Que et diguin el nom del porc: el millor reclam turístic
El llibre més famós sobre un viatge a Mallorca, el de George Sand, és una col·lecció d’inexactituds, errors, ‘afusellades’ i desqualificacions dels illencs
PalmaDeixau-vos estar de campanyes publicitàries, de xarxes socials i d’anar a fires –a banda que, potser, ja tenim més turistes dels que voldríem. La millor promoció turística que poden fer de nosaltres és que ens diguin el nom del porc. Un hivern a Mallorca, el llibre més famós que mai s’ha escrit sobre l’illa, i que es continua venent als nostres quioscs i llibreries en diversos idiomes, és una col·lecció de desqualificacions cap als mallorquins, a més d’inexactituds, equivocacions i ‘afusellades’. Recordam aquell hivern de George Sand i com el va narrar l’autora francesa, quan es compleixen, aquest dijous, 17 d’octubre, 175 anys de la mort del seu amant i company de viatge, Frédéric Chopin, el 1849. I ho feim seguint el text mateix d’Aurore Dupin –aquest era el seu nom vertader– i els estudis del periodista Lluís Ripoll i de l’escriptor Adrien Le Bihan.
Ni tan sols el títol és del tot exacte. Chopin, Sand, els fills d’ella, Maurice i Solange, i una criada de qui quasi no en parla, Amèlie, varen ser a Mallorca del 8 de novembre del 1838 al 13 de febrer del 1839: és a dir, part de la tardor i mig hivern. Els havien recomanat el clima suposadament benigne de Mallorca per la malaltia del músic; si bé el cert és que, amb la humitat i el fred, Chopin va empitjorar. També degué influir que, aleshores, tant la Península com les Illes s’idealitzaven des de la resta d’Europa com una destinació exòtica, suposadament ‘oriental’ i ‘àrab’. Primer visqueren a Son Vent, a Establiments, i després a la cartoixa de Valldemossa, que és l’espai que ha quedat per sempre lligat al seu record. Aleshores, havia estat confiscat per l’Estat, havien expulsat els monjos i les cel·les passaren a ser de propietat privada, que és com han arribat fins ara.
A l’escriptora francesa, aristòcrata, però d’idees avançades per a l’època, de Mallorca li va semblar tot malament: el transport, els camins, els preus, les cases, els mobles, els costums, la gastronomia, el folklore, els metges, la Seu i que l’Església hi tingués encara molt de pes, per descomptat molt més que no a França. De fet, l’única cosa que li va més que agradar, que la va entusiasmar, va ser el paisatge. Els paràgrafs que dedica a la bellesa natural de l’illa es convertiren en el millor reclam imaginable, mentre que la resta quedava en un segon pla.
Pel que fa als mallorquins, la descripció dels nostres avantpassats difícilment podria ser més negativa: desconfiats, avars, aprofitats, insolidaris, inhòspits, ignorants, estúpids, negligents, apàtics i fanàtics –sí, les dues coses–, lletjos, bruts, pudents, miserables, sarnosos, covards, ganduls, lladres, pesats, xenòfobs i tan salvatges que es refereix a nosaltres, reiteradament, com a ‘simis’. Que, tot i això, George Sand sigui Filla Adoptiva de Mallorca, amb carrers a nom seu a Palma, a Valldemossa i Calvià, només s’explica perquè, com observa Le Bihan, pocs mallorquins han llegit Un hivern a Mallorca i encara menys els turistes que ens visiten.
El malvat Gómez i els metges
Un hivern a Mallorca, de fet, és una barreja de gèneres. Per descomptat, hi és el relat d’aquella estada. Però, abans d’això, Dupin hi fica una imaginària “carta d’un exviatger a un amic sedentari”. A continuació, ens endossa un bon grapat de pàgines on fa una descripció de l’illa, suposadament didàctica, que aprofita per emfatitzar l’endarreriment mallorquí respecte de la seva estimada França. El quart capítol de la segona part és un fragment de la seva novel·la Spiridion. Com que sovint cobrava a tant la pàgina, el llibre és ple de reflexions suposadament filosòfiques o bé de cites interminables d’altres autors, per omplir espai.
Sand comença a dir pestes ja al mateix trajecte que els du des de Barcelona a Mallorca, del qual assegura que dos-cents porcs embarcats eren més ben tractats que no els passatgers. Pel que fa a la companyia dels mallorquins a bord diu: “Confés que em començava a molestar gairebé tant” com la dels porcs. El capità del vaixell, per descomptat també mallorquí, no només assigna a Chopin la pitjor llitera, ja que la pensava cremar després per por del contagi, sinó que els fa pagar el doble pel passatge: “No hi va haver ni una sola relació de doblers amb els mallorquins en la qual no hagi trobat una mala fe evident i una grollera avidesa”, diu.
Dupin menteix quan afirma que a Palma, aleshores, no existien hotels. Sí que n’hi havia, però eren plens. Lloguen Son Vent a preu de canari jove al seu propietari, un tal Gómez; cosa improbable perquè, segons el filòleg Gabriel Bibiloni, aquest llinatge no existia llavors a Mallorca. Gómez no només els fa fora per la malaltia de Chopin, sinó que els fa pagar la despesa de blanquejar la casa. Els metges mallorquins diagnostiquen tuberculosi al compositor, cosa que Sand nega en rodó: què sabran ells! Però va ser la tuberculosi que el portà a la tomba, només deu anys més tard.
La successió d’errors, inexactituds o invencions que jalonen Un hivern a Mallorca resulta espectacular. Des d’Establiments i des de Valldemossa, Sand escolta la mar: una oïda no ja privilegiada, sinó miraculosa. Parla de “la façana de Sant Esteve” a Palma, on mai no hi hagut una església amb aquest nom. A les runes de Sant Domingo, on ara és el Parlament, s’hi refereix com a “convent de la Inquisició”, quan aquesta tenia la seu a la plaça Major. Per cert, a partir d’aquesta demolició, fa un encès elogi de la destrucció del patrimoni històric, per la seva connotació obscurantista.
La Seu no li sembla res de l’altre món: li repugna un “cap de moro tallat en fusta” del qual no se sap que hi hagi estat mai, a la Catedral. Del castell de Bellver diu: “Només ho he vist des de lluny”, la qual cosa no és obstacle perquè dediqui una pàgina i mitja a explicar-nos la seva història i com Jovellanos va estar presoner al soterrani de la torre de l’homenatge, dada del tot inexacta. Contagiada de l’obsessió dels viatgers de l’època pel nostre suposat orientalisme, el troba pertot: les tradicions són “àrabs”, les cançons són “molt àrabs”, les construccions són de “gust àrab”, les cases de Valldemossa són “àrabs”, el paviment de les capelles de la Cartoixa és “d’estil àrab”, els monuments són “àrabs” i els mallorquins seuen a terra “a la manera dels orientals i els africans”.
Com d’altres viatgers que han quedat astorats amb aquesta injustícia, Sand troba a Mallorca, i denuncia, la discriminació que aleshores encara pateixen els ‘xuetes’, assenyalats com els suposats únics descendents dels jueus conversos. Ara bé: unes pàgines més tard, assegura que “els jueus” tenen atrapats els nobles amb els seus préstecs, i que “l’illa els pertany”. Parla del seu “geni diabòlic” i “hipocresia”, qualificatius clarament antisemites.
La perillosa cuina mallorquina
Les veïnes de la Cartoixa, afirma, els roben el menjar. La música tradicional és un emprenyament “salvatge”, tant que “es necessita valor per suportar-la un quart d’hora”. Tant homes com dones “exhalen una olor d’oli ranci i all que ens asfixia”. A Valldemossa, que ara tant la venera, la descriu com “una pasterada de nius de gavina”, habitada per pagesos de “pietat fanàtica” i per les dones “més xerraires del món”. L’estufa que els encalenteix a la Cartoixa diu que el ferrer va tardar un mes a fer-la, i la va fer malament: fa una pudor que és “un suplici”. El sòl de la cel·la és ple de pols. Els ermitans dels afores li semblen “els éssers més estúpids del món”. A Catalina Tomàs, Sand li diu ‘la Velleta’, en lloc de ‘la Beateta’, que és com la coneix tothom.
I què en diu, de la cuina mallorquina? Aquesta porqueria! Els aliments autòctons “i sobretot la seva condimentació” causen en Chopin “un invencible malestar”. Tot es redueix al porc, assaonat amb “espècies corrosives”: “Perilla la vida en cada mos (...) Són drogues infernals cuinades pel dimoni en persona”. El pa és “detestable”. Els vins són “durs, negres, ardents, carregats d’alcohol” i a preu prohibitiu. L’oli, “intolerable” per la seva pudor. La llet de cabra, “fastigosa”. Només se salven els licors i les postres.
No va trobar res més de bo, Sand, a Mallorca? Cap mallorquí amb qui congeniàs? A banda del paisatge, aquí i allà surt qualque detall, pocs, més favorable: un pagès canta “una bella cançoneta”, els ‘dimonis’ d’una festa els envolten “amb molta dolçor i cordialitat”, el pagès té “dolçor, bondat, costums afables i una naturalesa calmada i tranquil·la” i els gerros de Felanitx són “bells”. Només guarda bon record de “cinc o sis persones”. “No es pot ser més hipòcrita”, li corregeix Le Bihan, perquè almenys quatre eren francesos: el cònsol i la família de banquers Canut. Les altres dues les tenim identificades per la mateixa Dupin: una jove pagesa i una cabra –sí, una cabra.
El 13 del febrer del 1839, Sand i companyia deixaven Mallorca amb el mateix vaixell que els hi havia portat, El Mallorquí. En arribar a Barcelona, “frissàvem tant de posar fi per sempre a aquella raça inhumana” que va demanar al comandant del port que li enviàs una canoa, per allunyar-se com més aviat millor de tot allò que fes pudor d’illenc. En pujar a la següent embarcació, per tornar al seu país, “cridàrem des del fons de l’ànima: Visca França! Ens va semblar haver abandonat els salvatges de Polinèsia pel món civilitzat”. Com deim a Mallorca: ja hi tornaràs... Per descomptat que ella no hi va tornar mai, però el seu pamflet, paradoxalment, ha esdevingut el vaixell insígnia de la nostra promoció turística.
A totes les desqualificacions que George Sand ens dedica, s’hi ha d’afegir la d’assassins. En efecte, afirma que, a Valldemossa, “no hi havia una sola criatura humana que no hagués volgut empènyer” Chopin “cap a la tomba”, per acabar amb la por del contagi. “Cent seixanta mil mallorquins”, emfatitza, recelaven “amb el més covard terror” de la malaltia del músic.
L’escriptora i filòloga Isabelle Bes Hoghton explica les raons d’aquesta malvolença de Sand, quan d’altres viatgeres s’havien desfet en elogis cap als mallorquins. Una és la situació excepcional del moment per la guerra carlina, quan Mallorca s’havia convertit en destinació d’una allau de refugiats; una altra, la malaltia de Chopin, que, sens dubte, representava una complicació i generava la desconfiança dels illencs; i una tercera, l’actitud “poc respectuosa” de Dupin cap a una societat ancorada en el passat, en la qual, a diferència d’ella i els seus, tothom anava a missa, i qui no ho feia era vist com una anomalia. Si a això hi afegim els costums de Sand –com fumar– i que viatjava amb un home que no era el seu marit, el xoc era previsible.