Anna Fontcuberta: "A Europa hem de tenir menys por al fracàs"

GinebraL’oficina d’Anna Fontcuberta i Morral encara fa olor de nou. Comenta que fa poc que s’hi ha instal·lat i que encara ha d’arribar part del mobiliari. I és que encara no fa ni tres mesos que la física catalana va arribar al lloc més alt de la direcció de l’Escola Politècnica de Lausana, més coneguda per les seves sigles EPFL, una de les universitats tècniques més importants del món.

Nascuda a Caldes de Montbui l’any 1975, Fontcuberta ha dedicat la seva carrera a l’estudi de la ciència de materials, una disciplina essencial per al desenvolupament de tecnologies com la dels ordinadors quàntics. És una de les figures més destacades en el camp dels nanofils semiconductors, amb aplicacions importants per fer les cèl·lules fotovoltaiques més eficients.

París, Los Angeles i Múnic van ser algunes de les parades que va fer abans d’aterrar a Suïssa. A l’EPFL va dirigir un grup d’investigació en ciència de materials fins que a principis d’aquest any va arribar a la presidència de la universitat federal.

Fontcuberta rep l’ARA per parlar sobre el futur de l’educació universitària, del paper de la dona en l’àmbit científic i la importància de la ciència fonamental i les tecnologies quàntiques.

Què la va portar a estudiar física?

— Necessitava entendre el món i saber de què estava fet, perquè cadascú l’entén d'una manera. I sabia que la física era la que em donaria les respostes.

Es va especialitzar en ciència de materials. Per què és tan important?

— L'evolució humana i el progrés tecnològic han tingut lloc gràcies als materials. Sense anar gaire lluny, totes les aplicacions que tenim d’intel·ligència artificial no serien possibles sense els semiconductors, que són la base de tota la nostra electrònica. La IA revolucionarà encara més aquesta disciplina, facilitant el descobriment de nous materials abans de fabricar-los. Això ens ajudarà a trobar-ne de més eficients per tenir millors bateries i cèl·lules solars, entre d’altres. És una revolució que ja és aquí!

Un dels àmbits on la ciència de materials també té impacte és la computació quàntica.

— Fins ara, la quàntica ens ha permès entendre la matèria i fer coses impensables abans. Els semiconductors en són un exemple. Sense ells no tindríem els transistors que es troben als nostres telèfons, ordinadors i làsers, entre d’altres. Aquesta va ser la primera revolució quàntica. Actualment, ens trobem en un moment en què la tecnologia ens permet manipular individualment les partícules subatòmiques. Hem aconseguit construir ordinadors quàntics, però també tenim tot el que està fet amb sensors que ens ajuden, per exemple, a tenir ressonàncies magnètiques molt més sensibles per entendre el cervell, així com per detectar tumors o lesions molt abans.

En particular, vostè ha treballat amb els anomenats nanofils. Què són i per què són útils?

— Són uns cristalls allargats molt petits que atrapen la llum de forma molt eficient. Aquesta tecnologia ens permet construir làsers molt més brillants que fan possible millorar les comunicacions electròniques, per exemple. Amb els nanofils també podem construir cèl·lules solars amb un rendiment molt alt, així com les estructures que fan possible crear els cúbits, que són la unitat bàsica d’informació dels ordinadors quàntics.

Catalunya engega el pla per ser una primera potència quàntica a Europa

Assessora l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) de Castelldefels.

— L’ICFO és un institut que es troba entre els millors del món en l’àrea de la fotònica i aporta molt de valor a Catalunya. Fem reunions cada any en què aquesta institució ens presenta la seva visió i conjuntament amb altres assessors donem la nostra opinió de com poden augmentar encara més la seva excel·lència.

Col·labora també amb l'Institut Català de Nanociència. Quins projectes tenen en marxa?

— Treballem amb l’equip d’en Jordi Arbiol des de fa més de 18 anys en temes de microscòpia electrònica. Ara mateix tenim un projecte europeu que es diu Solar Up. Hem trobat un material que es diu fosfur de zinc que absorbeix molt bé la llum del sol i ens permetria construir cèl·lules fotovoltaiques molt més barates i eficients que les actuals de silici.

Des del gener presideix l’EPFL. Què la va motivar a presentar la seva candidatura?

— Sempre m'ha agradat contribuir al benestar global. Fa quatre anys em vaig presentar com a vicepresidenta associada i vaig aprendre que podia contribuir al bon funcionament de la universitat. Llavors, es va obrir la plaça de presidenta i va haver-hi diversos companys que em van dir: "Anna, per què no t’hi presentes? Pensem que series una bona candidata". No hi havia pensat, però donada la insistència de la gent vaig creure que potser veien alguna cosa en mi que jo no veia. Així que finalment vaig proposar la meva candidatura amb un programa.

Quins en són els pilars fonamentals?

— Ens trobem en una època complicada, en particular des del punt de vista financer. És fonamental el treball en equip, amb persones amb una bona entesa. A partir d'aquí, cadascú dona el millor de si mateix i treballem junts per tirar endavant en una situació en què hi ha una revolució del que vol dir ser una universitat, del que vol dir la formació acadèmica.

Quines seran les principals barreres que trobarà durant aquests quatre anys?

— Hi ha molt d'interès per venir a l’EPFL. El nombre d'estudiants creix entre un 5% i un 8% cada curs. Tenim les infraestructures físiques al límit de capacitat i, a més, el finançament i el professorat no augmenten. Ens hem d'organitzar millor per poder continuar donant la formació que la gent es mereix i al nivell que volem. Això és un repte important. Haurem de ser molt eficients gestionant els recursos que tenim per estar segurs que continuem sent innovadors.

Podrà continuar fent recerca?

— Els meus predecessors ho van fer, així que jo ho intentaré també, tot i que serà amb un grup de recerca molt més petit que el que tenia. Penso que és important per continuar connectada a la realitat, amb els peus a terra i no només a les altres esferes.

Quina és la seva perspectiva com a dona al capdavant d’una universitat tan prestigiosa?

— Vaig desenvolupar part de la meva carrera sense pensar gaire sobre les diferències de gènere. Va ser quan vaig arribar a nivells més elevats que em vaig adonar que et tracten d'una manera diferent per ser dona. He estat en comissions de premis on d’entre les 25 persones nominades només hi havia una dona. Sovint passa que només pensem a donar premis als homes. És bastant xocant. Durant molt de temps, a les conferències es donava més visibilitat als homes que a les dones. Ara hi ha molta més consciència sobre la importància de la presència femenina.

Encara queda molt per fer.

— L'avenç és molt heterogeni, depèn de les institucions i de cada país. Més o menys un 30% dels estudiants de l’EPFL són dones. Si mirem institucions com el MIT o el Caltech, als Estats Units, aquesta xifra arriba al 50%. Pel que fa al professorat, estem al 25%. Cal arribar a un llindar determinat perquè les dones puguin accedir a llocs de direcció.

Forma part de la Fundació Wish, que dona suport a les joves investigadores.

— Organitzem dinars on venen dones del món empresarial o científic per explicar com s'han desenvolupat en l’àmbit professional. També donem beques perquè les investigadores puguin marxar a l'estranger a fer la tesi de màster. Això els canvia realment la vida. Quan tornen, es troben molt més segures d'elles mateixes; han vist món, i això els dona ales a la seva carrera.

La importància de tenir models de referència.

— Cal tenir models amb els quals la gent s'identifiqui. Si els models són massa excepcionals, la gent pot pensar que no estan al seu abast. Però en realitat, tots tenim alguna part que ens fa excepcionals. Per això, convidem gent que es troba a diferents etapes perquè vegin que tots han fet aquest camí i es puguin projectar.

Ha arribat fins aquí molt motivada per la curiositat. Com es pot dirigir la investigació des de la curiositat en un món que el que demana és retorn econòmic?

— No ens hauríem d'oblidar que totes les grans tecnologies han començat amb preguntes molt senzilles partint de la ciència fonamental. Si oblidem la ciència fonamental, d'aquí 20 anys no tindrem revolucions tecnològiques. El més important és la col·laboració i que hi hagi finançament per a tot.

Ha conegut diferents models universitaris. Què en treu de cadascun?

— A Europa la universitat és molt més accessible a totes les capes econòmiques que, per exemple, als Estats Units. Aquest és un tresor que hauríem de preservar. És important que el talent tingui accés a la formació, amb preus econòmics de les matrícules universitàries així com un bon sistema de beques, per exemple. Per contra, en termes d’innovació, Europa hauria d’invertir més en les start-ups, perquè són el nostre futur. Hem de tenir menys por al fracàs, perquè és equivocant-nos que aprenem i avancem.

Als Estats Units estan més acostumats a aquesta filosofia de provar, fracassar i tornar-ho a provar.

— De vegades necessites fracassar per després acabar fent allò que realment t’omple i et dona valor.

Quin missatge enviaria als joves estudiants?

Que siguin curiosos i que inverteixin l'energia necessària per aprendre tant com puguin. Que pensin en el valor que poden aportar al món, perquè realment necessitem gent que hi impacti positivament.