Els percentatges s’extreuen d’un experiment d’enquesta (anàlisi de conjunts) en què es mostren aleatòriament múltiples tries amb veïns de característiques diverses. Per tant, cal entendre els resultats com una actitud o predisposició. Les dades corresponen al projecte TRI-POL (https://www.upf.edu/web/tri-pol), que desenvolupa la UPF en col·laboració amb investigadors d'altres universitats (https://www.upf.edu/web/tri-pol/members). És un projecte finançat pel ministeri de Ciència i Innovació, la Fundació BBVA i la Universitat de Mississipi. Tot plegat es pot descarregar aquí: https://www.upf.edu/web/tri-pol/documentation-and-data. Les dades de l'experiment corresponen a l'onada 3, el treball de camp de la qual es va fer entre el 22 de març del 2022 i el 21 d'abril del 2022.
Els espanyols no volen veïns catalans
L'anticatalanisme continua sent una actitud reeixida a l'Estat
BarcelonaL’anticatalanisme és i ha estat present sovint en el debat polític. Abunden els exemples de les manifestacions d’una part important de la ciutadania espanyola contra l’"enemic interior", per utilitzar la idea de l’historiador Antoni Simon. Es tracta, però, d’una narrativa que sovint xoca amb una altra, més actual, que ens diu que l'anticatalanisme és més aviat un invent de certes elits polítiques per tal de mantenir la tensió política, privilegis o la pròpia parròquia satisfeta.
El sentiment catalanòfob formaria part dels valors, les actituds i els comportaments que s’englobarien en el que es coneixen com a característiques afectives. Ho hem vist amb formes diferents en altres latituds. Persones que asseguren que ja no es veuen tan sovint (o, segons el tòpic, acaben els dinars de Nadal abans) per motius polítics. No és només la discrepància ideològica, que també, sinó que l’esforç cognitiu que alguns estan disposats a fer per interactuar amb algú que pensa diferent és massa alt. Un patró que sovint s’articula d'acord amb estereotips culturals i socials de llarga durada.
Les (poques) dades que tenim sobre la percepció dels catalans a la resta d’Espanya mostren que l’animadversió per una part important de la població ve de lluny. Per exemple, el Centre d’Investigacions Sociològiques va fer el 1994 (per tant, pre-Procés) una enquesta sobre estereotips regionals, en la qual s’observava que els catalans eren qualificats de garrepes (28,5%), treballadors (23,9%), amants de la seva terra (16,2%), separatistes (14,3%) i tancats (12,5%). Estereotips més aviat negatius, sobretot quan es comparen amb altres grups. El qualificatiu "bona gent" rebia el 10,3%, el valor més baix amb relació a la resta. En la mateixa enquesta, es preguntava a l’enquestat a quin grup no li agradaria tenir com a company de feina. Més d'un 30% assenyalaven els catalans com a companys de feina no desitjats.
Una enquesta no fa estiu, però fa poc dos sondatges van confirmar el patró. El 2019 el Centre d’Estudis d’Opinió, en l’enquesta Percepció sobre el debat territorial a Espanya, mostrava com els catalans eren el grup que menys simpatia despertava a la resta de l’Estat: una nota mitjana de 5,6 (un 25% dels enquestats posaven una nota del 0 al 4), en una classificació encapçalada pels andalusos. El sondeig ICIP-EsadeEcPol de l’any 2021 concloïa que Catalunya era la que menys afecte suscitava entre els habitants de la resta de l’Estat. Amb tot, les dues enquestes seguien confirmant que l’antipatia no era recíproca, atès que els catalans valoraven la resta de grups entorn de la mitjana.
Recentment, s’han publicat noves dades que certifiquen l'encara presència d’aquest tret cultural entre un percentatge significatiu d’espanyols. Si fem cas del projecte TRI-POL (UPF), els catalans generen un nivell de simpatia baix a la resta de l’Estat, especialment entre les persones d’extrema dreta. El nivell de simpatia mitjà és similar al que desperten els musulmans i els homosexuals, dos grups que també reben una puntuació baixa, fruit sobretot de les persones més de dretes de la població.
Vols un veí català?
El mateix projecte TRI-POL va decidir fer un experiment en què es demanava als enquestats quina persona preferirien tenir de veí/veïna. Aleatòriament, els mostrava diferents veïns i com eren: la seva religió, els estudis, si reciclava o si tenia un animal de companyia. També mostrava la llengua que parlaria, la ideologia o el vot. A partir d'uns càlculs de preferències, podem saber quines combinacions es prioritzen. De nou, el patró descrit anteriorment es manté. Així, si un ciutadà espanyol ha de triar entre tenir un veí del PP o del PSOE i un de Junts, en vora un 60% dels casos triarà un dels dos primers. Comparat amb ERC, la tendència és encara més elevada: entre triar un veí del PP o del PSOE i un d’ERC, en vora el 70% dels casos es triarà un dels dos primers.
Amb tot, potser el més destacable és que tenir un veí d’ERC o de Junts o que parla català genera una reacció negativa tant o més forta que el fet que sigui musulmà o sigui nascut fora de l’Estat, dos factors identificats internacionalment com a importants substrats de la intolerància. Finalment, algú es pot preguntar si hi ha un efecte mirall dels catalans vers els espanyols. La resposta és que no, amb l’excepció que els catalans tenen més tendència a dir que no voldrien tenir veïns de dretes.
El gràfic curiós de la setmana
Tornada a l’escola, però sense educació cívica
Som a les portes de la tornada a l’escola. El que segur que no tornarà, però, com a mínim aquest curs, és l'assignatura d’educació cívica, popular en molts països del nostre entorn i fins i tot recomanada per les instàncies internacionals (el Consell d’Europa així ho va fer l’any 2002). La majoria de països, 180, estableixen que ha d’haver-hi una assignatura semblant a educació per a la ciutadania, que Mariano Rajoy va eliminar el 2013. Entre els que la tenen, una part dels països autoritaris ho aprofiten per inculcar personalisme i culte al líder, mentre que un bon grapat d’estats (69) asseguren explícitament que aquestes assignatures han de servir per fer créixer la consciència nacional.