Estades efímeres
Membres del grup de treball de protecció a la infància I l’adolescència del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de CatalunyaDes de fa mesos rebem als CRAE (centres residencials d’acció educativa), espais moltes vegades saturats, la majoria de vegades amb nocturnitat (com si d’un empresonat es tractés) i amb simple avís telefònic poques hores abans, adolescents que el sistema anomena MENA: menors estrangers no acompanyats. Són joves que han hagut de marxar de casa, deixant enrere les seves famílies, per iniciar un camí migratori. Molts d’ells arriben emocionalment trencats, alguns, fins i tot, estan en situació de carrer, sense sortida.
Als CRAE se’ls cobreixen les primeres necessitats bàsiques, però poca cosa més. La nit que arriben ni tan sols els permetem descansar un mínim ni atenem les seves primeres pors i incerteses d’arribar a un espai desconegut, envoltat de no se sap què ni de quins altres companys. Encara que el nostre encàrrec sigui, d’entrada, oferir-los un espai on es puguin sentir segurs, un espai d’harmonia i acompanyament, de convivència, on es generin vincles i respecte (en altres paraules, un espai educatiu), ni el temps ni els recursos ens permeten aconseguir ni una ombra d’això.
Arriben en una patrulla policial que pretén donar-los protecció i es troben uns adults desconeguts que els ofereixen un matalàs a terra (si és que ens en queden, perquè a vegades no tenim ni això); una altra manera d’enfonsar la seva dignitat, ja malmesa tantes vegades. Dormen vestits i alguns, fins i tot, s’amaguen les sabates, per desconfiança lògica. No poden interactuar amb els educadors perquè no parlen l’idioma i, per tant, desconeixen què els espera l’endemà. Tampoc no es poden orientar en l’espai perquè la dinàmica, en el moment de la seva arribada, és de descans de la resta dels infants i joves. Només silenci i foscor arreu.
Els educadors, perduts també en la nostra pròpia foscor en relació al jove, no podem fer gran cosa més enllà d’obrir-los les portes quan arriben. No sabem res d’ells i, per tant, no gosem posar-los a dormir amb la resta. Desconeixem si es tracta de nois amb problemàtiques agressives o amb patologies mentals, o si són portadors d’alguna malaltia contagiosa. Així, davant la possibilitat que atendre’ls suposi posar en risc la resta d’infants, s’opta per evitar que comparteixin habitació i se’ls aïlla, amb la contradicció que això genera als professional del torn.
Al matí arriben altres adults. El centre es desperta i es troben, de sobte, un munt de situacions desconcertants: nadons a coll dels educadors, activitats quotidianes que no els inclouen, ritme accelerat per arribar als recursos formatius o laborals, esmorzar, claror, molt de soroll i la seva dignitat i privacitat exposada als altres. I de cop i volta, el centre rep una trucada i algú decideix que se’n va, però els professionals no saben ni on ni per què. No han tingut temps ni d’aprendre el seu nom, saber les seves circumstàncies, iniciar ni un mínim vincle més enllà de la pura assistència.
Ara els educadors del centre es preparen per al següent torn, i per tornar a començar perquè, de ben segur, aquesta nit es trobaran amb altres joves diferents, i unes altres estades efímeres, en un trànsit incessant de persones que només busquen el seu lloc al món.
