Erupció a La Palma: crònica d’un volcà anunciat

BarcelonaD’aquí unes tres setmanes, si tot segueix l’evolució prevista, es començarà a albirar a Cumbre Vieja, a l’illa de La Palma, un nou accident geogràfic que amb prou feines superarà el centenar de metres d’altura. Serà el producte de l’erupció que va començar aquest diumenge passat cap a les 16.18 hores a Catalunya -una hora menys a les Canàries- i que, molt probablement, continuarà expulsant material piroclàstic i gasos entre 1 i 2 mesos. A mesura que l’erupció perdi intensitat, la mateixa lava acabarà segellant les fissures que s’han format i fins i tot el cràter del con volcànic que s’haurà creat. Caldrà esperar un parell d'anys perquè s'aturin del tot els terratrèmols, i no serà fins llavors que la temperatura del sòl serà gairebé normal i la vegetació salvatge començarà a repoblar de forma natural el que els rius de lava han convertit en devastació i desolació. És el ritme geològic que es va repetint en un conjunt d’illes, les Canàries, que tenen un origen justament volcànic i on hi ha el tercer volcà més gran del món, el Teide.

Què ha passat?

L’àrea de Cumbre Vieja, situada al sud-oest de La Palma, té una activitat sísmica i volcànica especialment alta. Des de la conquesta espanyola de les illes s’han registrat fins a nou erupcions de més o menys intensitat -la primera el 1480-, però totes amb un patró comú: l’expulsió de roca basàltica incandescent que, un cop refredada, ha deixat un paisatge de cons volcànics de petita alçada i amb vessants fèrtils per la gran quantitat de minerals que conformen aquesta mena de roques. Això és el que explica que, històricament, hi hagi hagut assentaments humans a les faldes o fins i tot als vessants de les muntanyes de nova formació, que, per les seves característiques, reben el nom d’estrombolianes, seguint el model de l’Stromboli italià. Aquest model es repeteix en totes les illes canàries tret de Tenerife, on hi ha el Teide, el tercer volcà més gran del món.

El comportament del nou volcà de Cumbre Vieja segueix aquest mateix model, explica el vulcanòleg del centre de Geociències de Barcelona, del CSIC, Joan Martí. En essència, l’acumulació de magma i gasos ha anat creixent amb el pas del temps i alhora ha augmentat de forma progressiva la pressió de les capes geològiques internes. “La pressió s’havia d’alliberar”, diu de forma ben gràfica. L’augment de pressió és el que ha provocat els sismes registrats a l’illa -més de 25.000 moviments en tot el període, segons Involcan, el centre d’estudis del sistema volcànic canari- i, finalment, les nou fissures per on ha començat a emergir la lava i també les dues boques principals. “S’està formant el cràter del volcà”, descriu l’investigador.

Es podia preveure?

El dia exacte de l’erupció era impossible de predir, diu Rosa Mateos, investigadora de l’Institut Geològic i Miner d'Espanya. Però sí que hi havia “indicis clars” que s’estava preparant una erupció “imminent”. Els indicis de què parla la investigadora van ser el que es coneix com a eixams sísmics, que es van detectar “amb claredat” una desena de dies abans de l’erupció. Es tracta de moviments sísmics normalment de baixa intensitat però de molt alta freqüència, fins a un miler per sobre del 3.5 en l’escala de Richter el dia de l’erupció, i fins a 25.000 moviments en les hores posteriors, però de molt baixa intensitat.

Prèviament, explica Martí, ja s’havien detectat eixams sísmics que feien pensar en la possibilitat d’una erupció. “Va ser una alerta que alguna cosa s’estava coent”. L’esdeveniment va passar fa tres anys en aquest mateix punt. “Va ser una erupció avortada”, diu Mateos, un fenomen relativament habitual. La detecció va ser possible gràcies a la xarxa de sismògrafs estesa a totes les illes i a l’ús del GPS i de satèl·lits per mesurar la deformació del terreny. Gràcies a tot plegat es va veure que el sòl s’havia aixecat fins a 15 centímetres els dies previs a l’erupció.

Què passarà a partir d'ara?

La cambra magmàtica conté, segons càlculs indirectes, prop d’11 milions de metres cúbics de material incandescent i està emetent de 6.000 a 9.000 tones de gasos, principalment vapor d’aigua i, en molta menor mesura, diòxid de sofre (SO2) i diòxid de carboni (CO2), entre d’altres. Les quantitats venen a ser una quarta part de les estimades a les erupcions de Teneguía (1971) i San Juan (1949), totes dues a l’illa de La Palma. Això fa pensar que es formarà un volcà d’un centenar de metres d’altura similar als que ja existeixen en aquesta mateixa zona, i que tant les fissures com el cràter s’hauran tancat d'aquí “poques setmanes”, coincideixen Mateos i Martí.

“No serà un gran volcà”, deixa clar la investigadora, que també va viure in situ l’erupció del volcà submarí d'El Hierro fa deu anys. Si la història es repeteix, “l’afectació tèrmica haurà desaparegut abans de dos anys”, assegura Martí, i el terreny ara devastat tornarà a ser fèrtil “en pocs anys”. “Sabent el que sabem -continua-, caldria incloure la prevenció del risc volcànic en futures planificacions i usos del territori”. Tant Mateos com Martí pensen que una erupció d’aquesta mena “és més que possible” els pròxims anys.

Podria passar a Catalunya?

Les principals zones volcàniques de la Península es troben a Ciudad Real (Calatrava), a Almeria (Cabo de Gata) i a la Garrotxa (camp volcànic d’Olot). Els dos primers estan extingits de fa milions d’anys, i el català, de fa uns 11.000 anys. No es considera vulcanisme actiu, a diferència del de les Canàries, on les erupcions són freqüents i, en el cas del Teide, de risc molt elevat.