Espanyols i molt espanyols?

PalmaSom els illencs espanyols? Poc o molt? Al DNI, certament. Però no sempre ha estat així. A l’Antiguitat, el terme Hispania es corresponia amb la Península Ibèrica, i no quedava gaire clar si les illes ‘adjacents’ n’eren part o no. I fins i tot a la molt espanyolitzadora dictadura de Primo de Rivera, fa un segle, un document del règim es referia a “Espanya i Illes Balears”. Repassam aquestes contradiccions, quan es celebra la Festa Nacional de l’Estat, dijous 12 d’octubre.

El volum col·lectiu Les Illes a les fonts clàssiques, que recull textos d’autors de l’Antiguitat i la primera Edat Mitjana, posa de manifest que aquests sovint diferenciaven entre els illencs i els hispans. Sant Isidor diu que les Balears –parla només de Mallorca i Menorca– “són dues illes d’Hispània”; el Liber generationis Hyppoliti afirma que “les illes que pertanyen a Hispània Tarraconense són tres”, referint-se a Eivissa, Mallorca i Menorca, i la Notitia dignitatum es refereix a “la indústria de tintoria de porpra de les Illes Balears, a Hispània”. En canvi, l’Itinerari d’Antoni determina que les Illes es localitzen “entre les Hispanies i Mauritània”, i Plini recull l’abundància de conills “tant a Hispània com a les Balears”. Diodor Sícul i Polibi, en parlar dels mercenaris púnics, distingeixen entre “ibers” i “balears” –aquests eren els temibles foners. Titus Livi també diferència entre “hispans” i “balears”. En referència al fugitiu romà Sertori, Florus narra que primer “va provar sort a les Illes Balears” i “finalment armà Hispània”.

En dissoldre’s l’Imperi Romà, les Balears no formaren part del reialme visigot. Això té una certa importància, ja que a partir d’aquest fet es va inventar el mite de la ‘pèrdua d’Espanya’ i, per tant, de l’anomenada ‘Reconquesta’ per recuperar-la. Tant és així que encara avui els canaris diuen ‘gots’ als peninsulars. En aquella etapa, les Illes varen estar sota domini dels vàndals, primer, i dels bizantins, després, fins al període islàmic.

El primer franquisme, ja el 1936, va tenir molt clar en quin moment ens havíem –havien– fet espanyols: el 1229, amb Jaume I. Segons cita l’historiador Antoni Alomar, la conquesta representava “la incorporació de Mallorca a Espanya”, en paraules de l’escriptor Miguel Villalonga. Va ser aleshores, segons recull Alomar, quan “varen canviar el nom” de la plaça de Palma, on és el monument al Conqueridor, “pel d’Espanya”, que ha mantingut fins als nostres dies.

L’avantatge de no ser espanyol

Però això tampoc no és tan clar. Per molt que ha estat –i és– des dels sectors més espanyolistes que més s’ha reivindicat els reis de Mallorca, el criteri de l’historiador Andrés Giménez, citat pel professor de la Universitat de les Illes Balears Gabriel Ensenyat, és exactament el contrari. Segons ell, Pere el Cerimoniós va posar fi al regne ‘privatiu’ per patriotisme: “Les Balears (..) formen part de Catalunya i, per tant, de la Península (..) Les illes només podien ser independents essent enemigues d’Espanya”. Jaume III mantenia la corona al seu cap, afirma Giménez, “contra les conveniències nacionals i contra la pròpia seguretat nacional”.

Com assenyala el medievalista Antoni Mas, ‘Espanya’ “havia estat, col·loquialment, un terme amb el qual es designaven simplement les restes d’Al-Andalus”, el domini islàmic. Segons documents del segle XIV, els mercaders mallorquins “mantenien relacions comercials” amb aquell àmbit, “l’anomenat tràfech d’Espanya, consistent a enviar mercaderies “de Majoricis in Ispaniam (...) i de Ispania in Majoricas”. Encara el 1610, segons recull Mas, s’assenyalava el noble Ramon Safortesa que havia partit de Mallorca “per a Spaña per a servir a sa Magestad”.

No ser espanyols, a les Illes, podia suposar fins i tot un avantatge. Aquest és el cas, segons l’historiador Jaume Serra –citat per Mas–, dels moriscs expulsats per Felip III a començament del XVII: “Les ordres d’expulsió foragitaven els moriscs d’Espanya i, d’entrada, ni el duc de Lerma [el primer ministre] “ni el rei Felip III consideraven les Balears com a part d’aquesta entitat”. Així que el virrei va consultar el monarca “si podien fixar la seva residència a les illes alguns moriscs que havien desembarcat”, ja que a l’ordre d’expulsió se’ls permetia “viure a qualsevol dels regnes i senyorius” de Felip, “fora d’Espanya”. El rei va respondre amb una rotunda negativa. Però el motiu era que “de cap manera convé” que els moriscs s’hi quedassin, “per ser aquella illa adjacent a Espanya i ser tan a prop d’Alger”, és a dir, de terres islàmiques.

Un altre exemple que recull l’estudiós Joan Nadal, també citat per Mas, és el del jesuïta mallorquí Jeroni Nadal, qui estudiava a França el 1537, quan esclatà la guerra amb Espanya i el rei francès ordenà la sortida del regne de tots els espanyols, sota amenaça de pena de mort. Sembla que varen ser els rabins que el denunciaren al prebost –magistrat. En demanar-li aquell si era espanyol, Nadal va respondre que era “de l’illa de Mallorca” i que “sota el nom d’espanyol ell no creia estar inclòs, de la mateixa manera que no es pot dir que l’illa de Mallorca sigui Espanya”. Subtilitat molt jesuítica, tot sigui dit. El cert és que encara aleshores, dedueix Mas, “Espanya continuava essent una realitat geogràfica, que comprenia la totalitat de la península Ibèrica, però no Mallorca”.

Podem creure i pensar que a començament del XVIII, amb els decrets de Nova Planta i l’espanyolització –castellanització– forçosa de les Illes, quedaven resolts els dubtes. Ni de bon tros. El 1712, els menorquins passaren de ser espanyols –o el que fossin fins aleshores– a britànics. El 1756, francesos. El 1763, un altre pic britànics. El 1782, espanyols. El 1798, britànics per tercera i darrera vegada. I el 1805, reincorporats a la Corona espanyola. Això, sense deixar de banda que ben bé podrien ser russos: al voltant del 1780, Londres havia ofert Menorca a Catarina la Gran a canvi de la seva ajuda contra els colons americans revoltats, però la tsarina no va acceptar.

Britànics? Italians? Alemanys?

No sembla que cada nova ocupació remogués el sentiment patriòtic dels menorquins, que només se sentien gelosos de la seva religió catòlica –en el cas britànic, per ser ells anglicans– i dels seus furs i institucions –en tots els casos. El 1721, segons assenyala l’investigador Josep Maria Quintana, la Junta d’Eclesiàstics assegurava al governador Kane que no pretenien sinó “complir amb les nostres degudes obligacions (...) en la més deguda obediència al nostre amo i senyor el Rei Don Jordi (que Déu guardi)”. El 1763, en marxar els francesos, narra l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, les autoritats manifestaren la seva satisfacció per “recaure sota el suau domini i poder” de Jordi III. El 1781, les tropes espanyoles “foren ben rebudes pels menorquins”, si bé aquests tot d’una reivindicaren els seus furs: “Espanyols sí, però amb els privilegis ancestrals”. Quan el 1798 tornaren els britànics, “cap menorquí sortí a defensar l’honor del seu rei”. Només set anys més tard, en reincorporar-se a Espanya, “tingué lloc la jura solemne de Carles IV per les autoritats (...) seguida d’un solemne tedèum”, afegeix Casasnovas.

Amb el desenvolupament de l’Estat liberal centralista, semblava que la condició d’espanyols dels illencs seria inqüestionable. Però tampoc. La identificació entre espanyol i peninsular va perviure, com testimonien aquests versos publicats a El Rayo, el 1869, que reprodueix la historiadora Isabel Peñarrubia, en referència als cuneros, o candidats designat des de Madrid: “I, des que saben això / els espanyols / contemplen aquesta terra / amb els seus dos sols. / I afegeixen, amb calma: / “En arribant eleccions / me’n vaig a Palma!”.

Érem ja, definitivament, Espanya? Depèn. Segons recull l’estudiós Josep Segura, “en plena dictadura del general Primo de Rivera”, caracteritzada pel seu espanyolisme, “el 1924, la impremta Rivadeneyra, a Madrid, publicà el Reglamento Orgánico del Cuerpo de Somatenes Armados de España e Islas Baleares y Canarias. Vol dir això que el govern de Madrid creia en el segle XX que les Balears i Canàries eren adjacents a Espanya, però no en formaven part?”.

L’espanyolitat de les Balears va ser a punt d’esvair-se els anys següents. La II República, com ha revelat l’historiador i periodista Manuel Aguilera, es va plantejar la cessió de les Illes a l’Alemanya de Hitler, o a la Itàlia de Mussolini, a canvi que deixassin d’ajudar Franco. El 1943, segons afegeix Casasnovas, “Lawrence Dundas publicà un llibre a Londres en el qual propugnava la conquesta de Mallorca. Dundas no dubtava que la majoria de la població rebria els britànics com a alliberadors”. En temps més recents, el 1993, el diputat alemany Dionys Jobst va proposar la compra de Mallorca. Seríem, ara –almanco els mallorquins– alemanys?.