Rafel Perelló: “Quan veien passar un avió, la gent s’agenollava i resava. Només en fa 80 anys”

PalmaEs defineix com a “guia preturístic” al seu perfil de Twitter. També com a pintor i músic de jazz. El manacorí Rafel Perelló fa uns anys que té la curolla antropològica de recollir tots els testimonis orals que troba de costums, creences i expressions de la Mallorca pagesa, que va acabar amb l’eclosió turística a partir de mitjan segle XX. A hores d’ara ha entrevistat 526 persones d’entre 90 i 107 anys, els darrers supervivents d’un món esvaït. En prepara llibre i ja en té el títol: Màgia, bruixeria i superstició a la pagesia de Mallorca.

Hem de suposar que parlareu d’una pagesia en temps passat, una pagesia que vós segurament no heu conegut. O existeix encara?

De nin vaig tenir la sort de viure la pagesia perquè passava els estius a una possessió. Era el darrer d’una llarga història, quan la pagesia de Mallorca era ben singular i duia molta força. Fa uns anys volia fer un llibre per a nins, amb dibuixos meus, sobre les feines bàsiques dels foravilers. I vaig començar a parlar amb pagesos i pescadors grans. Allò que em contaven era tan potent... Em parlaven d’un altre món, ple de màgia i supersticions. Parlaven del mal bocí (donar bolleta, enverinar, encisar). I tot allò em va interessar moltíssim, i vaig continuar, anant aquí i allà de l’illa, cercant els darrers testimonis d’aquella Mallorca absolutament preturística, un món ancestral del qual hi ha molt poca cosa escrita. D’aquí ve la idea del llibre.

Amb testimonis orals.

Jo hauria pogut anar als arxius, cercar entre les fonts de la cultura popular, partir del que varen recollir mossèn Alcover o el pare Ginard. Hi ha costums molt socialitzats, però m’he volgut fixar més en aquells que només trobes a part o banda, allò que et conten els testimonis directes. De fet, els arxius hi seran d’aquí a cinquanta anys; les persones, no.

Qui se’n recorda, ara, de Mallorca abans del turisme?

Només les persones que tenen més de 90 anys. I tenen ganes de parlar-ne. Estan molt contentes que algú s’interessi pel món de quan eren joves. A vegades em demanen si hi tornaré l’endemà. Hem de tenir en compte que, molts de pics, els nets els diuen “no em maregis” si comencen a contar-los històries. A mi em fascina, per exemple, que l’amo en Mateu, s’Escolà, de Son Carrió, em conti que quan veien passar un avió, la gent s’agenollava i resava. O pensar que tots els nins guaitaven fora de classe en sentir el renou d’un avió. Només en fa 80 anys, d’això. El canvi va ser brutal en poc temps, a la pagesia. Palma era una altra cosa. Però sí, tot un seguit de tradicions màgiques se’n varen anar en orris amb el turisme. També amb la pèrdua de força de l’Església i, després, amb la tecnologia.

També era una Mallorca molt bèstia...

Sí, molt. Els mateixos que t’ho conten, avui n’estan empegueïts. I els viatgers quedaven al·lucinats, això ho veim als llibres. És així, si tenim en compte que, quan sentien una gallina cantar de gall, la mataven per contrarestar una desgràcia que creien segura. O que, per llevar-se els fics, anaven a la casa on es vetllava un mort i demanaven si els deixaven la mà del mort i se la passaven tres vegades per damunt el fic, el bony o l’uixol. O que als nins, a tres anys, els donaven per menjar un cor d’oronella, de viu en viu, perquè fossin més intel·ligents. O, com em contaven d’una dona de sa Pobla que, fa uns 80 anys, estava molt malament i anaren al metge del poble, de matinada! “Ens podeu dir si això és greu per si hem d’anar al curandero?”, li varen dir al metge. Les coses anaven així.

Parlant de dones. Què ens en deis, del masclisme?

El masclisme anava a lloure. A les dones, a més, us tenien amargades, sobretot amb la menstruació. D’això no en fa tant, eh! Que no us podieu banyar, que no podieu tocar el porc perquè tornava dolent -o les plantes, que es morien-, que no fessiu allioli perquè es triava... A Sineu, no fa tant, hi havia una cova de xampinyons amb un cartell que impedia l’entrada a dones menstruants. També és curiós el tema de les embarassades, que, per exemple, si veien una persona lletja pel carrer, havien de mirar cap a l’altre costat perquè el nin no els sortís lleig. Era una cultura absolutament tribal.

En la qual supòs que vós no creis...

Jo? Ca! M’interessa des del punt de vista antropològic.

I els qui ho han viscut, què en diuen? Hi tornarien?

No, ningú no tornaria a la vida d’abans. Et diuen: “Hi hem guanyat molt”. Remarquen que no hi havia comoditats. Valoren moltíssim la rentadora o un televisor. “Avui viu més bé un ca que una persona llavors”, diuen sovint. De què es queixen? Que hi ha massa gent, del bordell de cotxes, de la manca de tranquil·litat... I et recorden que abans, als pobles, ningú no tancava la porta. Si entraves a la casa, senties una veïna que et cridava: “No hi és! És pel món!”. D’això se’n queixen. Però ara valoren tenir uns certs doblers. Abans no hi havia celebracions. O, com em deia na Bel Pisca, de Sant Llorenç: “Llavors no hi havia doblers per tudar”.