Els estrangers han comprat més de 80.000 cases els darrers 18 anys: tantes com les d'Inca, Manacor, Maó i Eivissa juntes

Palma80.758 cases i pisos de les Balears han passat a mans de ciutadans estrangers els darrers 18 anys –entre 2007 i el primer trimestre de 2024. Per fer-se una idea, aquesta xifra equival al 40% de les propietats immobiliàries de Palma, o a la suma de totes les que hi ha a Inca, Manacor, Maó i Eivissa. Una allau que ha crescut de manera ininterrompuda, amb un petit descens el 2023, i que mou quantitats milionàries fins al punt que els xalets de luxe són la principal activitat de les empreses constructores, molt més que els pisos. Aquesta voràgine ha coincidit amb un augment exponencial i mai vist del preu de l’habitatge a les Illes, un argument que per a alguns experts justifica el plantejament d’algun tipus de restricció vinculada als anys de residència.

En un article recent, el professor de Dret Internacional Públic de la UIB, Joan David Janer, ha posat damunt la taula els arguments jurídics que haurien d’acompanyar la petició per limitar l’accés a l’habitatge a ciutadans estrangers no residents. Precisament, el Parlament va acordar –amb l’anterior majoria d’esquerres– demanar al Govern que desenvolupi aquesta mesura. Janer recorda que ja hi ha casos de limitacions a la Unió Europea, que els estats solen pactar en el moment d’entrar-hi. “Quan Espanya va entrar a la UE, aquesta realitat no es donava. Es podria plantejar almenys, des d’un punt de vista jurídic, que si hi ha un dret essencial, com la lliure circulació de capitals i persones, que col·lideix amb el dret a l’habitatge i a un medi ambient en bon estat, es pugui estudiar una proposta”, diu Janer. Això sí, assegura que “cal que sigui un plantejament seriós, molt documentat, i que identifiqui totes les problemàtiques”. “Així i tot, no seria senzill”, admet el jurista.

El primer que caldria documentar és fins a quin punt la compra d’habitatges per part d’estrangers no residents és una de les causes principals de l’increment de preus. L’any 2007, quan el nombre d’operacions era tres vegades menor que actualment (2.700 compres), el preu del metre quadrat era, segons dades d’Idealista, de 2.400 euros. L’any 2022, amb 7.861 adquisicions de cases, el preu del metre quadrat s’havia pràcticament duplicat, i anava cap als 4.400 euros. “És evident que la demanda estrangera juga un paper clau en l’increment dels preus. Perquè, quan el mercat detecta que hi ha interès per part de ciutadans amb rendes més altres que les mitjanes del barri amb propietats a una zona, automàticament es posen en marxa estratègies que tenen com a objectiu atendre aquesta demanda i fer negoci. La financerització d’aquests habitatges du aparellada l’expulsió progressiva dels residents”, assegura la geògrafa i experta en anàlisi de polítiques d’habitatge de la UIB, Sònia Vives.

Vives assegura que una restricció de la compra de propietats immobiliàries per part de ciutadans estrangers “seria una mesura que faria minvar aquest procés, que dificulta cada vegada més l’accés a l’habitatge”. “És important entendre que el que passa és molt complex i es deu a molts factors. No podem simplificar-ne l’anàlisi. Però sí que seria un factor de contenció important de l’actual escalada, que és insostenible”, conclou.

Com es podrien aplicar limitacions?

Els experts consultats coincideixen en el fet que no es pot prohibir la compra de béns immobles als estrangers, i només alguns veuen possible limitar-la a partir del requisit de l’arrelament, és a dir, uns anys de residència. Així i tot, “la Unió Europea està molt orientada als principis neoliberals, i les opcions que ho acceptàs són escasses”, admet l’investigador social i expert d’Ecologistas en Acción, Tom Kuchard. “És un problema que s’estén a moltes zones turístiques i també a ciutats com Berlín, on desembarquen particulars amb molta capacitat inversora o directament fons d’inversió, alteren completament l’accés a l’habitatge i el fan cada vegada més difícil”, reflexiona.

“A Berlín, que curiosament és una ciutat alemanya –els alemanys són els principals compradors de cases a les Balears–, fins i tot s’ha fet un referèndum per expropiar 24.000 habitatges a grans empreses i compensar el desajustament actual”, recorda aquest investigador, segons el qual, si es fan aquestes mesures a Alemanya, “no em sembla tan desbaratat plantejar que a zones tan tensades com les Illes es protegeixi els residents amb limitacions a la compra per part d’estrangers”.

Una iniciativa que serveix de referent és la limitació que va fer Formentera a l’entrada de vehicles, amb l’argument de la protecció del medi ambient. “Que es reguli l’entrada de cotxes no vol dir que s’impedeixi del tot la seva entrada, però el dret a circular per tot Europa no pot prevaldre damunt de Formentera de preservar el medi ambient i la qualitat de vida. Aquest és el principi que ha de garantir qualsevol acció pública: els drets de les persones”, remarca Kuchard.

En canvi, la patronal de les immobiliàries de luxe ABINI, que encapçala Hans Lenz, considera que una hipotètica iniciativa de limitació de compra als estrangers “no té recorregut legal i efectes reals. Hi ha una àmplia Jurisprudència, Lleis, i Tractats Internacionals que impedeixen un canvi unilateral en aquest sentit. No és una manera sensata d’abordar una qüestió tan complexa”. Lenz sí que coincideix amb el plantejament que fa el jurista Joan David Janer: si l’objectiu és que les institucions europees es prenguin seriosament una proposta legislativa d’aquest nivell “caldria haver desplegat primer un programa ambiciós i creïble per solucionar el problema de l’habitatge”, cosa que, en la seva opinió, no s’ha fet.

El portaveu de les immobiliàries recorda que ja fa anys que el sector adverteix que manca habitatge, i que “una compravenda més o menys al mercat de luxe no canviarà aquest panorama”. A més, Lenz considera molt imprecís atribuir com a causa principal la compra de propietats per part d’estrangers la pujada de preus que ha experimentat l’habitatge illenc. Aquest empresari creu que la causa principal és la inacció dels poders públics a l’hora de promoure que es posin cases i pisos al mercat. I planteja la idea que “és més gran l’ànsia pel resident de vendre o llogar a un estranger que les ganes i la capacitat econòmica de l’estranger per tenir un habitatge a les Balears”.

En tot cas, tots els experts coincideixen que la problemàtica de l’accés a l’habitatge a les Illes és avui dia tan greu que caldrà una combinació de mesures i no fiar-ho tot a una actuació o altra concreta. Segons Sònia Vives, “el fet que s’hagi convertit cada pis o cada casa de les Balears en un actiu, en una possibilitat de negoci, més que en un bé destinat a atendre un dret fonamental, és la principal causa del problema”. Segons Tom Kuchard, “el que no poden fer les Illes és regular el mercat d’habitatge sense cap intervenció. Els locals quedaran sense cap opció de tenir ca seva a la seva terra”.