Com estàvem llavors? I ara... com estam?

Palma-1- Passats cinc anys, com recordau i/o com valorau la marea verda i els fets que la varen motivar?

-2- Quins efectes destacaríeu d’entre els que va tenir el moviment reivindicatiu?

-3- Comparam aquells moments amb els actuals. Com estàvem? Com estam? Què s’ha aconseguit? Quines reivindicacions queden pendents de resoldre?

Bernat Sureda, catedràtic d’història de l’educació de la UIB

“És evident que hem recuperat la normalitat”

-1- Va ser molt satisfactori comprovar que la majoria dels docents tenen clara quina era la manera d’enfocar l’ensenyament de la llengua i el paper que han de tenir en el món escolar les distintes llengües. La nostra societat ha establert a l’Estatut que l’objectiu ha de ser que, en acabar l’escolarització obligatòria, es puguin fer servir les dues llengües oficials. Si aquest és l’objectiu, la manera més eficaç d’aconseguir-ho s’ha de deixar en mans dels docents i especialistes.

-2- Els polítics i la societat varen poder comprovar que els que es dediquen a l’ensenyament tenen un alt nivell de capacitació i conscienciació professional, saben el que s’ha de fer i varen reaccionar en veure que alguns governants intentaven imposar models educatius que no tenien fonamentació científica. Va quedar clar que el que volia imposar el Govern de Bauzá era ineficaç i contraproduent per aconseguir els objectius educatius.

-3- És evident que hem recuperat la normalitat. Aquell govern va introduir molta tensió entre el col·lectiu docent, que es va sentir menyspreat per molts motius. Falta avançar en la presència majoritària del català a tots els centres. També, en el coneixement de l’anglès i altres llengües. S’ha d’evitar que la llengua a l’escola sigui un tema de polèmica política.

Rosa Deyà, mare i membre de la plataforma Crida

“El verd, del tot casual, demostrà la gran unitat”

-1- Des de Crida mai no imaginàvem que els 5 o 6 pares i mares que, l’any 2012, vàrem començar a denunciar les retallades i a treballar en defensa de l’escola pública, arribaríem a arrossegar tanta gent. Des de les primeres accions, ja vàrem percebre el malestar. Aquí que pensàrem que ens havíem d’unir tots i que la camiseta seria una bona manera de demostrar aquesta unitat. El color verd va ser una casualitat, era el color que hi havia més al magatzem. I tothom el va fer seu. El millor, que hi havia, units, moltíssims tons de verd.

-2- Com a mares i pares, des de la primera reunió, posàrem sobre la taula la idea de comunitat educativa, i ha persistit. A les reivindicacions hi som com a mare, però sobretot hi som com a ciutadana preocupada per l’escola pública. També lluitàvem contra una manera de governar prepotent i imposadora. Els efectes es van veure a les eleccions següents.

-3- Si la marea s’hagués mogut sobretot per la pública, el model hagués canviat, i no ho ha fet. La LOMQE està totalment integrada en el sistema educatiu. Ningú s’hi posiciona en contra. El mateix conseller March diu que no hi està d’acord, però els socialistes no parlen de canviar-la. Per això Crida ens desmarcàrem del pacte. Per això i perquè el laïcisme no es pot debatre. Ara es fan reunions, però falta una vertadera participació democràtica.

Iñaki Aicart, mestre i exportaveu de l’Assemblea de Docents

“Vàrem dir ‘no’ a aquella manera de fer política”

-1- Ho record amb tota la intensitat i il·lusió amb què ho vàrem viure. Volíem canviar les coses i vèiem que podíem fer-ho. És un bon record. Són molts records: el suport de tothom, tot i les primeres resistències a la vaga indefinida; la gran manifestació sense sigles ni protagonismes marcava una altra manera de fer; el creixement de la caixa de resistència, l’empoderament i la dignificació de la professió docent... Era un tema social i la societat s’hi va implicar a les totes.

-2- A partir de tota aquella mobilització, va créixer l’autoorganització als centres i, tot i que tornàssim a les aules després de la vaga, va continuar creixent la resistència. Es va aturar el TIL, primer amb desobediència i després des de la Justícia. El PP va haver de deixar la bel·ligerància i José Ramón Bauzá va arribar malferit a les següents eleccions. Vàrem dir “no” a aquella manera de fer política. I el que és més important, socialment es va revalorar l’educació.

-3- Aquesta legislatura hi ha hagut un canvi, però no és el que molts esperàvem. Ha millorat l’ambient, hi ha reforç de docents, però no el suficient. Tot i el lleuger increment, les Balears continuen a la coa de la coa en inversió en educació. El PSIB, en el seu programa, parlava del 5% del PIB per a educació, i no ho compliran. Es necessiten noves infraestructures, un pla de xoc de ràtios, l’acord marc és del tot insuficient i no se’n surten amb el document Illes per un Pacte.

Joana Maria Mas, presidenta de l’Associació de directors d’Infantil i Primària

“Es va reforçar la comunitat educativa”

-1- M’escarrufa pensar-hi. Encara ara, ho percep com un malson. Mai podíem imaginar la situació que vàrem viure als centres; ho passàrem molt malament, amb una pressió brutal sobre els equips directius i els docents. La Conselleria va afavorir que se’ns qüestionàs tot, no només la qüestió lingüística, sinó si feies l’hora del pati més prest o més tard. Els mestres tenien por. La part positiva és que, sobretot amb la gran manifestació, vàrem comprovar la gentada que ens donava suport.

-2- El millor que va passar és que, a partir de la marea verda, es va reforçar la comunitat educativa. Després hem continuat treballant junts amb l’objectiu comú de la millora de l’educació. Ens vàrem cansar de lluitar, però des d’aleshores, quan ens reunim, podem fer una feina pedagògica i ens hem entregat a treballar en plans d’innovació.

-3- La comunitat educativa va saber estar a l’altura per fer un pacte per l’educació. Tothom va cedir en una certa mesura. Però els polítics –i em referesc a l’arc parlamentari– no han sabut o no han volgut arribar a un acord perquè el document d’Illes per un Pacte es converteixi en l’instrument que ha de donar estabilitat al sistema educatiu. S’ha fet molta feina aquesta legislatura, però l’estructura és molt farragosa i no permet donar resposta a les necessitats que hi ha.

Guida Al·lès, formadora i membre de CEME i de Menorca Edu21

“Persisteix el sistema dissenyat en el franquisme”

-1- La política educativa del Govern Bauzá responia a interessos polítics (nacionalisme espanyol, atacar la llengua catalana). Es van eliminar les vies de diàleg. Les seves línies d’acció van fer vessar el got de la paciència d’una comunitat que treballava per transformar el sistema educatiu des de l’inici de la democràcia.

-2- Prendre consciència de la situació d’emergència en què es trobava un sistema educatiu que ens col·locava als primers llocs d’abandonament i fracàs escolar. Adonar-nos de la força que teníem, que el canvi era possible si hi havia diàleg entre els membres de la comunitat educativa, i amb l’Administració i els experts d’altres països i territoris. Que el canvi anava per llarg i que es covava des de la fraternitat i la paciència.

-3- Encara persisteix el sistema dissenyat en el franquisme: des de l’antiquat sistema de selecció del professorat o dels alts càrrecs, la presa de decisions vertical, fins a la nul·la flexibilitat curricular. L’escola no aporta valor afegit a les diferències d’origen social, continua una avaluació fiscalitzadora, un ensenyament no personalitzat i es manté el fracàs escolar. Tots hem de tenir pes en les decisions educatives, un pes que avui és magre. La comunitat educativa que es va alçar contra l’extremisme i la ignorància mereix trobar vies de participació reals.

Antoni Salvà, professor d’institut

“Va ser una presa de consciència col·lectiva”

-1- Els fets que ho motivaren van ser un degotís d’intervencions tòxiques i sense sentit per part dels llavors responsables d’Educació. Van fer vessar la pica i provocaren una mobilització impensable entre el professorat. Ho record com un despertar, una presa de consciència col·lectiva del que és la professió docent i de la responsabilitat envers els alumnes i la societat. El que va sorprendre aleshores i que ara valor més és la resposta solidària i d’implicació de la societat.

-2- Mitjançant l’Assemblea de Docents, vàrem establir xarxes entre els centres i amb tota la comunitat educativa. Fins llavors mai havíem coincidit en un objectiu comú: mobilitzar-nos. També destacaria l’empoderament, la consciència que cal ser interlocutors actius i cercar formes de participació i d’articular propostes. La participació de l’Assemblea com una de les redactores del document d’Illes per un Pacte n’és un dels efectes significatius.

-3- La legislatura anterior els docents érem perseguits, intervinguts, minimitzats i precaritzats. El tracte ara és diametralment oposat. S’han recollit les propostes dels docents i s’han fet canvis positius en formació i dotació als centres. Les reivindicacions pendents són a l’entorn de la vigència de la LOMQE, que el pressupost quedi molt lluny del 7% del PIB i la incapacitat d’enllestir una llei educativa pròpia fonamentada en el pacte social per a l’educació.

Miquel F. Oliver, professor d’Organització Escolar de la UIB

“A partir d’allò, res no serà igual en educació a Balears”

-1- Ho valor com un exercici de responsabilitat professional i social. La proposta de l’Administració tenia importants llacunes pedagògiques i lingüístiques. Els professionals assumiren la responsabilitat de fer-ho saber a la societat i aquesta els va donar suport. A partir de la marea verda, res no tornarà a ser igual en educació a les Illes. Els professionals i la comunitat educativa s’han despertat i han assumit els posicionaments més avançats de l’educació actual.

-2- Ens ha deixat en herència l’empoderament dels docents i de tota la comunitat educativa: ara són més els centres que comparteixen amb tota la comunitat un projecte innovador; els docents volen assumir les seves responsabilitats professionals –de manera compartida– organitzant un col·legi professional; la comunitat no defalleix a reivindicar el Pacte educatiu i els docents universitaris volen millorar la formació inicial amb la participació activa dels mestres i professors de Secundària.

-3- Vivíem temps d’acomodament. L’aprovació de la LOMQE i el decret de llengües ens va fer adonar de la nostra responsabilitat i passar a l’acció. Estam aconseguint que els docents tornem a ser l’eix central de la intervenció educativa. Ara cal que l’administració educativa fomenti i respecti l’autonomia dels professionals i la necessària participació de tota la comunitat.

M. Antònia Font, professora de Secundària, membre de l’STEI

“Tots som agents de la qualitat educativa”

-1- Record sobretot la unitat d’acció, malgrat totes les dificultats. Els docents estàvem molt decidits, sabíem que ens enfrontàvem a un poder polític. No només els docents, s’hi va implicar tota la comunitat educativa: famílies, sindicats, inspectors, equips directius, la gent de Crida, l’escola pública i la concertada, es van crear enllaços entre les Illes, amb Catalunya i amb el País Valencià. Un assetjament institucional com aquell només es pot combatre des de la base. Des que Bauzá arribà al Govern, el 2011, havíem fet feina tots perquè ens imaginàvem l’envestida. Hi va haver molta feina prèvia i energia de la bona.

-2- Tota la comunitat educativa va comprendre que s’ha d’estar pendent del que passa al centre i en la societat, i participar-hi. Vàrem entendre que tots som agents de la qualitat educativa, una consciència que ha tingut continuïtat. Es va dir molt clar: no volem ser governats d’aquella manera, i aquest és un missatge que esperam que als polítics els hagi quedat. Imposar no és la via.

-3- S’ha fet feina, però queda molt per resoldre. S’ha avançat en formació dels docents i de manera destacada en la formació en centres, també intercentres. En fracàs escolar i en abandonament estam quasi igual. Han posat dinamitzadors lingüístics, però insuficients, en temes d’ús del català s’ha aconseguit molt poc, no hem vist passes decidides.