar, mai surten dues peces ben iguals, encara que ho semblin, i això dona identitat pròpia.

Com es comporta el vostre producte dins l’òrbita del turisme, on apareix, a més del sol i platja, l’ensaïmada, la sobrassada i les coves?

No entram en el turisme de masses. Tenim clients estrangers residents, que aprecien la qualitat i els bons gusts i ho combinen amb els seus. És una cosa molt eclèctica. Per una qüestió cultural, alemanys i francesos tenen uns gusts molt més barrocs, diferents d’altres nacionalitats; per exemple, els suecs, amants de formes molt més simples, que han estat més allunyats de certes tradicions que els alemanys i francesos. Tenim moltes comandes del sector de la decoració, que van amb la línia selecta que marquen els seus professionals. Nosaltres els acompanyam adaptant-nos-hi, però sense perdre l’essència dominada pel foc i la tècnica. A vegades et demanen peces específiques que són impossibles. No entram dins el món de l’art del vidre a gran volum, perquè no podem ni tenim infraestructura.