Escoles on l’arquitectura i la innovació educativa es donen la mà

PalmaL’escoleta pública de Llubí és de fusta. Tots els espais conviden a estar-hi i estan enllaçats entre si. El passadís –normalment lloc de pas– aquí té més de tres metres i es converteix a estones en un lloc on fer classe i en menjador. Es connecta amb les quatre aules, que també estan comunicades a través de portes i vidrieres (com es pot veure a la imatge de l’esquerra). “És un espai flexible, que trenca amb l’ortodòxia que cada aula és com una cel·la aferrada a un corredor”, diu l’arquitecte de l’estudi Aulets, Francisco Cifuentes, creador d’aquest projecte, que va guanyar el concurs de l’Ajuntament 2017 per reformar totalment l’antiga escola. A l’altra banda, hi ha l’espai a l’aire lliure, amb plantes aromàtiques, hort i arbres –també visible des de les aules.

Aquesta escoleta és un exemple de com l’arquitectura pot acompanyar –i impulsar– la innovació educativa. Un ensenyament més holístic, emocional, amb la comunitat i el respecte als ritmes de cada infant com a base. Les aules també faciliten aquest ensenyament transversal, per projectes: les taules i cadires estàtiques no són les reines de l’espai, sinó que aquest és diàfan i facilita els racons d’aprenentatge: crear, llegir, construir, cooperar... “L’espai influeix en la manera de fer docència, allò que t’envolta et defineix”, afirma Cifuentes. Recorda que “la reacció dels nins quan varen entrar va ser de silenci”. I és que els materials naturals –com la fusta– i la vegetació que envolta l’estructura creen harmonia. “Està comprovat que la relació amb els elements naturals millora el benestar”, apunta l’arquitecte. A més, la fusta manté la humitat a retxa –i, per tant, no cal tanta climatització– i reté C02. Així, l’impacte ambiental és molt menor:entre un 60% i un 70% menys d’emissions respecte d’una edificació de formigó.

Partint de la mateixa filosofia, però adaptant-se en un altre espai, l’estudi Aulets ha dissenyat l’escola privada Arimunani, també feta de fusta –aquesta vegada d’estructura rectangular– a Marratxí. Com que era un solar sense vegetació a prop, el primer que varen fer va ser crear un refugi climàtic plantant-hi arbres: llorers al nord, lledoners al sud i pollancres a ponent.

L’herència de Guillem Forteza

L’arquitecte de l’estudi TEd’A, Jaume Mayol, pren una frase de l’artista Perejaume a Paraules Locals per resumir la seva visió de l’arquitectura, a les escoles i a les cases:“Som d’on som”. Què vol dir? “Que hem de reprendre les estratègies tradicionals, perquè funcionen, s’imposen per sentit comú; hem de contemporaneïtzar la tradició”, defensa. I assenyala l’arquitecte Guillem Forteza com a referent en aquest sentit a Mallorca. A principis del segle XX viu l’arribada del moviment modern a les Illes, que conflueix amb l’eclosió de pedagogies noves com la Montessori. “Forteza fa que conflueixin l’arquitectura i la pedagogia, relaciona la resposta arquitectònica amb el que els al·lots poden fer dins”, conta Mayol. En aquell moment, com també passa ara, se cercava el contacte de l’escola amb la natura, aprendre a l’aire lliure. “Va fer moltes construccions escolars, moltes de les quals de marès”, explica. És el material més arrelat a l’Arxipèlag, energèticament molt eficient per la seva inèrcia, que és la capacitat de no canviar fàcilment de temperatura i, per tant, que un espai no en tingui d’extremes.

Mayol porta aquesta herència al futur. Amb la filosofia del “Som d’on som”, ara treballa en una escola de l’Empordà, a Catalunya, feta de terra compacta que han gratat del mateix lloc;un material també amb molta inèrcia. L’espai genera una seqüència des de la col·lectivitat fins a la intimitat: el pati al centre, la porxada rodejant-lo, les aules i, al final de cada una, finestres grans amb un ampit que permet seure-hi i mirar el bosc. 

Aquest tipus d’edificació és, alhora, un element educatiu. Per exemple, els nins poden veure com les cobertes recullen l’aigua de la pluja o l’aigua que gasten quan van al bany. Les construccions que TEd’A fa fora tenen la mateixa visió. Varen crear una escola a Suïssa, on el context és radicalment diferent del mediterrani, però “la resposta està arrelada al lloc”. Per això, varen emprar la fusta i els espais interiors varen ser el més important.

Tots aquests projectes són des de zero. No obstant això, apunta Cifuentes, es pot començar per “accions més petites, però que provoquen un canvi radical”. Així ho està fent a l’escola concertada Es Liceu, a Marratxí, on treuen l’asfalt del pati i canvien els arbres ornamentals per altres que fan ombra. La terra, que mesclada amb calç no es fa fang, genera una temperatura molt més baixa i l’ombra facilita altres jocs que no giren al voltant de la pilota. “A la pública s’està fent una feinada a escala pedagògica, però l’arquitectura ha d’acompanyar aquest canvi de mirada”, subratlla Cifuentes. El pati és un bon lloc per on començar. “No és una inversió gaire gran i fas un refugi climàtic: poses les condicions mínimes perquè l’espai exterior sigui habitable”, afegeix. I tanca: “Una intervenció senzilla pot canviar les emocions de la gent que habita l’espai, i si la gent està bé, les coses milloren i hi ha menys conflicte”.