Nazareth Castellanos: “El cervell no és una màquina perfecta. Divaga, rumia, bada i ens traeix”

PalmaRemarca que no fa tant que es varen separar la filosofia i la ciència. Nazareth Castellanos, doctora en Medicina –en Neurociència–, en defensa la reconciliació i la practica. Llicenciada en Física teòrica, màster en Matemàtiques aplicades a la biologia i en Neurociència, ha treballat com a investigadora i docent al laboratori de Neurociència cognitiva i computacional de les universitats Complutense i Politècnica de Madrid, a l’institut d’investigacions cerebrals Max Planck de Frankfurt i al King’s College de Londres, entre d’altres. Amb aquesta base científica, investiga el cervell també des d’aspectes de les cultures contemplatives. Dirigeix la càtedra de mindfulness i ciències cognitives de la Complutense i la investigació del Nirakara-Lab. Ha publicat El espejo del cerebro (La Huerta Grande), sobre investigacions en neurociència de la meditació. 

Per què El espejo del cerebro?

— Després de treballar 23 anys en la investigació del cervell, en bona part dedicada a mals cerebrals, com ara l’alzhèimer, volia fer un gir i estudiar aquells aspectes que ens fan créixer, que ens milloren. Faig meditació des de fa molts anys –és tradició a la família– i sé que ha estat una eina fonamental del meu creixement personal. M’interessava investigar si el meu cervell sap que, sobretot, allò que està observant és a mi. 

I ho sap?

— Hem perdut capacitat d’observar els nostres estats mentals. Sabem molt, sabem que emmagatzemam una quantitat ingent de coneixement, però no se’ns ensenya a conèixer-nos. La ciència hauria de transmetre aquest missatge que ens havia acompanyat al llarg de la història de la humanitat. Em deman i investig com ho fa el meu cervell perquè jo m’observi. Em deman per què no li agrada que jo observi, per què sol defugir el present i com l’hi puc tornar, perquè despista.

Diríeu que el cervell no és una màquina perfecta?  

— Sempre remarc que, com deia sant Agustí, ens trobam en una terra difícil de conrear. També el nostre cervell ho és. Se’ns ha venut la idea que és la màquina més perfecta del món, i no ho és. D’aquesta manera, creim que duim un Ferrari, però no és així. El cervell no és una màquina perfecta. Divaga, rumia, s’avorreix, bada, ens menteix, ens distreu del present, ens traeix. Ens ajudaria ser més conscients de la dificultat que suposa controlar la nostra ment. És una aventura molt difícil.

No atura mai el nostre cervell? Un cervell en silenci té més possibilitats de sentir una certa felicitat?

— La universitat de Harvard va demostrar que el 47% del dia el passam en estat quasi de somni i, així i tot, el nostre cervell manté un gran diàleg interior, que és espontani, involuntari. Segons l’estudi, el 70% del contingut d’aquest diàleg és autobiogràfic. Així que cal tenir aquest diàleg interior però, atès que majoritàriament no el controlam i tendeix a anar-se’n del present, se l’ha de reconduir. Està demostrat que rumiar ens fa molt de mal: com més divagació mental, menys benestar. A més, la divagació mental pot ser [i subratlla que no vol dir que ho sigui] un marcador de malalties degeneratives.

Per què al vostre llibre lligau el cervell amb l’expressió “molt de renou per no res”?

— Perquè el cervell és un carrusel d’activitat divagant. Com més temps passam en allò que es diu ‘atenció dividida’ o ‘pilot automàtic’, menys estar on hem d’estar, en el present i en nosaltres. La meditació ens ajuda a estar més en el present, a controlar processos cognitius, a fer i conduir la memòria, a situar voluntàriament l’atenció davant les distraccions involuntàries. 

Està provat científicament que la pràctica de la meditació tingui beneficis en el cervell? 

— Des del 1973, està provat que la meditació produeix canvis anatòmics i funcionals en el cervell. El cervell d’un meditador té una activitat cerebral més calmada, escolta més el seu cos, respira millor i tot això li aporta beneficis i li dona més possibilitats de ser feliç. 

Sovint parlam de cos i ment, com si fossin dues entitats separades. Qui guia a qui?  

— Ens pot semblar que cos i ment es poden distingir, però són inseparables en la vida. Cos i ment estan en contínua interacció. El cervell rep la influència dels òrgans, els escolta. En la neurociència de la meditació no només s’estudia la resposta del cervell pel fet de meditar, sinó que es demostra el paper de la ment en la transformació del cos. La postura corporal influeix en el nostre estat anímic, el gest de la nostra cara és fonamental, l’intestí és un dels grans perceptors del nostre estat d’ànim com ho és també la respiració.

Quantes vegades us han dit que mesclar l’espiritualitat amb la ciència pot desacreditar la segona?

— Quan una ho estudia, s’adona que no estan tan lluny. I crec que pot ser una fortalesa que li doni un lloc a l’espiritualitat perquè crec que el té i és important, però ho faig avalada per 23 anys d’investigacions científiques i per la tasca de les més grans universitats.