Les espines, aquestes formes amenaçadores que contrasten amb la bellesa de les flors, com en el cas dels rosers, s’han utilitzat en la literatura i en les arts com a metàfora per expressar que la bellesa, el plaer o la bondat s’acompanyen sovint del dolor o la maldat. La corona d’espines és també un símbol cristià que recorda la passió de Jesús. Segons la Bíblia, els soldats romans n'hi van posar sobre el cap per ridiculitzar-lo i provocar-li dolor, convertint així un símbol de reialesa i majestuositat, com la corona, en una cosa degradant i dolorosa. Es diu que per fer la corona van utilitzar l’espinavessa, un arbust que es troba per tot el mediterrani fins a arribar al Pròxim Orient, però que a la península Ibèrica només creix espontàniament a Catalunya, concretament al nord de l'àrea de Girona. Es tracta d’una planta molt punxosa, com el mateix nom constata, i segons el botànic Joan Font és molt particular: “Les punxes són fulletes que acompanyen la fulla veritable i li fan de base. Al paisatge empordanès, quan hi ha tramuntana, és fàcil reconèixer-les perquè s’hi queden enganxades totes les bosses de plàstic”.
La defensa dels arbustos: un assumpte espinós
Les plantes es protegeixen de depredadors i alhora protegeixen petits mamífers amb els fiblons
BarcelonaCaminant pel camp o per la muntanya és habitual esgarrinxar-se o clavar-se espines d’un arbust que hem d'apartar amb cura per continuar avançant. El paisatge de Catalunya és ple d’arbustos punxents, molts dels quals autòctons que hi creixen des de fa milers d’anys. Què ho fa, que desenvolupin aquestes formes esmolades? “En la majoria de casos és per evitar que els animals se’ls mengin”, explica el botànic Joan Font, i afegeix: “Normalment creixen en llocs on hi ha herbívors, com ara cabirols i cérvols, i és la manera que tenen d’impedir que se'ls mengin els fruits, les flors o les tiges. Altres plantes contenen substàncies tòxiques o desagradables, són diferents mecanismes de supervivència”. En alguns casos també es poden relacionar amb la reducció de la superfície foliar i la pèrdua d’aigua, tot i que a Catalunya no és la causa principal. “Es dona en països on el clima és més àrid. Un exemple són els cactus, originaris d’Amèrica, que amb els anys han anat perdent les fulles fins a convertir-se en punxes –explica Font–. Aquí tenim la gatosa i l’argelaga, que acostumen a créixer en llocs secs. Totes dues tenen una fulla molt reduïda, cosa que ajuda a disminuir la transpiració i, com en els cactus, és la tija la que fa la fotosíntesi”.
Les punxes reben noms diferents depenent d’on s’originin. Els agullons provenen de l’epidermis de la planta, és com si fossin pèls i es poden desprendre amb més facilitat. És el cas dels rosers o les romegueres (esbarzers). “Són les plantes que no et deixen avançar quan t’hi enganxes. Per això se’n diuen romegueres, també, d’aquelles persones que són un destorb en el camí i que et fan arribar tard”, comenta fent broma. Però la majoria d’arbustos tenen el que s’anomenen espines, una ramificació més curta i esmolada provinent de les branques o tiges (caulinars). Es tracta d’estructures més rígides, perquè són una part viva de la planta per on passen els vasos conductors. “Hi ha la gatosa i l’argelaga, i també d’altres com les oliveres silvestres o l’arç blanc –comenta el botànic–. Als paisatges de camp és fàcil veure una gatosa plena de cabdells de llana de les ovelles que hi passen a la vora. És una mostra de la seva rigidesa”. Finalment, també hi ha arbustos més grans amb espines a les fulles (foliars), com el grèvol i el garric. “Els arbustos més petits desenvolupen espines més fortes a partir de les seves tiges perquè són més assequibles pels animals. En canvi, els més grans i, sobretot molts arbres, el que necessiten és evitar que se’ls mengin les fulles”, explica Font.
Refugi d’animals petits
Encara que els arbustos punxents tenen en general una funció dissuasiva respecte als grans herbívors, també ofereixen refugi a moltes altres espècies, com ara mamífers petits –conills, ratolins...–, rèptils, insectes i ocells. “Molts animals els fan servir de refugi per amagar-se dels depredadors, hi fan el niu, com els ocells, i es proveeixen dels seus fruits”, exposa David Carrera, tècnic de la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona. “Els esbarzers i l’arç blanc, per exemple, fan fruits vermells i carnosos que agraden molt als ocells, i aquests fan de dispersadors i els permeten estendre’s i créixer en zones més llunyanes”. A tall d’anècdota, Carrera explica que hi ha un tipus d’ocell, el capsigrany, dins l’espècie dels lanius, que fa un ús força curiós d’aquests arbustos. “Tenen el costum d’empalar les preses, insectes i rèptils petits, a les espines de les plantes a fi de poder-se-les menjar amb més facilitat o bé guardar-les com a reserva d’aliment”. Els experts assenyalen que el fet que hi hagi cada vegada més espais urbanitzats o cultivats posa en perill d’extinció molts arbustos punxents, i això provocaria la desaparició d’algunes classes d’ocells, entre altres animals.
A més de contribuir a la biodiversitat, aquests arbustos també fan altres funcions ecològiques. “Són un element clau en la regeneració del bosc”, exposa Toni Llobet, naturalista i autor de les il·lustracions de la guia 101 arbusts, lianes i altres enfiladisses de Catalunya que cal conèixer. “Quan s’obre una clariana –perquè cau un arbre vell– o després d’alguna pertorbació –foc, tala, etc.–, sovint les espècies arbustives que colonitzen l’indret són punxoses. En ambients mediterranis, són argelagues i gatosa, i en medis montans o més frescals, esbarzer, arç i aranyó”. Segons Llobet, sota aquesta coberta protegida dels herbívors les llavors dels arbres poden germinar i créixer sense estar amenaçades. “Els glans, d’on sorgiran roures i alzines, són sovint enterrats pels gaigs, uns ocells que els enterren per tenir rebost per a la temporada següent, sovint vora matollars punxosos. Quan l’arbre és tendre i fràgil, la coberta protectora dels arbustos punxents ja li ha crescut al voltant i el protegeixen, fins que de mica en mica l’arbre supera en alçada el matollar –explica Llobet–. És un procés natural de regeneració de la cobertura arbòria i necessita anys, però és molt més efectiu i econòmic que les replantacions d’arbres petits en espais oberts, protegits dels herbívors per un precari tub de plàstic”.
“Tot i ser antipàtics al tacte i sovint percebuts com a forma vegetal d’interès inferior als arbres, els arbustos punxents també ens regalen florides espectaculars –el blanc de l’arç i l’aranyó, el groc de l’argelaga i la gatosa, etc.–“, diu l’artista i naturalista Toni Llobet. Alguns tenen fruits saborosos que ens podem menjar, com l’esbarzer, que fa les mores, i l’aranyoner, que fa els aranyons –dels quals es fa el patxaran–. “Es poden aprofitar també els fruits vermells de l’arç blanc i dels rosers salvatges per fer-ne melmelada, però algun nom popular ja n'indica les propietats més aviat restringents, se’n diuen tapaculs o grataculs”, alerta Llobet. D’altres, com el fruit de l’espinavessa, té propietats medicinals i al llarg de la història s’ha fet servir per disminuir el colesterol. Finalment, pel que fa a usos més pràctics, alguns arbustos, com l’espinavessa, els aranyoners, els esbarzers i els arços densos, s’han fet servir durant molts anys com a tanca per protegir els horts i els camps. També s’utilitzaven les branques de la gatosa, molt espinoses, lligades en un ramell, per escurar xemeneies.