Enyorança de les cagarades de balena
Menys poblacions de cetacis impliquen menys femtes als oceans, cosa que afecta negativament la producció de fitoplàncton
Hom estima que la caça de cetacis, que es produí durant gairebé quatre segles fins a la seva prohibició parcial a mitjans del segle XX, eliminà una fracció enorme de les poblacions de balenes, catxalots, dofins i marsopes, a les quals cal afegir les d’altres animals marins com foques, tortugues i pingüins. Tots aquests animals foren percaçats pel seu greix, que s’emprava bàsicament com a combustible per als llums abans que el petroli, el gas i l’electricitat il·luminessin les nostres llars; però també per a la carn, l’oli finíssim de l’espermaceti, les barbes o balenes, el vori i altres recursos necessaris fa un parell de segles, però dels quals avui la nostra societat se’n pot passar sense problemes.
Hi ha qui, amb dades fiables, ha calculat que molts milions de tones de femta d’aquests animals, en especial dels grans cetacis, que han vist reduir les seves poblacions en més d’un 90% i que es recuperen molt lentament, han deixat d’entrar en les aigües pregones dels oceans al llarg dels darrers segles. Les cagarades dels grans cetacis són enormes, força més que les que Steven Spielberg s’imaginà que deixaven anar els dinosaures a Parc Juràssic. Els cetacis defequen sobretot en les aigües superficials: en les excursions profundes d’aquests magnífics capbussadors els és difícil evacuar a causa de la gran pressió a què estan sotmesos, i defequen en superfície quan surten a respirar. Això vol dir que, degut a la disminució de les seves poblacions, un gavadal immens de matèria orgànica no pot fertilitzar, ni en superfície ni a mesura que va caient cap el fons, la columna d’aigua. Per tant, hi ha molts menys nutrients per al fitoplàncton i, en conseqüència, menys aliment per al zooplàncton i per als següents nivells de les piràmides tròfiques oceàniques, que solen acabar en els peixos i altres organismes que pesquem o recol·lectem i que constitueixen una bona entrada de proteïna per a les poblacions humanes.
Femta artificial
Diferents centres de recerca internacionals, alguns d’excel·lència, estan preparant actualment el Projecte de Regeneració de la Biomassa Marina, que fabricarà artificialment femta de cetacis, a base de clofolles d’arròs i matèria orgànica diversa, i l’enfonsarà en les aigües superficials de l’oceà Índic per veure quin és el seu efecte en la promoció de la producció primària deguda al fitoplàncton.
Malgrat l’interès si més no teòric del projecte, se’m fa molt estrany que s’hi vulguin invertir esforços i diners. És cert que hi ha hagut una reducció enorme de les poblacions de mamífers marins al llarg dels darrers segles (i també de moltes poblacions de peixos, que hem pescat a gratcient, i que així mateix excreten i fertilitzen les aigües marines), però també ho és que la població humana i la dels animals que criem en la ramaderia han augmentat moltíssim, i que les entrades de femta (en forma d’aigües grises o negres de l’escorriment agrícola, ramader i urbà) és molt més gran, malgrat la depuració parcial que se’n fa, que quan els cetacis no eren perseguits i podien evacuar tranquil·lament.
De fet, moltes àrees costaneres on desguassen grans rius després de recórrer terres agrícoles curulles dels adobs naturals o artificials que hi injectem, o el clavegueram de les ciutats litorals, aprofiten els nutrients de les nostres escorrialles orgàniques i són seu d’una proliferació de fitoplàncton important. Però en alguns casos, cada vegada més nombrosos, el consum de la gran quantitat de matèria orgànica aportada pels rius o generada gràcies a la fertilització esmentada produeix el que s’anomena zones mortes: extenses àrees dels fons marins desproveïdes d’oxigen i inadequades per a la majoria d’organismes, invertebrats i peixos.
I no és només en les àrees litorals on el nostre metabolisme està aportant matèria orgànica que pot ser aprofitada pels productors marins (o que, en excés, produeix les àrees mortes esmentades). El tràfic marítim afegeix contínuament femta humana (i animal, en el cas del transport de bestiar) en tots els oceans del món, i encara que no tinc dades del nombre de viatgers que, en vaixells mercants, creuers o bastiments militars, travessen contínuament els oceans mundials, se’m fa difícil creure que aquestes entrades fecals (i de desferres de cuina, per no parlar de les pèrdues accidentals i els enfonsaments de vaixells amb càrrega orgànica) no són equivalents a les de les balenes d’antany.
Com ja he suggerit més d’un cop (sense èxit, em temo), potser en lloc de fabricar excrements falsos de cetacis es podria fertilitzar el mar, allà on els experts aconsellin, amb l’excés de purins que la nostra ramaderia produeix i dels quals no sabem com desempallegar-nos, i que contaminen camps i aigües. De ben segur que el cost econòmic dels estudis que caldrien per avaluar aquesta possibilitat seria molt inferior al que es dedicarà al Projecte de Regeneració de la Biomassa Marina. Tot plegat és un bon merder.
