Un estudi troba diferències al cervell lligades a l’orientació sexual

El sexe és un truc de la selecció natural per barrejar genomes i aconseguir combinacions noves d’ADN. Confereix un avantatge evolutiu, com demostra el fet que la gran majoria d’organismes pluricel·lulars l’utilitzen com a sistema per reproduir-se. Fins i tot alguns éssers vius compostos d’una sola cèl·lula mantenen relacions d’intercanvi genètic amb els seus congèneres que recorden els principis fonamentals del sexe.

Malgrat aquesta senzillesa teòrica, el sexe és, en realitat, una activitat que té ramificacions socials i culturals complicades, més enllà de la seva funció fisiològica bàsica, i encara hi ha facetes que no comprenem del tot. Una és l’orientació sexual, que en certs animals a vegades no quadra amb el que la dotació cromosòmica prediu. Un estudi recent ha descobert una relació entre l’atracció que sentim els humans per un o altre sexe i una sèrie de variacions en l’estructura del cervell.

Sexualitat animal i religió

Des del punt de vista pràctic, les relacions heterosexuals són l’estàndard en el món animal, perquè el sexe té una utilitat predominantment reproductora. En aquest context, doncs, caldria esperar que tot individu experimentés una atracció exclusiva pel sexe oposat. Però, a l’hora de la veritat, un gran rang d’exemples de comportament homosexual es veuen habitualment en centenars d’espècies diferents, des de mamífers fins a ocells, sovint només de forma ocasional. En algunes, poques, entre les quals hi ha els humans o les ovelles, fins i tot hi ha un percentatge d’individus que s’aparellen exclusivament amb els del seu propi sexe.

De fet, la sexualitat en humans és molt més complexa que en la resta d’animals, i s’aparta sovint del binarisme absolut que caldria esperar d’un acte purament reproductiu. Les religions monoteistes, que han influït fortament en la majoria de cultures modernes, han complicat les coses convertint en pecat el que s’allunya del pur objectiu biològic i, com a conseqüència, encara hi ha una setantena de països que tenen lleis en contra de l’homosexualitat. Durant molt de temps, s’havia arribat a considerar que l’atracció no heterosexual era una patologia.

La pregunta pendent

Avui en dia, la ciència permet afirmar que l’orientació sexual en humans ni es tria ni és una malaltia i, des dels treballs d’Alfred Kinsey a mitjans de segle XX, que tampoc és una qüestió de blanc o negre, sinó que es tracta d’un contínuum sense fronteres ben definides, amb l’heterosexualitat a un extrem, l’homosexualitat a l’altre i una àmplia escala de grisos entremig. Malgrat aquests avenços, encara queda una pregunta fonamental per resoldre: què determina l’orientació sexual? S’han descartat les causes socials (en alguns moments s’havia pensat que el comportament dels pares o certes experiències d’infantesa hi podrien influir), i es creu que la base ha de ser purament biològica. Però això inclouria una àmplia varietat de factors, des de raons estrictament genètiques o hormonals fins a les relacionades amb l’entorn. Possiblement l’explicació és una barreja de totes tres, però cal acotar-les més si es vol entendre aquest element propi de la humanitat.

Una manera de fer-ho és fent servir tècniques de neuroimatge, que permeten estudiar la morfologia del cervell. A partir d’aquesta tècnica, el grup dirigit per la psicòloga Ute Habel, de la Universitat d’Aachen, a Alemanya, va investigar si l’orientació sexual també podia estar lligada a diferències en paràmetres com la forma del cervell.

Segons expliquen en un article publicat a la revista Scientific Reports, els investigadors van analitzar una quarantena d’homes i una quarantena de dones, més o menys la meitat dels quals eren homosexuals, i van veure que la quantitat de matèria grisa en certes zones del cervell es correlacionava amb l’orientació sexual. Per exemple, els individus heterosexuals en tenien més al tàlem i al gir precentral (sobretot els homes), mentre que en els homosexuals era més abundant al putamen (especialment en dones). Això suggeriria que en cada sexe hi hauria uns trets cerebrals específicament relacionats amb l’atracció que sentim, sobretot en àrees implicades en processar sensacions, informació motriu i recompenses.

Un estudi limitat

L’estudi és relativament petit i limitat a només dues opcions, però és important perquè lliga l’orientació sexual a un substrat físic, cosa que reforça la seva base biològica. Altres treballs anteriors havien apuntat cap a canvis de volum en certes àrees del cervell, però aquest és el primer que hi implica la quantitat de substància grisa. L’article no resol el dubte de si aquestes diferències serien la causa o la conseqüència de l’atracció sexual que sent una persona, de manera que la pregunta inicial sobre què ho determina de moment continua sense resposta. Però, si més no, l’estudi aporta una prova més que l’atracció sexual està codificada per paràmetres biològics que s’haurien de poder definir i mesurar.

Salvador Macip és investigador de la UOC i la Universitat de Leicester