Quan esbucar el patrimoni era progressista

PalmaVaren ser una obra arquitectònica superba i foren esbucades, la major part, en nom del progrés i de la higiene. Enguany es compleixen 120 anys de l’autorització del govern estatal, el 1902, per derruir les murades de Palma; 90 de la fi del procés d’enderrocament, el 1932, i 80 de la declaració com a monument històric el 1942, pel primer franquisme, del tram de la mar que va sobreviure, cosa que n’establí la protecció fins als nostres dies.

Palma no fou cap excepció. Cap a mitjan segle XIX, per totes aquelles ciutats dotades de murades s’estenia el concepte, amb arguments científics, que aquestes n’encotillaven el creixement i progrés, la seva trama urbana interior era estreta, fosca i insalubre i calia esbucar-les, per construir el corresponent eixample. Allò era progressista: la nostra sensibilització actual cap al patrimoni històric és ben lluny de ser aleshores una posició amb ampli ressò. De fet, l’entrebanc consistia, més bé, si encara conservaven la seva utilitat militar, i això ho havien de decidir les autoritats de l’Estat.

El primer tram del qual l’Ajuntament va sol·licitar l’esbucament, segons l’estudiós de l’evolució de Palma Juan Tous Melià, fou el comprès entre la porta del Moll (davant la Llotja) i Drassanes, “com a mesura de salubritat pública i pel benefici que ha de reportar al moll”; tot just s’havia produït la revolució Gloriosa, amb la caiguda d’Isabel II. S’hi afegiria un altre argument que tindria un cert pes en aquesta història: els solars guanyats, la venda dels quals no tan sols sufragaria les obres, sinó que aportaria “quantiosos rendiments” a la Hisenda pública.

La caiguda d’aquell primer tram, el 1873, va ser meteòrica, sobretot si es compara amb la lentitud de la resta de la tramitació. S’acabava de proclamar la I República i, segons narra el periodista Miquel dels Sants Oliver, “es va presentar un gran tropell de gent a la plaça de Cort (...) expressant el seu propòsit d’anar a començar l’enderrocament de la murada del Moll, de grat o per força”. Diu Tous que el llavors batle, Gabriel Oliver, “va estar tota la nit pendent del telègraf” i, efectivament, va arribar el vistiplau de Madrid i el dia següent començava l’esbucament. “Així va desaparèixer”, recull Oliver, “aquell llenç de fortificació gràcies a una sorpresa revolucionària que es va sobreposar a les lentituds de l’expedient”.

Les festasses del 1902

Però la continuïtat del projecte aniria per llarg –tret molt mallorquí, per cert. Tant és així que, com registra el doctor en Història Francesc Sáez, es va fer popular aquesta cançó: “Quan vaig néixer vaig sentir: / Han de tomar ses murades; / tenc cent i pico d’anys / i encara no les han tomades”. El 1890, Oliver, entusiasta partidari de la modernització de Palma, imagina una ciutat idealitzada a la qual 20 anys més tard, el 1910, les murades ja haurien estat esbucades. La presència al govern estatal de polítics mallorquins va resultar decisiva: primer, Antoni Maura, amb una llei d’enderrocament, el 1895, i després, el militar liberal Valerià Weyler, el 1902, que posà en pràctica la norma que s’havia aprovat set anys abans.

El 1885, l’enginyer Eusebi Estada, al seu llibre La ciutat de Palma, havia emfatitzat la “necessitat” de tomar les murades. Subratllava l’antecedent del 1873: “Basta repetir vuit o nou vegades el que hem fet ja per quedar sense recinte fortificat pel costat de terra”. I també exposava els guanys dels solars obtinguts, que costejarien la intervenció, fins i tot en cas que dos terços es destinarien a vies públiques.

Les murades, assegurava Estada, “poden ser enderrocades sense perjudici de la defensa nacional i ho han de ser per conveniències higièniques i urbanes”, cosa que trobava “fora de discussió”. Certament, admetia el seu “interès arqueològic”. Però tot i ser “digne de ser pres en consideració”, passava a ser “necessàriament secundari quan l’enderrocament se sol·licita en nom de la salut pública”. Per aquesta defensa aferrissada de l’esbucament, Estada seria declarat fill il·lustre de Palma, en posar-se en pràctica la seva proposta.

Fou l’11 de febrer d’aquell 1902 quan el llavors batle de Ciutat, Mateu Enric Lladó, expressava la seva “immensa satisfacció” per l’arribada de la reial ordre, signada per la regent, Maria Cristina d’Habsburg, per la qual s’aprovava l’esbucament de tota la murada, per la banda de terra, situada entre els baluards de Sant Pere i del Príncep. Aquests dos també s’incloïen entre les edificacions destinades a desaparèixer. Per sort, tot dos se salvaren i avui són part orgullosa del nostre patrimoni.

L’autorització per esbucar les murades va ser rebuda amb vertader goig per la població, segons la informació de La Almudaina, que va dedicar a la notícia dues pàgines el 13 de febrer, en una època en què els diaris no en tenien més de quatre. Al balcó central de Cort s’havien col·locat “milers de llumets de gas”, amb el lema Viva Palma del porvenir –per descomptat, en castellà, en aquella època de centralisme rampant. “Milers de persones” es concentraren a la plaça, per expressar el seu entusiasme.

L’Ajuntament havia convocat un ple extraordinari que, de fet, havia de consistir en una successió de lloes a la mesura aprovada a Madrid. “Una gentada omplí el saló de sessions”, informava El Diario de Palma. Però en aquesta sessió es va colar la polèmica lingüística: “A pesar de l’ordre prohibitiva del senyor governador de la província, es va parlar en mallorquí”. Perquè, aleshores, el centralisme administratiu imposava el castellà. El regidor republicà autonomista Francesc Villalonga, segons la crònica periodística, va afirmar que “essent l’acte que avui celebram el més gran per a la ciutat de Palma de tots els que s’han celebrat, suplic que per donar a aquest acte major grandesa parleu tots –la resta de la corporació– el llenguatge mallorquí”. Dos companys se li varen sumar: un d’ells, Francesc Roca, el primer representant socialista a Cort, va expressar la seva enhorabona per la caiguda de les murades “en nom de la classe treballadora” –era, clarament, una mesura que aplaudia l’esquerra. Però això de fer servir la llengua pròpia, prohibició a part, no va agradar a tothom. El també republicà Francesc Garcia Orell va respondre a Villalonga que ell no parlaria en català: perquè no s’expressava bé en aquest idioma i per no ser “exclusivista”.

Trenta anys d’obres

La posada en pràctica de la reial ordre fou fixada per al 10 d’agost següent. Assenyala Sáez que, aquesta vegada, la celebració fou encara més grossa i es perllongà al llarg de tres dies. El primer, la filla de Weyler, Maria, “picot en mà, va rompre simbòlicament una pedra del recinte. Molts de carrers varen ser il·luminats (…). La Caixa d’Estalvis va repartir 100 llibretes a nins i nines pobres”. Segons La Almudaina, 10.000 ‘forans’ es desplaçaren a Palma per assistir a aquella jornada històrica.

Dia 11 d’agost, afegeix Sáez, hi hagué focs d’artifici, amb una concurrència de més de 30.000 assistents a les celebracions. I dia 12, “quasi totes les fàbriques, tallers i comerços” donaren el dia lliure als seus empleats. S’hi organitzà “una festa marítima”, “una gran traca a la plaça de Cort”, una serenata de l’Orfeó Republicà “cantant La Marsellesa” i es va col·locar la primera pedra arrancada de la murada com a base d’una futura escola. Tots, signes de progressisme i d’alegria.

La destrucció de les murades de Palma es va perllongar –sí, us ho podeu imaginar– al llarg de... 30 anys –Estada havia calculat que es podia dur a terme en 10, o en 20 com a màxim. Entre els anys 1908 i 1913, indica Sáez, “es va derruir prop del 80% del recinte”, però d’altres etapes no foren de tanta activitat. Per fi, el 1932, fa 90 anys, “va ser derruïda la darrera secció que quedava de les murades situades entre el baluard de Sitjar i el de Sant Pere”. Encara a l’actual etapa democràtica, quan s’han duit a terme excavacions per a la construcció d’aparcaments, han tornat a sortir a la llum fragments soterrats de les velles fortificacions.

Va pagar la pena? L’arxiver Manuel Oliver afirma que “fou una obra mal rematada i, perquè no eixamplà de virtuts el centre, una execució incapaç de conhortar la pèrdua d’aquell enginy militar monumental” –resulta evident que qualsevol semblança entre els eixamples de Palma i de Barcelona, posem per cas, és pura fantasia. “Els patrocinadors polítics d’aquella barrobinada també quedarien espantats del monstre urbanístic engendrat. (...) El sacrifici de les murades s’ha desjustificat amb els resultats de les promeses”. De fet, aquelles ciutats que sí que les conservaren han estat capaces d’aplicar la higiene contemporània, a més de beneficiar-se del seu atractiu turístic.

El 1942, ara fa 80 anys, el que quedava de les murades de Palma va ser declarat monument històric artístic pel govern franquista, cosa que significava, segons l’arquitecta Pilar Simón, que la seva tutela corresponia al Ministeri d’Educació Nacional, “amb l’estricte compliment de les prescripcions determinades per la Llei del tresor artístic”, una norma de la República encara vigent. Fou també durant la dictadura que es protegí la murada d’Eivissa, segons Fanny Tur, directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera, i quan, el 1963, ja a la seva darrera etapa, també les murades d’Alcúdia obtingueren la declaració de monument històric artístic.