Escoltar què passa a la taula del costat: més que un mal costum és inevitable
A la pel·lícula Ninotchka d’Ernst Lubitsch hi ha una escena meravellosa protagonitzada per l’actriu Greta Garbo. La Ninotchka, una severa comissària russa, està sopant sola en un restaurant de París. És un lloc senzill, ple d’obrers. L’han enviat a la ciutat per supervisar la venda de les joies d’una duquessa. La nit anterior es va fer un llarg petó amb en Leon, sense saber que ell era el representant de la duquessa. I en Leon s’ho fa venir bé per coincidir amb ella al restaurant i continuar seduint-la. Com era habitual en els papers de Garbo, la Ninotchka es manté implacable i seriosa. Amb prou feines el mira. En Leon la convida a tenir una actitud més desenfadada davant la vida i li diu que ha de somriure més. “¿Somriure? ¿Per què?”, li respon ella. En Leon, aleshores, comença a explicar-li tota mena d’acudits per arrencar-li una rialla, però la Ninotchka es manté impertèrrita. Més enllà de voler mantenir la distància professional lògica amb qui considera un rival en els seus interessos, no percep el sentit de l’humor com una necessitat biològica. No li troba una finalitat. En la desesperació d’en Leon per mirar d’estovar aquella dona tan rígida i freda li explica un acudit de cambrers. La Ninotchka es manté impertèrrita. En canvi, tots els obrers que sopen a les taules del costat esclaten a riure per l’acudit. L’espectador interpreta que tots aquells homes amb la cullera a la mà que semblen concentrats en l’àpat, també estaven parant l’orella al que passava a la taula del costat.
Especialment si menges sol en un restaurant o no hi ha gaire conversa entre comensals, és gairebé inevitable escoltar què passa a les taules del costat.
Un estiu, en un restaurant elegant de París, va ser emocionantíssim escoltar com l’avi d’una família mexicana que dinava amb la filla i la neta, lamentava que l’avió privat amb el qual volaven s’hagués espatllat i no poguessin complir amb el pla de viatge que tenien. Més tard, va arribar el pilot i van comentar la situació tot menjant les postres. Parant l’orella, va ser apassionant descobrir de quina manera podien resoldre l’avaria, el pla de portar l’avió a Londres per ser reparat, les gestions amb els aeroports, l’alternativa de demanar un altre avió privat a una gran empresa de Mèxic i els laments familiars perquè les activitats previstes a Europa no es podrien dur a terme. I, encara més, els problemes amb l’equipatge i, sobretot, un drama amb una gran capsa de bombons que havia quedat dins l’avió. La filla del suposat magnat va oferir-li al pilot que es quedés ell la xocolata selecta perquè no es fes malbé.
En un altre restaurant de Barcelona, una dona criticava la noia amb qui estava a punt de casar-se el seu fill mentre dinava amb les seves amigues. Li semblava malament que la futura jove volgués viure al barri de Sants quan, de tota la vida, ells havien viscut a la Bonanova. Considerava que el seu fill estava obnubilat per l’excés de personalitat d’aquella noia “excessivament feminista”.
La necessitat dels restaurants d’atapeir la sala i posar les taules cada vegada més juntes ha restat privacitat a les converses. Escoltar què passa al costat, més que un mal costum, s’ha convertit en inevitable. I quan la tertúlia a la teva taula és prou animada, interessant o sucosa per oblidar-te del que passa al voltant, desenganya’t: són les taules del costat les que paren l’orella a la teva conversa.
