Estàtues vivents, l’estàtica amb cor

PalmaSi els àngels i les estàtues dels cementeris representen les diferents facetes de l’esperit guardià de la necròpolis, les estàtues vivents ho fan a la ciutat.

Entre tant color i la caloreta, molts búlgars, algun lituà i certs peluixos que es neguen a parlar, que simplement es desinflen i desapareixen una estona entre la gent tot d’una que ensumen les parelles de locals.

Fred a l’hivern i calor a l’estiu, moltes hores immòbils i pocs doblers. Moltes vegades se’n va la gent sense deixar anar una moneda després d’haver-se fet mil fotos amb ells.

“I què faràs?... No pots perseguir-los ni cridar-los l’atenció, no tenen obligació de donar-te res, però no som ‘pidolaires de luxe’. Som artistes de carrer que ens guanyam la vida honradament i amb molt d’esforç”.

Miroslav Todorov és búlgar, té 41 anys i feineja als jardins de l’Hort del Rei ja fa tota una dècada, tot i que a Mallorca fa més de dues que hi viu, i hi té tota la seva família. És un daurat soldat romà qui col·loca un casc víking als que volen fer-se la foto, imita una lluita d’espases i també fa moltes ganyotes per cridar l’atenció.

Una acreditació necessària

Potser molts ho durien millor si les autoritats pertinents omplissin aquesta mena de buit legal que amenaça els artistes de carrer i els artesans ambulants que volen entrar en un cens, pagar per un lloc determinat i deixar de témer el guàrdia de torn. “Molts policies són bones persones i bons professionals, no es fiquen amb nosaltres, però n’hi ha algun que... Al final són ells els qui decideixen si partim o ens quedam”.

Hi ha d’haver feina per a tots perquè el carrer és de tots. La parella de la Policia Local que es passejava aquest matí per la plaça de la Reina coincideix a dir que “no donen problemes en absolut, n’hi ha que fa molts anys que hi són i es guanyen la vida de manera honrada, encara que sempre hi ha algun carterista que s’aprofita de les petites aglomeracions”, diuen, mirant de reüll els voltants del peluix desinflat que ha quedat de guàrdia mentre l’amo fuma darrere una palmera.

Una senyora antiga, una fada (o és un follet?), un motorista, un miner, els qui semblen sortir volant literalment, els qui imiten borratxos, els qui leviten d’una manera impressionant i l’home invisible. Així és la vida d’aquests fills d’Étienne Decroux, llegendari mestre de Marcel Marceau, el darrer gran mim del segle XX.

Visibles, invisibles

Lenko és un home visible, i també invisible, que va venir a Espanya des de Bulgària fa 18 anys per collir taronges a València. Acabada la feina, el 2009, va venir a Mallorca amb la seva dona, a casa del germà, músic als carrers de Palma.

“Vaig veure un argentí que feia d’estàtua vivent, jo cercava feina però cada dia m’asseia una estona a veure’l. Ho vaig provar de fer i em va agradar, així que entre els mesos d’abril i octubre, quan arriben els creuers i els turistes, sec aquí, sempre al mateix lloc, devora la meva dona, que teixeix polseres. Tenim dues nines petites i hem de treure endavant la família”, explica.

Dins les artesanies hi ha una padrineta, també búlgara, que teixeix àngels de ganxet. Dimitar, carinyosament Didi, té un raconet a la plaça de la Reina on desplega, damunt d’un drap, els seus querubins de fil blanc i daurat, al costat de peces de macramé i collarets fets per la seva filla, també artesana, amb qui viu a Palma des de fa més d’una dècada. S’enyora de la seva terra mentre bufa una bossa de plàstic. A dins hi ha un àngel de ganxet que ara li compra una alemanya. Així va protegit, dins d’una bombolla d’aire i fum de la cigarreta que fumava mentre feia uns mots encreuats.

El negoci no és tan bo com diuen

Encara que va haver-hi èpoques en les quals els artistes treien molts de doblers, ara la cosa ja no és igual. Dels prop de 4.000 euros al mes que podien recollir abans de la crisi, ara, si n’aconsegueixen 1.000, ja es donen per satisfets. Diuen des del gremi que hi ha molt temporer, gent de fora que ve exclusivament a fer el seu agost (juny, juliol i setembre) i, com que no està regulat, envaeixen les places que els habituals consideren seves per dret d’antiguitat. I, per cert, sí que saben les hores d’arribada dels creuers, així que el seu horari de feina es condensa en les hores en què més passatgers desembarquen al dic de l’Oest.