Escala de creuer

Palma—Say cheese!

S’havien col·locat en un selfie corner, un dels punts de la coberta senyalitzats per treure-hi les millors fotos. Eileen era quasi sempre l’encarregada de disparar-les, perquè ningú dominava com ella l’art del maneig del pal de fer selfis. Donna, Imogen, Emily, Cinthia i Saoirse, les millors amigues d’Eileen –almenys aquell estiu– es disputaven, sense que semblàs que ho feien, les millors posicions per aparèixer a cada imatge. Pestanyes, celles, somriures, cabells: cadascuna d’elles no deixava res a l’atzar.

Eren dins el Wonder of the seas, que la companyia Royal Caribbean havia estrenat tot just l’estiu anterior i que anunciava com el creuer més gran del món. També el més luxós. No feia encara vint-i-quatre hores que hi eren dins i encara no s’havien fet càrrec de tot el que contenia. Eileen havia estat sempre una tutup a l’escola, però, en canvi, tenia una memòria prodigiosa quan es tractava de memoritzar fullets publicitaris. Per això sabia que el Wonder of the seas feia 362 metres d’eslora i pesava més de 230.000 tones: al seu costat, el Titanic quedava amb prou feines com una zòdiac. Eileen també s’havia gravat dins el seu espaiós cervell que el supermegacreuer disposava de 17 cobertes a diferents altures, 11 de les quals equipades amb cabines. Que tenia capacitat per a un màxim de 6.988 passatgers i una tripulació formada per 2.300 treballadors. Que a la companyia naviliera li agradava anomenar Central Park el vast espai que s’havia sembrat amb més de vint mil plantes reals (la companyia subratllava el fet que fossin reals), capaces de generar oxigen i destruir CO2 gairebé al mateix ritme que el vaixell el produïa. Que, entre la multitud d’atraccions de què es podia gaudir a bord, s’havien fet virals a les xarxes la coneguda com The Ultimate Abyss, que era el tobogan més alt mai vist dins la mar, i la tirolina, per la qual podien lliscar els passatgers a deu metres per damunt de la coberta. Eileen i les seves amigues no eren prou riques per poder viatjar a les suites de luxe, però això no impedia que ella en conegués amb detall l’equipament, que incloïa piscines transparents amb servei de bar, cobertes exclusives d’ús particular i un restaurant especial per als passatgers de cinc estrelles. Eileen i les seves amigues estaven segures d’haver-la encertat en la tria del seu viatge de graduació a l’escola secundària. Un viatge, el seu, que no deixava de seguir l’antiga tradició de la burgesia americana de fer un periple europeu abans d’entrar de ple en l’edat adulta, només que en una versió actualitzada i, decididament, molt més cool.

Elles eren de Texas, un dels llocs dels EUA que arrosseguen més connotacions arreu del món, i ara s’enfrontaven a un creuer per la Mediterrània: la perspectiva, ja es veia, no podia ser més espectacular. També era cert que la incursió per la Mediterrània era més aviat modesta. El primer dia havien embarcat a Barcelona, ara eren a Mallorca, i després havien de continuar cap a Marsella, Florència, Roma, Nàpols i tornada de nou a Barcelona, tot això en set dies. De Barcelona n’havien pogut veure les Rambles, un carrer molt divertit –tot i que també molt brut– on havien pogut dinar de paella (havien demanat un combo de tres, per tastar-les) i sangria a la terrassa d’un restaurant. El cambrer els havia fet les fotos, però a Eileen no li agradaven, perquè una de les paelles era d’arròs negre i ella hi sortia amb les dents embetumades. Després havien pujat al creuer, i encara estaven intentant assimilar tanta grandesa i tantes coses que brillaven pertot arreu. A la nit s’havien concentrat al camarot on dormien Emily, Imogen i Saoirse, que sempre volien anar juntes i les deixaven, a ella i a Donna, enrere del grup. Havien fet una festa de pijames, i havien jugat a les endevinalles. Al capaltard, abans del sopar –hamburguesa de quinoa i gelat de gust de barrufet i oreo–, havien rigut molt quan s’havien situat en un dels selfie corners i simulaven, per torns, que eren Kate Winslet i Leonardo DiCaprio a l’escena famosa.

L’expectativa més alta la tenien a Itàlia, on Imogen i Cinthia es morien per anar en góndola pels canals de Florència: fins i tot Eileen sabia que això de les góndoles i els canals no era Florència, sinó a Venècia, però no gosava dir res per no contrariar les altres dues, que eren reinones i no admetien discrepàncies. Sospitava que a Donna li passava el mateix, i Saoirse estava massa ocupada fantasiejant sobre la possibilitat de firar-se un fugaç –i apassionat– amant italià, que havia llegit a part o banda que posseïen una fabulosa capacitat amatòria.

Ara, però, eren a Mallorca, o a Palma de Mallorca, no havien acabat d’aclarir com es deia aquella illa. Havien atracat tan a prop del port que feia l’efecte que podien allargar la mà cap a la ciutat, que tenien al davant, i agafar-la i endur-se-la. En poca estona baixarien a visitar-la: des de la borda del Wonder of the seas es veia una badia grandeta, però que els va semblar una mica insulsa, amb una església grossa al capdamunt, un edifici dels anys setanta mig esfondrat i un altre edifici, més nou, que acabava de llegir que era un palau de congressos però que a Texas es faria servir per fer passar quarantenes a les vaques malaltes. “Allò no és una església grossa, és una catedral gòtica”, li va retreure Cinthia, que va llegir el que apuntava Eileen a l’iPad. I va afegir: “És que ets beneita, de veres”. A continuació va insistir en les ganes que tenia d’arribar a Florència per poder passejar-se en una góndola.