Europa cerca que la violència masclista sigui un delicte "greu"
Una iniciativa pretén que els Vint-i-set en consensuïn una definició i fixin les penes mínimes per als agressors per tal de facilitar-ne l'extradició
BarcelonaQuè és la violència masclista? Quina condemna mereix l’agressor? Quins són els recursos indispensables per atendre les víctimes? Les preguntes han de tenir resposta en una futura directiva europea perquè la violència masclista ampliï la llista de 32 "delictes greus i transfronterers" que permeten l'extradició. El procés ha superat el primer pas, amb l’aprovació de l’informe dins de la comissió de Llibertats Civils i la comissió d’Igualtat de l’Europarlament, però encara li queda el tràmit de passar pel ple del Parlament –al setembre, previsiblement–, la Comissió i el Consell d’Europa. El repte és gran perquè no tots els socis han signat o han adoptat el marc establert al Conveni d'Istanbul, el model de referència en la lluita i l'abordatge d'aquestes violències, enteses en un concepte ample (dels matrimonis forçats a l'avortament o les esterilitzacions a la força, i també les agressions a dones).
L'objectiu és disposar d’una directiva europea que reculli una definició consensuada sobre què s’entén per la violència, perquè els 27 estats membres comparteixin “estàndards comuns”, explica l’eurodiputada Diana Riba, una de les ponents de l’informe amb la sueca Malin Björk, que confia que els tràmits puguin acabar-se abans de tancar aquest 2021, malgrat les reticències d’alguns dels països socis. No obstant això, la republicana –adscrita al grup parlamentari dels Verds - Aliança Lliure Europea– confia que la “voluntat política” al Parlament per tirar endavant la iniciativa i la pressió ciutadana per lluitar contra aquests tipus de crims acabi per fer efecte. I, en aquest sentit, se subratlla que la crisi del covid ha evidenciat més que mai el perill que corren moltes dones tant a nivell personal com econòmic, ja que tancades a casa no han pogut alertar de les agressions i, ocupades en les cures i els serveis, han rebut de ple l’impacte de les restriccions pandèmiques. A més, l'auge de l'extrema dreta i els missatges masclistes desacomplexats són un "atac cada vegada més ben organitzat" contra la igualtat de gènere i els drets de les dones, apunta l'eurodiputada.
Canvis legislatius
Si finalment prospera la iniciativa, els estats tindran una “eina legal i homogeneïtzada” d'obligat compliment per poder lluitar i castigar els crims masclistes a partir del mínim que fixi la directiva europea. Llavors, els Parlaments nacionals hauran d’adoptar la norma en el seu cos legal per tal de tipificar els delictes als seus respectius Codis Penals, sempre amb penes iguals o superiors a la marcada per Brussel·les. El perill és en estats com Hongria i Polònia, que han donat prou mostres del poc respecte a les llibertats sexuals i personals.
Si finalment es completa el procés, una de les conseqüències, detalla Riba, serà que al ser "delicte greu" els jutges podran demanar l’extradició d’un nacional sospitós que estigui en un altre país i activar una euroordre, tot i que l’última paraula la tindran els tribunals del país on estigui el sospitós, que hauran d'analitzar si la petició de detenció s'ajusta als requisits formals que exigeix la llei europea i la pròpia de l'estat receptor.
La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, ha insistit en diverses ocasions en la urgència de la directiva, com a missatge clar que a l’Europa comunitària no hi ha lloc per a la violència contra dones i nenes. “Hem de pressionar políticament perquè com a institució no podem donar l’esquena a la violència que pateix la meitat de la població”, exposa Riba, que cita enquestes europees que estimen que un terç de les europees han patit assetjaments o atacs.
L’informe redactat per Riba i Björk –avalat per 53 vots a favor, 18 vots en contra i 24 abstencions– va “més enllà de la violència domèstica” i amplia la mirada a altres tipus de violències. Així, denuncia el feminicidi com la “forma més extrema de violència masclista” i cataloga la violència institucional contra les dones, però també assenyala que l’avortament és un dret a preservar i que el fet que els estats no en garanteixin l’accés legal i segur també és violència masclista. A més, es posa l'èmfasi en la idea que cal que els funcionaris públics que han de tractar amb les víctimes i investigar els agressors tinguin una formació específica i es facin els canvis oportuns per facilitar l'accés a la justícia per denunciar un atac, ja que la majoria queden impunes.