Escapar dels Testimonis de Jehovà: "La meva família em va repudiar i no podia sobreviure en un món que no coneixia"
Els testimonis de Jehovà s’enfronten a l’ostracisme quan surten d’una organització religiosa que els jutjats ja han considerat una “secta” i que a les Balears té vint salons de reunions per als fidels
PalmaEl dia que Pepa (nom fictici) va entrar a la Sala del Regne amb el seu al·lot de bracet sabia que estava infringint les normes dels testimonis de Jehovà de la pitjor manera possible. Havia desafiat els preceptes de la religió i quan va dir que era la seva parella, els ancians –màxims responsables de la jerarquia– se la van endur a una sala a part i la van sotmetre a un “judici sumaríssim”. Durant tres hores, el comitè judicial la va humiliar i va intentar que es penedís del seu acte, en pagàs la penitència i tornàs a la cleda. Una en la qual no es poden mantenir relacions prematrimonials, votar, rebre transfusions de sang, celebrar cap festivitat, brindar, fumar, beure alcohol, anar a una discoteca, tatuar-se, veure pornografia, masturbar-se, participar en un joc d’atzar o vestir una minifaldilla, entre altres prohibicions.
Pepa, que llavors tenia 21 anys, no va aturar de plorar i quasi no podia respirar. No obstant això, es va mantenir ferma i els va repetir que el seu amor estava per sobre de tot. Va assistir a la següent reunió en el saló de la seva barriada de Palma i, en un moment determinat, l’ancià, des del seu micròfon, va anunciar: “Pepa ja no és testimoni de Jehovà. A partir d’aquest moment, ningú no pot dirigir-li la paraula”. No podia quedar entre els membres de la congregació pel perill de corrompre’ls. Des d’aquest instant, va passar a ser invisible per als qui formaven el seu reduït món. I aquest “ningú” de l’ancià, afectava també la seva família. Els seus pares i la seva germana gran.
“Tota aquesta determinació es va esfumar. La meva voluntat es va rompre i es va transformar en una por irracional. Em vaig sentir completament sola. No tenia suport ni recursos per sobreviure en un món que a penes coneixia. Com lluitaria si no sabia res de la vida? No vaig calcular bé les meves forces”, recorda quinze anys després. Després de l’expulsió, va arribar a ca seva i ningú no li xerrava. Li van requisar el telèfon mòbil i l’ordinador i, presa de l’angoixa, va decidir que havia de tornar al lloc segur. “El meu al·lot em va escriure i no vaig ser capaç ni de llegir el missatge abans de quedar-me sense el telèfon. M’havia enamorat i l’amor no triomfaria. Com havia de perdre la meva família?”, es demana.
El càstig
Va tornar al saló i va pagar la penitència. Durant un any entraria la darrera a aquell lloc i en sortiria la primera, de les reunions, per donar exemple amb el càstig. Després, si complia, proclamarien amb el mateix micròfon, el seu reingrés. “Em van repudiar. Em van fer sentir com una empestada. No és que ningú no em parlàs, és que ningú no em mirava als ulls. Vaig caure en una depressió profunda. Només plorava. Alguna cosa s’havia romput en mi respecte de la religió. Estava enfadadíssima i no volia ser testimoni de Jehovà. El meu únic objectiu era recuperar la meva família”.
El relat de Pepa té molts punts en comú amb el de les 200 persones de l’Associació de Víctimes dels Testimonis de Jehovà (AEVTJ), que denuncia l’“ostracisme, les pràctiques coercitives i pressió emocional” que sofreixen els fidels. El desembre passat, una magistrada a Madrid va reconèixer el dret dels membres de l’Associació a criticar en públic els testimonis de Jehovà i fins i tot a referir-se a ells com una “secta”. La sentència avalava els testimoniatges d’abusos sexuals, acusacions de masclisme i de control excessiu.
Pepa confirma, amb la seva pròpia experiència, cadascun dels punts del dictamen. “Els meus pares ja eren testimonis de Jehovà. Jo hi vaig néixer dins. Aquesta va ser la meva herència i no sabia que significava viure en una presó. Et diuen tot el que has de fer des que neixes fins que mors. Per què pensar si està tot pensat. T’has de limitar a sentir, veure, callar i obeir. Tots som robots amb diferents avatars. Pensam igual, diem el mateix”, confessa. Havia de callar també amb el que passava a ca seva. L’alcoholisme i el maltractament del seu pare, els abusos per part del seu padrí –li varen demanar silenci– i el paper submís que havia d’adoptar com a dona. “Per explicar-me com havia de comportar-me sexualment quan em casàs, una companya es va limitar a dir-me que érem simplement poals d’esperma de l’home”.
Control des de nins
El control al qual es refereix la magistrada s’estableix des de petits. “La meva mare va anar a escola i va advertir que no podia celebrar els aniversaris dels meus companys, Nadal o el carnestoltes. T’implanten en el cervell que ets diferent i que només et relacionis amb testimonis de Jehovà. L’assetjament escolar és una cosa gairebé natural”. En arribar a ca seva, la seva mare reforçava el missatge religiós sense actuar contra els abusos dels qui li havien robat les sabatilles i l’havien obligat a tornar descalça: “Em deia que estava molt orgullosa de mi perquè no formava part d’aquest món”.
En aquell moment, Pepa ja predicava més de 40 hores i “tocava timbres” al carrer per intentar incorporar fidels a l’organització. Havia estat batejada a 14 anys amb un ritu pel qual es ficava en una piscina, i en aquells moments havia començat l’institut. “Estava en xoc, petrificada en veure com vestien o com es comportaven els al·lots, perquè feien coses que a Déu no li agradaven. ‘Són satànics, aniran a l’infern’, pensava. I jo, mentrestant, amb quinze anys, tenia una bíblia a la motxilla i em menjava l’entrepà amagada al bany. He viscut terroritzada per si Déu s’enfadava”.
La seva vida es basava a estudiar les innombrables revistes i llibres que l’organització anava publicant. Els estudis superiors no eren una opció. “No està ben vist. El coneixement és poder i la universitat suposa un perill per al control. T’exposes a Satanàs”, assegura. Miqueas Henares, mallorquí de 53 anys i membre de l’Associació de Víctimes, confirma que l’organització “descoratja l’estudi més enllà de la religió”. “El perfil mitjà de fidels és pobre, de feines precàries”, assegura qui va aconseguir abandonar els testimonis de Jehovà amb 36 anys i avui exerceix com a psicòleg. “En general, les víctimes comparteixen un bloqueig absolut després de viure en una bombolla. No existeix el futur perquè, segons els ensenyaments, el món serà destruït. Esforçar-se a prosperar no té sentit. El propòsit de la vida és només fer punts per assolir el paradís. D’aquesta manera, tenen un exèrcit d’esclaus feliços”, explica.
Com una hipoteca comunitària
L’informe de 2023 de l’organització dels testimonis de Jehovà assegura que tenen gairebé nou milions de fidels en 118.177 congregacions de 239 països a tot el món. A Espanya, segons aquestes mateixes xifres, n’existeixen 122.061 membres. No hi ha dades per comunitats autònomes. Un adepte “amb un peu dins i un altre fora” revela a l’ARA Balears que a les Balears “comuniquen que tenen 3.000 adeptes, però no és cert”. Existeixen 20 congregacions a les Illes: quinze a Mallorca, tres a Eivissa i dues a Menorca. “Ells compten fins i tot les paneroles que entren els salons, però la veritat és que a penes superen el miler de fidels; no tenen més que 50 o 60 persones de mitjana en cada local”. Segons la mateixa font, els salons són propietat de “l’organització central, encara que els paguen tots amb les seves mensualitats i interessos del 6%”. “És com una hipoteca, només que els que posen els doblers mai tindran res”, certifica. No existeix una quantitat exigida. “Hi ha qui fa vint anys aportava 90 euros al mes; uns altres, 30. Però pensa que el fet que no tinguin vida més enllà, implica que l’oci no existeix. Cobren poc, però poden dedicar una gran part a l’organització”, conclou.
La pandèmia va suposar, segons les fonts consultades per l’ARA Balears, “un cop fort” per als testimonis de Jehovà. La impossibilitat de reunir-se ha propiciat “la desafecció de molts fidels, que es connecten per videoconferència des de ca seva mentre preparen el sopar”. La difusió de les denúncies de l’Associació de Víctimes i l’accés a Internet està “delmant les seves files amb passes de gegant”. De fet, Pepa, després del seu reingrés, va recórrer a aquesta “desafecció” per poder abandonar l’organització. Va muntar un negoci propi i es va bolcar en la feina: “Ho feia de sol a sol fins que vaig poder independitzar-me. Em telefonaven, em controlaven i posava excuses. Sé que molts altres ho han aconseguit. I me n’alegr. He patit moltíssim, però ara som feliç. No he hagut d’esperar a cap paradís que no existeix”.