L’esclavatge de la prostitució: “No pots ni sortir dues hores del pis”

PalmaEl plor barrejat amb rialles resumeix l’experiència de Paola (nom fictici) quan embasta el relat de la seva vida. És el dolor d’ahir enfront de l’esperança d’avui. Colombiana de 36 anys, va fugir d’una situació de violència extrema –estructural al seu país–, d’un sistema que va assassinar el marit i va posar la seva vida en perill. Va arribar a Espanya fa poc més d’un any i es va veure abocada a exercir la prostitució. Ara enfila un nou camí gràcies a les oportunitats que li brinda Casal Petit, entitat de la congregació de germanes oblates que atén dones en la seva situació o víctimes de tràfic amb finalitats d’explotació sexual.

Paola torna a eixugar-se les llàgrimes mentre es disculpa i esbossa un somriure. De manera molt succinta, passa per sobre del dolor. De Colòmbia arriba a Còrdova, a casa d’una amiga de la seva mare. Al cap de poc, la dona li diu que ha de buscar-se la vida, un sostre. I li llança una proposta, que li presenta com un atzucac: un vol a Londres per exercir la prostitució. Sense recursos, sense contactes, ni un lloc on viure, sense doblers i sense que tornar al seu país sigui una opció, Paola puja en aquest avió. “Allà va ser horrible”, es limita a dir. Al cap de poc, torna a Espanya per formar part del grup de treballadores sexuals d’un pis a Palma; un dels quals contribueix a engrossir la xifra de 41 milions d’euros que va moure la prostitució a Ciutat l’any passat, segons es desprèn de la Memòria de la Xarxa d’Atenció Directa a Persones en Prostitució de 2023.

Condicions infrahumanes

A Palma, Paola, almenys, pot comunicar-se en la seva llengua, però la situació és també vexatòria i amb condicions infrahumanes. “Aquí tot era pitjor. Em vaig passar tres mesos sense parar de plorar, de no saber què fer. És una vida molt fosca. Hi ha dies que ni menges perquè és una feina sense horari. No pots estar ni dues hores fora d’aquest pis i vius en habitacions amb quatre o sis al·lotes en lliteres; no tens pau en cap moment, no pots ni dormir i estàs envoltada de dones que es droguen”, resumeix no sense angoixa. Nit i dia, les dones d’aquests pisos estan per oferir serveis sexuals als clients, homes que paguen sota l’eufemisme de la compra del temps: 60 euros per mitja hora i 100, per una. D’això, en rebran un 40, un 50 o –amb molta sort– un 60%. La resta, per a la madame o el proxeneta de torn. Més el que els cobrin per l’allotjament, el menjar i fins i tot les drogues servides a domicili; el que sigui per no haver de sortir del pis.

Amb només una maleta

“Jo no volia parlar. Tenia molta por, però una tècnica de la Creu Roja em va veure als ulls que necessitava ajuda, que alguna cosa em passava i me’n vaig anar amb la maleta i li vaig dir que no tenia menjar ni on dormir”, recorda. Li van aconseguir una plaça en un lloc d’acolliment on va conviure amb persones sense llar, amb problemes de droga i trastorns mentals. Després d’una avaluació i estudi del seu cas, Casal Petit la va incloure en el programa Lausana, que gestiona tres pisos cedits per l’Ibavi en els quals acullen 12 dones: vuit de manera fixa i quatre per a situacions puntuals d’emergència. Des de 2007 han passat pel projecte 181 dones. La Conselleria d’Assumptes Socials, a través d’IB-Dona, aporta enguany 123.000 euros a l’entitat per al manteniment d’un servei que per a Paola ha suposat un canvi radical. “Em vaig sentir com si arribàs a casa. Tenia horaris, podia cuinar els meus propis aliments i he recuperat la il·lusió. Si estic deprimida, si caic, ells són aquí. Són la meva família”, assegura en referència als professionals de Casal Petit.

La responsable dels pisos d’acolliment, Xisca Plasència, confirma que els objectius del programa són empoderar-les perquè siguin autònomes i es desenvolupin en un entorn allunyat de la prostitució. És un “procés d’acompanyament” que ofereix orientació laboral, atenció psicològica, tallers i formació a dones amb “l’autoestima destruïda, problemes d’addiccions, de salut mental i una falta absoluta de xarxa; es troben molt aïllades i viuen en un entorn en el qual la prostitució ho és tot”. En definitiva, s’encarreguen de posar els fonaments per construir la idea que altres camins són possibles per a elles. “És una qüestió d’oportunitats i si les tenen, les agafen i les aprofiten”, assevera l’educador Jaume Perelló.

“A poc a poc aconseguim que puguin decidir i creguin en elles mateixes, que valorin els seus assoliments perquè són dones que han normalitzat la violència”, prossegueix Plasència abans d’abordar un assumpte fonamental: la pressió que els suposa enviar doblers als seus llocs d’origen. Moltes vegades malviuen per mantenir un alt poder adquisitiu dels seus familiars, que les repudien si tallen aquest flux de doblers. “Moltes famílies són més extorsionadores que un proxeneta”, assegura Perelló.

Durant 2023, l’entitat ha atès 474 persones de 27 nacionalitats diferents; gairebé la meitat (196) són de Colòmbia, seguides per Nigèria (105) i el Brasil (31). El 45% està, com Paola, en situació irregular i, la majoria tenen entre 26 i 45 anys.

Felicidad Martínez és una de les quatre monges que treballa a Casal Petit. Va arribar a Palma el 1988, quan encara no es redactaven memòries de les actuacions ni es traçaven perfils; quan s’atenien les prostitutes al carrer, a les cantonades del Barri Xinès de Palma. En els temps de dues epidèmies, la de l’heroïna i la de la SIDA. “He entès aquestes dones quan n’he escoltat les històries i, si m’hagués trobat en la seva situació, potser hauria fet el mateix. Com a dona em sent molt pròxima a elles”, confessa Martínez, qui reclama que no se les jutgi: “En essència, són aquí per una situació d’extrema necessitat. No per voluntat pròpia”. Dels homes que consumeixen prostitució en qüestiona que “no considerin persones a les qui compren una cosa lligada a l’explotació”.

Per a la germana oblata, les dones a les quals ha ajudat són iguals que ella, “persones molt agraïdes amb una resistència molt forta, les decisions de les quals han de respectar-se sense que se sentin jutjades”. La prostitució sempre va estar “vinculada al pecat” i, a la fi dels 80, una monja podia causar “estranyesa” a aquestes dones. “No puc negar que el món religiós n’havia danyat moltes, les havia expulsat, però nosaltres ens trobàvem al carrer. Vàrem fer la passa de conèixer-nos i la barrera es va trencar”. Avui Feli manté el contacte amb algunes d’aquestes dones que, dècades després, van reconduir la seva vida; van avançar com desitja fer Paola fins a poder reunir-se amb els seus tres fills. “Jo sé que aquest llumet brilla”, el del reencontre, assegura, ara ja sense llàgrimes en el rostre, només amb un somriure.