PalmaA Mallorca, aviat la terra tornarà a parlar. Està previst que ens els propers mesos es posi en marxa el IV pla d’exhumació de fosses del franquisme, un projecte pel qual Balears és pioner a l’àmbit estatal. Una de les localitzacions que tocarà excavar serà la platja de sa Coma, a Sant Llorenç des Cardassar. Molts turistes que avui hi prenen feliçment el sol desconeixen que va ser un dels punts on el 16 d’agost de 1936 es produí el desembarcament de les tropes republicanes del capità Alberto Bayo. La seva intenció era recuperar una illa, que tot d’una, un mes enrere, en esclatar la Guerra Civil, havia caigut en mans dels militars insurrectes.
Es creu que a la platja de sa Coma hi pot haver enterrades prop de 200 víctimes de diferent perfil: els que moriren en acte de guerra; els expedicionaris republicans afusellats pel seu propi bàndol per qüestions disciplinàries; ‘nacionals’ presoners; o els que, en el moment de la retirada al cap de tres setmanes, no estigueren a temps de tornar a embarcar. Igualment, entre aquests cadàvers, hi podria haver algun dels prop de 200 estrangers que integraren la frustrada missió republicana, formada per prop de 4.000 milicians. Són dades inventariades per l’historiador Gonzalo Berger, autor del recent llibre Las milicias antifascistas. Des de l’estiu de 2017, juntament amb un altre historiador, Manuel Aguilera, també coordina el projecte Espais de la Batalla de Mallorca (www.batallademallorca.com).
Voluntaris olímpics
El 17 de juliol de 1936, el día del Alzamiento, a Barcelona ja hi havia més de 5.000 persones congregades per participar en l’Olimpíada Popular, que s’havia d’inaugurar al cap de dos dies. Era l’alternativa als Jocs Olímpics que a l’agost havien de tenir lloc a Berlín sota l’atenta mirada de Hitler, al poder des de 1933. L’esclat de la Guerra Civil avortà la celebració d’aquella contraolimpíada antifeixista. Llavors alguns dels seus participants estrangers no dubtaren a empunyar un fusell per defensar la República. Es trobaren ben sols en aquesta missió. El 25 de juliol la Gran Bretanya del conservador de Stanley Baldwin havia pressionat perquè 25 països, entre ells l’URSS, signassin un pacte per garantir la neutralitat internacional en el conflicte espanyol. Darrere d’aquesta maniobra hi havia Winston Churchill, que, tot i estar fora del govern que dirigia el seu partit, hi tenia una gran influència.
El futur primer ministre britànic (el gran heroi de la Segona Guerra Mundial) s’havia posat en contacte amb el govern francès del socialista Léon Blum, que durant els primers dies de la contesa havia enviat armes a la República. Li insistí que era millor que, a Espanya, guanyassin els militars insurrectes abans que veure una república soviètica en mans de “ferotges sectes de comunistes, socialistes i anarquistes”. Amb la consigna “Keep out of Spain”, Churchill també temia que, si les potències europees ajudaven la República, es podria produir un altre Sarajevo, tal com havia passat el 1914 amb la Primera Guerra Mundial. Tanmateix, el pacte de no-intervenció no seria respectat ni per l’Alemanya nazi ni per la Itàlia feixista, que sí que ajudaren les tropes de Franco.
A la platja de sa Coma hi pot haver enterrades prop de 200 víctimes de diferent perfil
El projecte més immediat per als estrangers olímpics era l’expedició republicana del capità Bayo. “En aquella columna –assegura Berger– també hi havia francesos amb llinatges espanyols. Eren descendents d’espanyols que a principi del segle XX, per qüestions polítiques o econòmiques, havien emigrat al sud de França i que, en esclatar la Guerra Civil, vingueren cap aquí a lluitar”. El 2 d’agost tots ja salpaven de Barcelona en direcció a Menorca, l’única de les Balears que encara resistia –ho faria fins gairebé al final de la guerra. Aquells combatents internacionals es trobaren compartint vaixell amb gent de diversa filiació política i no sempre ben avinguda. La República compensaria els seus serveis amb un subsidi. El 7 d’agost Formentera era ocupada per una altra columna de milicians que havia sortit de València sota les ordres del general Uribarri. L’endemà Eivissa ja rebia la visita dels expedicionaris catalans, que no hi trobaren gaire resistència. I el 16 d’agost la missió d’‘alliberament’ es traslladava al Llevant de Mallorca.
Entre aquells soldats olímpics hi havia un boxejador afroamericà de 25 anys, Jack Contray, natural de Puerto Rico. L’historiador Manuel Aguilera l’ha pogut identificar en un dels seus nombrosos treballs sobre la Guerra Civil. “Era conegut –diu– com ‘el negre’. Des de 1925 vivia amb la seva família a València. En ser ferit a Mallorca, fou evacuat en contra de la seva voluntat. El 1939 seria repatriat a Nova York”. Jaume Claret, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), és un altre historiador que s’ha preocupat de seguir la pista d’alguns olímpics estrangers de l’expedició de Bayo. En destaca Nat Cohen, un comunista jueu londinenc, treballador de la indústria tèxtil. “Havia arribat –assegura– a Barcelona en bicicleta juntament amb dos companys de la mateixa extracció social, Sam Masters i Alex Sheller. Els tres no dubtaren a unir-se a les milícies antifeixistes”.
Dones combatents
Cohen liderà el grup anglosaxó de la missió de Bayo. “Era –recorda Claret– una operació impulsada contra el criteri del govern republicà, el qual desconfiava de les intencions de les autoritats catalanes”. Integrants d’aquella aventura mallorquina també hi havia unes 130 dones –representaven prop d’un tres per cent del conjunt. El britànic s’enamorà d’una d’elles, Ramona Siles Garcia. Al cap de tres setmanes, en fracassar l’expedició, els dos pogueren reembarcar junts cap a Barcelona. “La parella –apunta l’investigador– compartia el desig de tornar al combat. Llavors decidiren donar un nou impuls a la seva pròpia unitat, que ja havien creat durant les seves escomeses a Mallorca. Es digué centúria Tom Mann”. El 19 de setembre de 1936 aquells intrèpids combatents protagonitzarien una famosa foto del Daily Worker, periòdic oficial del Partit Comunista Britànic. Cohen cauria ferit al front d’Aragó. Aleshores Siles l’acompanyà fins a Anglaterra, des d’on seguiren la sort dels seus companys de centúria.
A Mallorca també tindria el seu bateig de foc l’alemanya Margarette Zimbal, àlias Putz. Recentment el dramaturg Jaume Miró ha convertit la seva curta però intensa vida en una obra de teatre, Les cançons perdudes, interpretada per Toti Fuster i Biel Bisquerra. Nascuda el 1916 a Breslau (actualment Polònia), el seu pare era un reconegut pintor, que, malgrat la seva condició de jueu, ingressà al partit nazi per aconseguir una plaça de professor a la universitat de Düsseldorf. Arrossegada per l’ambient familiar, la filla havia ingressat a les Joventuts Hitlerianes. El 1933, però, a 17 anys, digué “prou” i partí d’Alemanya amb dos amics en direcció a Madrid, on es guanyaren la vida fent de músics.
Zimbal ja havia visitat Mallorca abans de la Guerra Civil. Havia entrat en contacte amb la colònia alemanya de Cala Rajada (Capdepera), que aleshores s’havia convertit en un refugi d’intel·lectuals jueus que fugien de l’ascens del nazisme. El juliol de 1936 es trobava vivint a Sitges amb la seva parella Erwin Bresler Bibbel. Ambdós s’havien afiliat al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). L’agost no dubtaren a enrolar-se a les files del capità Bayo. Ell seria abatut a Portocristo. Ella, en canvi, estigué a temps de reembarcar cap al Principat. De seguida, però, partí a lluitar al front d’Aragó, on trobà la mort el 22 d’octubre. A la seu del POUM de Barcelona Zimbal rebria un enterrament multitudinari. El seu cos va ser exposat durant dos dies perquè tots els obrers contemplassin el cadàver de qui fou definida com “el prototip de dona revolucionària”.
Desmuntant tòpics
En el seu obituari al diari Front de Sitges, una companya de partit de l’alemanya la reivindicava de la següent manera: “Lluitava com un home; empunyava el fusell i disparava sense cansament, aguantant impassible la metralla feixista. Lluitava valentament com només saben lluitar els que com ella donen la vida per la revolució socialista, per l’emancipació de les masses oprimides”. Aquest perfil de Zimbal contrasta amb el que li feu el diari La Vanguardia. El titular que acompanyava la foto de les seves emotives exèquies al cementeri de Montjuïc deia: “Entierro de una enfermera”.
L’historiador Gonzalo Berger és contundent en aquest punt: “No és vera que combatents com Zimbal fossin infermeres. Els arxius consultats constaten que eren dones que lluitaven amb un fusell a les mans. Tenien una forta consciència política”. Berger s’ha preocupat de desmuntar tots aquests tòpics al llibre Les combatents. La història oblidada de les milicianes antifeixistes (2021), coescrit amb Tània Balló. Les seves investigacions també es poden resseguir en el Museu virtual de la dona combatent, on apareixen noms d’altres estrangeres que combateren a Mallorca com la polonesa Jeannette Bloch o la francesa France Alberti.
Les Brigades Internacionals
El 18 setembre de 1936, dues setmanes després de la retirada de l’expedició de Bayo de Mallorca, es posava en marxa el reclutament de les famoses Brigades Internacionals. El seu paper a la Guerra Civil es pot resseguir en el llibre de l’historiador Jaume Claret Breve historia de las Brigadas Internacionales (2016). “Fou –diu– idea de la Internacional Comunista, també coneguda en anglès com a Comintern. Mentre a la Unió Soviètica prenien força les purgues de Stalin contra qualsevol dissidència, el Comintern propugnava reunir totes les forces possibles en la lluita contra el feixisme a Espanya”.
En un primer moment el govern del socialista Largo Caballero s’oposà a aquella ajuda soviètica. L’epicentre del reclutament fou París. El 14 d’octubre de 1936 ja arribaren en tren fins a Albacete els primers voluntaris internacionals, que establiren a la ciutat manxega la seva base d’operacions. Amb remuneració assignada, procedien de més de 50 països (França i Polònia foren els qui n’aportaren més). Tot i que hi havia algun veterà de la Primera Guerra Mundial, la majoria tenia una experiència militar més aviat escassa. Solien ser joves d’extracte social obrer. Qui s’intentà enrolar sense èxit a les Brigades Internacionals va ser l’escriptor anglès George Orwell, llavors de 33 anys. Les seves diferències amb el Partit Comunista britànic feren que acabàs lluitant a Espanya des de les files del POUM. El 1938, en tornar ferit a Anglaterra, relataria aquella experiència a Homenatge a Catalunya.
Es calcula que s’arribaren a mobilitzar prop de 34.000 “voluntaris de la llibertat”, en paraules de la propaganda republicana. “Tanmateix –assegura Claret– sobre el terreny mai no se superaren els 20.000 efectius, ja que les estades foren curtes i els relleus, freqüents”. Al bàndol ‘nacional’ el nombre de voluntaris fou escandalosament superior: més de 70.000 italians, almenys 50.000 marroquins, uns 18.000 alemanys, prop de 10.000 portuguesos i 2.000 més d’altres nacionalitats. Són dades que aporta Antonio Carzorla al llibre Franco. Biografía del mito (2015). “Que la història –escriu– hagi prestat més atenció a les relativament petites Brigades Internacionals que als molt més nombrosos, ben armats, entrenats i enquadrats soldats de les potències feixistes, es deu tant a la mitologia internacionalista de l’esquerra com als esforços del franquisme per amagar que els exèrcits ‘nacionals’ no ho eren tant”.
L’elevada mortalitat dels brigadistes internacionals i la seva descoordinació feu que el setembre de 1938 el president del Consell de Ministres Juan Negrín n’ordenàs la retirada. El 28 d’octubre, a Barcelona, se’ls feu una emotiva desfilada de comiat davant un públic de més de 200.000 persones. “Amb aquell gest –afirma Claret– Negrín aprofitava per eliminar un dels recursos retòrics del franquisme i dels seus aliats (la suposada massiva presència estrangera) i pretenia forçar que Franco fes el mateix, cosa que no passà”.
![Els olímpics illencs.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
