Escoles rurals, les antigues aliades del progrés

PalmaEl millor homenatge als mestres republicans de les zones rurals el trobam a la pel·lícula de José Luís Cuerda La lengua de las mariposas (1999), adaptació del relat homònim de l’escriptor gallec Manuel Rivas. El seu protagonista és Moncho, un nin de sis anys d’un poble de la Corunya que es resisteix a anar a classe per por a ser pegat per un mestre autoritari. El primer dia, però, qui el rep és Don Gregorio, que representa tot el contrari del que s’havia imaginat. És un docent ja major, interpretat per un sublim Fernando Fernán Gómez, que es desviu per inculcar als seus alumnes l’amor per les coses petites, fins i tot per la llengua de les papallones. Moncho queda admirat per la sensibilitat, entrega i erudició d’aquell home. Aviat, tanmateix, l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 ho capgira tot. Don Gregorio és capturat per les forces insurrectes i el nin, que tant l’havia idolatrat, pressionat per uns pares temorosos d’acabar com ell, es veu obligat a repudiar-lo davant tothom fins a l’insult.

A les Balears també hi hagué mestres vocacionals com Don Gregorio que s’imbuïren de la revolució pedagògica de la Segona República. Fou una revolució sense precedents. La primera norma legal del sistema educatiu espanyol datava del 1857. Era la Llei d’instrucció pública, la coneguda com a llei Moyano. Contemplava sancions per als pares que no escolaritzassin els seus fills a partir dels sis anys. L’objectiu era combatre els alts índexs d’analfabetisme. La norma, amb tot, es desplegà de manera molt tímida. Com a complement, el 1876, en l’àmbit privat, nasqué a Madrid la Institución Libre de Enseñanza (ILE).

“L’arma més poderosa”

No va ser fins a la proclamació de la Segona República el 1931 que l’educació fou una qüestió d’estat. Se la considerà una eina imprescindible de transformació social. Llavors s’imposà un model mixt, laic, gratuït i en sintonia amb els mètodes de renovació pedagògica imperants a Europa. Per tirar endavant aquell projecte, s’emprengué un ambiciós pla de construcció d’escoles. També s’habilitaren escoles rurals en aquelles regions on la població infantil estava més disseminada. Entre elles hi hagué les Balears.

De les quatre illes, Menorca és la que encara té més present l’important paper que tingueren les escoles rurals. La seva història es pot resseguir en el llibre Les escoles rurals “oblidades” de Menorca (S’Auba, 2020), de l’investigador de Sant Climent Adolf Sintes. La primera fou la de Binicalaf (Maó). A l’acte d’inauguració el gener de 1933, el batle Pere Pons Sitges pronuncià les següents paraules: “Poques vegades hem tingut un començament d’any tan prometedor, hem dotat un extens terreny, poblat de nombroses famílies, de l’arma més poderosa per al seu progrés. L’escola ha de ser el vincle d’unió entre tots els humans. La fraternitat de tots els pobles no serà possible mentre les escoles no abundin a tots els racons del camp; mentre hi hagi analfabets en el món no serà completa la pau”.

El mateix 1933 també s’inaugurà l’escola rural de Trebalúger (es Castell). Aquella dinàmica d’inauguracions es trencà el 1939 amb la victòria franquista a la Guerra Civil –Menorca es mantingué republicana fins pràcticament el final del conflicte. S’inicià a aleshores una depuració ideològica dels mestres republicans i s’imposà un model memorístic basat en la letra con la sangre entra. Al servei del nacionalcatolicisme, també quedaren bandejats el català com a llengua curricular i l’educació mixta i laica. A Menorca, no hi hauria noves escoles rurals fins al 1951, les de Sant Joan de Missa (Ciutadella) i Algendar (Maó). “El franquisme –diu Sintes– es va veure obligat a crear-les. Els pagesos estaven molt interessats que els seus fills s’escolaritzassin. Amenaçaven que, si no tenien escoles rurals a prop, se n’anirien als pobles a fer altres feines. Sent ells analfabets, s’alegraven de veure com, per exemple, els fills aconseguien calcular els guanys dels formatges que es feien”.

Mestres sacrificats

El 1956, havent sortit ja de l’autarquia amb l’ajuda econòmica dels Estats Units, la dictadura aprovà un Pla de Construccions Escolars. D’aquesta època són el gruix de les escoles rurals que s’implantaren a Menorca. En total n’hi hagué 18. En la majoria de casos es rehabilitaren edificacions existents a prop dels llocs (possessions a Mallorca), ja fossin casetes auxiliars, edificis religiosos o antics albergs militars. No solien tenir ni electricitat ni aigua corrent.

Abans d’iniciar la seva carrera, molts de mestres eren enviats a alguna escola de la Península. En aprovar les oposicions, el primer lloc on anaven a parar era un centre rural, que era el menys demandat a causa de les seves dures condicions. “Eren centres –apunta Sintes– allunyats dels pobles i accessibles per camins sense asfaltar. Hi havia docents que hi anaven a peu o en bicicleta. També n’hi hagué que pujaven a un carreter o un lechero. I més endavant no faltaren els que hi anaren amb una Mobylette. Els accidents per aquells caminois plens de clots i amb vaques pasturant foren inevitables. Davant d’aquest panorama, al cap d’un any o dos, a la mínima que podien, els mestres demanaven plaça a una escola urbana”.

Enmig del sistema educatiu franquista, les escoles rurals s’erigien en un oasi. “Moltes –assegura l’investigador– no seguien la segregació per sexes que imposava la dictadura. Eren aules del tot heterogènies que aplegaven fillets i filletes de tots nivells i edats. No hi havia altra opció. A més, la majoria dels mestres eren dones. En ser l’alumnat mixt, el règim impedia que l’aula estigués regida per un educador de gènere masculí”. Sintes recalca l’important paper de sociabilització que tingueren aquells centres: “Eren temps en què els pagesos vivien confinats pràcticament dins del seu lloc. Només s’acostaven al poble els diumenges per anar a missa. A posta els fillets agraïen poder compartir espai amb altres fillets”.

Una filleta molt contenta d’aquella experiència educativa és Esperança Pons Joan, de 59 anys. Forma part de la primera fornada de l’escola Torrepetxina, a uns deu quilòmetres de Ciutadella, inaugurada el 1968. “Hi vaig entrar a cinc anys –recorda– i en vaig sortir a 14. Estava situada just davant del lloc dels meus pares. Fèiem de vuit del matí a la una i mitja del migdia. Abans d’anar a escola jo munyia les cabres de ca nostra. El capvespre em dedicava a ajudar la família en diferents tasques del camp”.

Per a Pons, anar a l’escola rural era una gran festa: “M’ho vaig passar molt bé. Venien altres fillets de molt enfora, fins i tot de Macarella. N’hi havia que ho feien dalt d’un ase; altres, a peu travessant tanques. A l’aula podíem ser més de quaranta. Ens ajudàvem molt entre nosaltres”. En aquelles escoles rurals l’objectiu principal era saber llegir i escriure per anar pel món: “Tot ho fèiem dins l’aula. De natura tots ja en sabíem prou. No és com avui dia que molts fillets es pensen que la llet surt directament del tetrabric”.

Pons està molt contenta de la formació rebuda: “Jo, gràcies a Déu, sempre m’he defensat beníssim. En acabar l’escola, la directora m’animà a estudiar de mestra. Deia que era molt bona en matemàtiques. En saber, però, que per ser-ho me n’havia d’anar a Palma o a Barcelona, me’n vaig afluixar. Jo preferia dedicar-me al camp. I mira que els meus pares em podrien haver pagat una carrera!”. En l’actualitat cada cert temps els exalumnes de Torrepetxina es troben per rememorar vells temps: “Una de les coses que veig que s’han perdut és el contacte social. Ara els fillets surten d’escola enganxats al mòbil. Nosaltres, en canvi, aprofitàvem per jugar i xerrar”.

Declivi

A Menorca, la clausura de les escoles rurals es produí principalment al llarg de la dècada dels setanta. Eren els anys del boom turístic, que provocà que la mà d’obra pagesa es desplaçàs cap als sectors de la construcció i serveis, més ben remunerats. “Per aturar aquell èxode –recorda Adolf Sintes– no faltaren senyors de llocs que pressionaren perquè es construïssin escoles rurals a la seva zona. Curiosament, anys enrere alguns d’ells havien dit que per llaurar la terra no era necessari estudiar”. Tanmateix, hi hagué un factor que ho canvià tot: la Llei general d’educació de 1970, que implantava la concentració escolar en les conegudes escoles graduades. Llavors els alumnes, sota la tutela de més d’un mestre, passaven a estar distribuïts en grups homogenis per edat, sexe i coneixements.

A molts pares del camp no els feu cap gràcia aquell procés de concentració, que es compensava amb menjadors escolars i línies de transport escolar. “Els costava assimilar –assegura Sintes– la pèrdua de l’ajuda dels seus fills, que serien fora del lloc pràcticament tot el dia. També, però, els pesava un tema més sentimental: deixarien de tenir-los asseguts a taula a l’hora de dinar”. Avui, de les antigues escoles rurals de Menorca, només en queda una d’activa, la de Tramuntana, a Favàritx.