Els estrangers suposen un 25% dels donants d'òrgans de les Illes

PalmaDesprés d’uns anys de ser la comunitat autònoma amb més donacions, les Balears s’han estancat en la mitjana estatal, que –tot i això– és molt bona. Amb una taxa de 46 donants per cada milió d’habitants, Espanya té el rècord mundial. A més, cal tenir en compte que “la mitjana europea és de 20 donants per milió de població i que hi ha països, com Alemanya, França o el Regne Unit, que no arriben als 20”, apunta al respecte el coordinador autonòmic de Trasplantaments, el metge Miguel Agudo. Ara, l’indicador que encara fa despuntar l’Arxipèlag és el de donants estrangers: aquests suposen un 25% del total, una xifra superior a la mitjana estatal. 

Un dels principals factors que permeten, per una banda, mantenir les bones dades a la nostra comunitat autònoma i, d’altra banda, fer que les espanyoles també siguin les millors del món és l’Organització Nacional de Trasplantaments, que funciona com una xarxa de la qual es beneficia tot l’Estat. Així, tot i que a les Illes només es puguin fer trasplantaments renals –de ronyons, des del 1990– i hepàtics –de fetge, des del 2021–, si apareix un possible donant de qualsevol altre òrgan –cor, pulmó, pàncrees o intestí–, l’ONT permet que la coordinació balear el posi a disposició de qualsevol pacient del territori espanyol. De la mateixa manera, si qualsevol persona de les Illes està en llista d’espera per algun òrgan que no se li pugui trasplantar aquí, el pot rebre de qualsevol altre pacient de l’Estat. Això sí, per fer el trasplantament s’ha de traslladar allà on estigui el donant. I segons l’òrgan que sigui, això s’ha de fer amb més o menys celeritat.

“El que més es pot demorar és el renal, entre dotze i setze hores, o vint com a màxim. I a partir d’aquí, es va reduint el temps, per mor de la isquèmia freda, és a dir, perquè l’òrgan no està irrigat. El que més aviat perd funcionalitat és el cor, en les primeres quatre i sis hores. Després, el pulmó en les primeres sis hores; el fetge, en un màxim d’entre vuit o deu”, puntualitza Agudo. Per aquest motiu, i com que a les Balears depenem de l’avió, “tant el receptor com les famílies queden més tranquils si, una vegada són a dalt en la llista d’espera, es traslladen a viure una temporada a la ciutat on s’ha de fer el trasplantament”, apunta el metge.

Quant a la llista d’espera, Agudo adverteix que hi ha dos factors que influeixen en la posició d’un pacient en aquesta. En primer lloc, “la seva malaltia” i, en segon lloc, els factors externs: “segons com evolucioni el pacient, és a dir, si augmenta la seva necessitat”. Si bé a les Illes és mal de calcular, Agudo declara que a escala estatal “entre un 7% i un 8% de les persones moren a la llista d’espera, perquè no hi ha suficients òrgans per abastir la demanda”. Això sí, existeix la categoria d’urgència zero, que “significa que el malalt necessita un trasplantament en les primeres 48 i 72 hores”, informa el coordinador. Aleshores, “aquesta persona té prioritat per rebre qualsevol òrgan que estigui disponible arreu de l’Estat”.

36 anys de vida

Així mateix, l’única llista d’espera que es pot calcular amb precisió a les Balears és la de trasplantament renal, atès que només aquest es fa íntegrament aquí –certs casos hepàtics encara s’han de derivar. “El temps d’espera és d’uns dotze mesos de mitjana. És el més llarg, perquè aquest pacient té possibilitat de rebre diàlisi, i no és tan urgent el trasplantament. En canvi, en la resta d’òrgans, el termini és molt més curt. Per exemple, per al de fetge, l’espera és d’uns tres mesos, mentre que el de cor és més llarg, perquè els cirurgians cardíacs són més selectius per precaució davant malalties cardíaques”, assenyala el professional.

Amb tot, abans d’assignar un òrgan, també cal comprovar que sigui compatible amb el pacient, de manera que el donant i el receptor han de tenir una edat i constitució similar, i mateix grup sanguini. Ara, quan tot això es compleix, es calcula que set persones poden rebre òrgans d’un mateix pacient, i això pot donar fins a 36 anys de vida.