Nicolau Dols: "Mentre jo sigui viu, el català serà viu"

PalmaDes de mossèn Alcover, que va ser el primer, cap altre mallorquí ha presidit la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Nicolau Dols (Palma, 1967), catèdratic de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears, és el segon. Expert en fonologia, dirigeix a l’IEC un projecte vast i complex: el Corpus Oral de la Llengua Catalana. Les seves inquietuds són àmplies i diverses. Busseja per la història de la lingüística. Té un màster en Estudis de l’Àsia Oriental. És coautor de diverses gramàtiques del català. És poeta, autor de Feliç (Godall Edicions). És traductor del portuguès i de l’anglès, també del català al castellà. I és, entre d’altres, un esperantista reconegut internacionalment, fins al punt d’ensenyar fonologia de l’esperanto als Interlingvistikaj Studoj de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia).

Teniu l’honor de presidir la Secció Filològica de l’IEC quan de mallorquins només ho va fer Antoni Maria Alcover. I de les Balears només se us ha de sumar l’eivissenc Isidor Marí, que de fa dècades viu a Barcelona. Creis que aquest fet parla d’un centralisme per part de la institució acadèmica catalana?

— Jo a l’IEC sempre m’hi he sentit escoltat. Som nombrosos els membres de les Illes Balears, del País Valencià i de la Catalunya del Nord. L’IEC no és una cambra de representació territorial, i no és ver que els membres de la Secció Filològica hi anem a defensar les varietats dialectals del nostre lloc d’origen. Si fos així, hi hauria d’haver un membre de cada poble. I sí, és cert que de mallorquins només dos hem presidit la Secció. He de confessar que hi ha dies que, quan m’aixec a les 4.15 per agafar vol a les 7.05 h, amb fosca i fred, tenc la temptació de queixar-me. Després pens en mossèn Alcover, que hi anava quatre dies al mes quan no hi havia avions, i veig que no tenc dret a queixar-me.

Per què heu volgut ser-ne president?

— M’hi he volgut presentar perquè crec que hi puc fer una aportació pròpia, sobretot d’integració del material gramatical i lèxic. També hi vull aportar l’experiència com a lingüista que es dedica sobretot a l’oralitat i que té consciència de les necessitats i possibilitats comunicatives que ofereix la tecnologia. I falta per fer l’ortologia, la normativa de pronúncia de la llengua.

Us referiu a un estàndard oral?

— L’espai comunicatiu català està molt fragmentat, per això cal tirar endavant l’ortologia. Hi ha una exageració de diversitat dialectal per a una llengua que, al cap i a la fi, no és tan extensa. De qualsevol altra llengua que tengui un espai comunicatiu coherent i que compleixi la seva funció, l’estàndard, oral i escrit, necessita molt poca ajuda per instaurar-se. No sentim a dir que el castellà necessiti un reforç de l’estàndard. L’anglès no té acadèmia, però té un cert estàndard en els programes formals. Nosaltres pareix que ho hem d’inventar tot. Necessitam un reforç acadèmic perquè l’espai comunicatiu no té una funcionalitat.

Hi ha una progressiva homogeneïtzació oral que fa que es perdin les varietats?

— S’ha començat un anivellament dialectal que és bastant notable entre els joves: la majoria dels joves de Mallorca ja no diuen “jo som”, sinó “jo soc”. Això, a un parlant de més de 40 anys, li sap una mica de greu, perquè tothom se sent còmode amb la manera que ha après a parlar. Jo com a lingüista he de dir que això és el que passa amb totes les llengües del món, que hi ha moviments integradors que van cap al centre per una qüestió demogràfica i de difusió cultural. En tot cas, jo no vull dissenyar el català, jo vull que sigui prou independent i funcional perquè autònomament prengui un determinat camí. L’estàndard es fixa sol sempre que la llengua té prou independència i funcionalitat.

Sempre seguit sentim veus d’alerta per l’estat de salut del català, mentre altres diuen que és ben viu. Què en pensau vós i quina és la posició de l’IEC?

— Jo, Nicolau Dols, estrictament com a parlant particular, dic que, mentre jo sigui viu, el català serà viu.

Aquesta és l’actitud.

— Allò que salva una llengua són els parlants. Institucionalment, com a IEC, he de dir que nosaltres continuam treballant per una llengua plenament funcional, que es pugui fer servir sempre i per tothom. Però l’IEC no és una direcció general de política lingüística. La nostra funció és que la llengua tengui prou recursos funcionals. Tornant a l’estat de salut, el català, per sort, té una producció cultural en tots els camps i en tots els nivells. Això no ho té una llengua a punt de morir. També és cert que el català ja no té monolingües, vol dir que per a determinades funcions els parlants poden tenir la temptació de fer servir altres llengües.

Quan us esperava per a l’entrevista, he aprofitat per cercar un parell de paraules al Paraulògic. Quin valor hi donau?

— El Paraulògic és una gran cosa i ha donat molta visibilitat al DIEC, el diccionari que fa l’Institut d’Estudis Catalans. Estam contents de servir com a referents i d’oferir eines que serveixin a molta de gent. Respecte de la llengua, si hi ha camp per al joc, hi ha molta esperança.

Un dia t’admet ‘caldo’ i l’altre dia no admet ‘frit’. Les queixes sobre les llacunes del DIEC són constants, sobretot per part de persones de fora del Principat.

— Mai en el diccionari hi seran totes les paraules, voldria dir que la llengua és morta. L’única possibilitat de fer el diccionari complet d’una llengua és això, que la llengua sigui morta. Ara bé, entre que hi sigui tot i la situació actual hi ha una distància que es pot recórrer, perquè el DIEC es pot millorar, és obvi que sí. Farem el que com a projecte li deim NDN (Nou Diccionari Normatiu), que serà un diccionari pensat com una estructura de dades perquè l’actual, el DIEC2, que és consultable online, encara està pensat en paper.

Què fa un esperantista presidint la Secció Filològica de l’IEC, que és la màxima autoritat en la llengua catalana?

— Idò és la segona vegada que passa això a l’IEC, perquè Carles Riba era esperantista. En el meu cas, l’esperanto és l’única llengua que no he après per obligació. Vull dir que el català m’ha vengut de ca nostra, altres llengües les he hagudes d’aprendre per la feina. L’esperanto jo el vaig anar a cercar. És important subratllar que l’esperanto mai no ha volgut ser la llengua única de ningú, sinó un a més a més. També he anat a cercar el toki pona, que vol dir “bona parla” i que només té 130 paraules. Em sembla molt recomanable treballar amb llengües artificials. De fet, als alumnes els faig crear una llengua artificial durant el curs.