PalmaEn esclatar la Guerra Civil, Mallorca es convertí en una gran presó de difícil escapatòria. Bé ho han estudiat en diferents llibres els historiadors David Ginard, Manel Santana i Antoni Marimon. El cop d’estat triomfà el mateix 19 de juliol de 1936 sense gairebé resistència. Hi hagué mallorquins que se salvaren de la massacre. Uns ja es trobaven a la Península. D’altres -un miler- tingueren la sort d’haver-se embarcat un dia abans cap a Barcelona per participar en l’Olimpíada Popular, l’alternativa antifeixista a la de Berlín que no s’arribà a celebrar. En aquell grup hi havia Joan i Llibertat Picornell, germans d’Aurora. La passionària de Mallorca seria empresonada de seguida i assassinada la nit de Reis de 1937 al cementeri de Porreres. Llibertat també s’assabentà de la mort del seu pare, la dels seus germans Gabriel i Ignasi i la del seu cunyat Heriberto Quiñones.
Un cop a Barcelona, els integrants d’aquella expedició olímpica es posaren al servei de la causa republicana. Els homes començaren a treballar en la fabricació de material de guerra o foren enviats al front -alguns participaren en el desembarcament del capità Bayo al Llevant de Mallorca. Les dones, en canvi, foren allotjades al convent del pare Coll a Vic.
Al Principat molts dels residents illencs s’organitzaren políticament i formaren entitats com el Secretariat Antifeixista de Mallorca a Catalunya. Un d’ells va ser el palmesà Antoni Maria Sbert, militant de l’Esquerra Republicana de Catalunya. Ostentà també el càrrec de conseller de Cultura de la Generalitat (1936-37) i de Governació (1937-39). Al seu costat tenia el maonès Estanislau Ruiz Ponsetí, que fou conseller de Proveïments (juliol i agost de 1936) i sotssecretari d’Economia (1937-1939). Aviat aquell grup tingué la companyia d’un altre palmesà, Ignasi Ferretjans, dirigent de la UGT i tinent de batle socialista de l’Ajuntament de Palma (1935-36). Amb l’aixecament militar, estigué a temps de partir cap a Menorca, des d’on després va fer el bot a Barcelona.
L’infern de França
A les Pitiüses, els qui pogueren començaren a fugir el setembre de 1936, després de la retirada de les tropes de Bayo. La Menorca republicana continuà resistint fins gairebé el final de la guerra. La seva capitulació s’acordà el 9 de febrer de 1939 sota mediació britànica. Aleshores una munió de menorquins es concentrà al port de Maó. 450 aconseguiren embarcar en el vaixell Devonshire en direcció a Marsella. 77 pujaren al motoveler Carmen Picó i es dirigiren cap a Alger. Entre ells també hi havia militars que s’havien mantingut fidels a la República.
Els menorquins que recalaren a la colònia francesa foren evacuats als camps d’internament de la Catalunya francesa, com el d’Argelers o Sant Cebrià. Allà es trobaren amb la resta de compatriotes del Devonshire i amb els illencs que, amb la caiguda de Barcelona, entre el gener i el febrer de 1939, es llançaren, a contracor, a travessar la frontera pirinenca juntament amb prop de 460.000 refugiats espanyols.
Aquells interns patiren un autèntic infern. Així el recordaria, des del seu exili a Mèxic, l’antropòleg eivissenc Àngel Palerm: “En Saint Cyprien nos condujeron a la playa, y en la playa no había más que arena. Estaba aquello ya lleno de miles de gentes; heridos, todo el mundo revuelto, sin atención médica de ninguna clase... Rodeados de un alambrado que habían levantado los zapadores franceses [...]. Si no recuerdo mal, estuvimos cerca de dos semanas encerrados allá sin recibir alimentación de ninguna clase más que una distribución diaria de pan, y nos tocaba un pan para dos”.
Amèrica Llatina, l’esperança
En acabar la Guerra Civil, el govern francès de Daladier va fer gestions perquè altres països acollissin refugiats republicans. La seva crida fou un fracàs estrepitós. A Europa, Gran Bretanya i Suïssa es limitaren a acceptar xifres ridícules. El mateix passà amb els Estats Units. Així, els únics disposats a ajudar foren alguns països d’Amèrica Llatina. En aquests casos, però, s’establiren determinats criteris de selecció i s’exigí que l’operació de trasllat anàs a càrrec d’organismes com el Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE) o la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE).
En lloc de fer les maletes un altre cop, alguns refugiats preferiren temptar la sort i tornar a les Balears. Fou el cas del darrer president de la Federació Socialista Balear, el gabellí Jaume Alzina, que fou tot d’una detingut i empresonat. El setembre de 1939, en esclatar la Segona Guerra Mundial, el govern francès canvià de política i no donà tantes facilitats als exiliats. Els necessitava per fer front a l’ocupació nazi. Així 71 illencs acabarien als centres d’internament del Tercer Reich, 34 dels quals moriren.
La principal destinació dels desterrats balears va ser Mèxic de Lázaro Cárdenas. Hi varen anar a parar el dirigent socialista Ignasi Ferretjans; els exconsellers de la Generalitat de Catalunya Antoni Maria Sbert i Estanislau Ruiz; l’exbatle de Palma Josep Tomàs; l’exbatle de Maria de la Salut Jaume Ginard; l’exgovernador civil Francesc Carreras; el compositor Baltasar Samper, director de l’Orfeó Català; i, d’Eivissa, el comunista Joan Antoni Palmer i el cineasta Emilio García.
La segona destinació important va ser Veneçuela, on destacà l’andritxol Bernat Jofre i Roca, dirigent d’Esquerra Republicana Balear i antic batle de Palma. Jofre, que era a Madrid el dia de l’ Alzamiento, s’establí a Caracas el febrer de 1939 i es dedicà inicialment al periodisme. Aviat entrà en contacte amb el magnat nord-americà del petroli Nelson Rockefeller i esdevingué el seu representant a Amèrica Llatina. L’andritxol també seria elegit president del Centre Català al país caribeny. Gràcies a la seva bona posició econòmica, pogué ajudar un bon nombre d’emigrants mallorquins, prop de dos-cents. Entre ells hi havia l’exbatle de Selva Antoni Salvà, l’exbatle de Bunyola Joan Nadal i el periodista Bernat Gaita.
També hi va haver uns quants illencs que varen formar part de la cèlebre expedició del Winnipeg que va coordinar el poeta i diplomàtic xilè Pablo Neruda. El vaixell va partir el 4 d’agost de 1939 de Bordeus rumb a Valparaíso. Duia a bord 2.400 republicans espanyols. Tres d’ells eren els dirigents comunistes menorquins Benet Santiago, Àlvar Villalonga i Enric Camps i Sabater. Posteriorment també varen passar pel país andí el dibuixant i professor felanitxer Agustí Joan Pla, i l’exbatle republicà de Capdepera Miquel Julià.
Un grup més minoritari de balears optà per establir-se a altres repúbliques d’Amèrica Llatina: Cuba acollí l’exbatle del Castell Miquel Amantegui, que participà en la revolució de 1959; l’Argentina, l’antic dirigent del PCE de Menorca Antoni Tudurí; l’Equador, el menorquí Miquel Mascaró; Colòmbia, el científic palmesà Francesc de Sales Aguiló, un gran divulgador a l’exili del Diccionari de Mossèn Alcover. Les peripècies més extremes les protagonitzaren l’escriptor palmesà Gabriel Alomar, que fou nomenat ministre plenipotenciari a Egipte, i l’exbatle de Felanitx Pere Oliver, que s’acabà instal·lant a les Filipines.
El difícil retorn
Molts d’aquells exiliats es pensaven que, amb la victòria dels aliats a la Segona Guerra Mundial, Franco tindria els dies comptats. Però anaven errats. Aquest era el lament de Francesc de Sales Aguiló en una carta escrita el 5 d’abril de 1947: “Creia que enguany seria el de la tornada a la pàtria, ja lliure de caïns i botxins. Però, després del projecte de llei del ‘Caudillo de la Cruzada’ i de l’interès cada dia major de les democràcies imperialistes empernades a mantenir el vell feixisme a Europa i estendre el neofeixime per les Amèriques, m’apar que el retorn digne s’allunya i que l’esperança es mor una mica cada dia... I no puc més!”. De Sales moriria, resignat, a Bogotà el 1956.
Passaren els anys i els exiliats es feren grans. Amb tot, durant tot el període franquista, n’hi hagué alguns que tingueren forces per tornar. Fou el cas de la sollerica Maria Mayol. Candidata a diputada a les eleccions de 1933 i fundadora del Foment de Cultura de la Dona de Sóller, el cop d’estat l’havia sorpresa a Madrid, des d’on partí cap a França. A mitjan dècada dels quaranta decidí tornar a Mallorca. Altres companyes seves no la seguiren. La pedagoga menorquina Margalida Comas quedà a Anglaterra, on exercí com a professora de biologia.
Havent-se assegurat que no els passaria res, els qui també tornaren foren l’exbatle de Capdepera Miquel Julià, l’exgovernador Francesc Carreras i l’exbatle de Felanitx Pere Oliver. La seva presència dotà d’un referent històric les noves generacions que, des dels anys seixanta, s’incorporaren a la lluita contra el franquisme. Als anys cinquanta també tornà, procedent de Caracas, Miquela Rovira, viuda del batle de Palma Emili Darder, afusellat el febrer de 1937. Ho feu amb la seva filla Emília. Va ser un retorn agredolç. Així el recordava en una entrevista de 1986 feta per Llorenç Capellà: “Tornàrem amb por, però ja li ho he dit, podia més l’enyorança que la por. Aquell matí de maig de la nostra arribada, pujàrem amb barnús a la coberta del vaixell per tal de veure la badia. No pot imaginar-se l’emoció que s’experimentà quan, al cap de tants d’anys, et retrobes amb la ciutat que tant has estimat”.
Amb la Transició, després de quaranta anys, alguns refugiats realitzaren per primera vegada viatges d’anada i tornada al seu lloc d’origen. Així, el 1977 Antoni Maria Sbert abandonà temporalment Mèxic per acompanyar el president de la Generalitat Josep Tarradellas en el seu retorn a Catalunya. També feu una breu estada a Mallorca. Simbòlicament, el 8 d’agost de 1977 tingué un gran impacte la rebuda de les despulles de l’intel·lectual i diplomàtic Gabriel Alomar, mort al Caire el 1941.
El març de 1986 igualment es visqué amb molta expectació el retorn de l’extinent de batle de l’Ajuntament de Palma Ignasi Ferretjans i de la seva dona. Tanmateix, al cap de sis mesos decidiren tornar a Mèxic. Se sentiren incòmodes en la nova realitat social de l’illa. El mateix passà a Bernat Jofre. que retornà del seu exili veneçolà el 1963. De seguida, però, partí cap a Ginebra, on aconseguí una plaça de traductor a les Nacions Unides, a Ginebra.
Un altre cas de decepció fou el de Llibertat Picornell, germana petita d’Aurora. Tornà a Palma el 1956 després d’haver estat vint anys exiliada entre Mèxic i França. Aleshores s’adonà que Mallorca ja no podia ser la seva pàtria i s’establí definitivament a París amb la seva família -hi moriria el 2015. Ara només resta preguntar-se què hauria estat de les nostres illes si no haguéssim patit durant el franquisme tota aquesta hemorràgia política i cultural.
I la setmana que ve: ‘Nazis a les Illes’.
L’odissea del padrí de Jaume Matas
L’expresident del Govern balear el popular Jaume Matas va néixer en el si d’una coneguda família d’exiliats republicans. La nit del 19 d’agost de 1939 el seu padrí Jaume, cansat d’amagar-se, fugí de les represàlies dels vencedors al costat de Jaume Rebassa, secretari de la UGT i dirigent socialista. Ambdós amics salparen des de Camp de Mar a bord d’un precari llaüt. Posaren rumb a Alger amb la intenció de partir després cap a Buenos Aires. Els acompanyaven sis persones més: Miquel i Tomeu Bauçà, dos cosins originaris d’Andratx; Antoni Barceló i Santigo Coll, també veïns d’Andratx; Joan Vallcaneras, de Palma; i Joan i Josep Matas, oncles de l’antic dirigent popular -el mateix pare de Matas i una altra tia no s’embarcaren en aquell llaüt perquè eren massa petits.
Al cap d’un dia el motor de la barca s’avarià i quedaren a la deriva prop de Cabrera. Llavors foren auxiliats per un vaixell italià, que els conduí fins al port de Civitavecchia. A Roma estarien empresonats prop d’un any. Després, amb altres opositors al règim feixista, serien reclosos durant tres anys a Ventotente, una petita illa del mar Tirrè d’1,54 metres quadrats. L’agost de 1943 foren menats fins al camp de concentració de Renicci, al nord-est d’Itàlia. En pogueren sortir al cap d’un mes quan Mussolini emprengué la retirada davant l’avanç de l’exèrcit aliat.
Aleshores el grup de mallorquins hagué de prendre una decisió. Un d’ells, Josep Matas, ja havia mort a causa d’una tuberculosi. Els cosins Bauçà quedaren a Itàlia i Santiago Coll optà per exiliar-se a Cuba. En canvi, n’hi hagué quatre (Jaume i Joan Matas, Antoni Barceló i Joan Vallcaneras) que preferiren tornar a Mallorca. Abans, però, per demostrar la seva “conducta intachable”, hagueren de passar 20 dies a la presó Model de Barcelona i deu dies a la Provincial de Palma. Molts anys després, Joan Matas, patriarca de Publicidad Matas mort el 1993, relataria aquella aventura al llibre Mi odisea, 1936-1943.
A Jaume Rebassa se li perdé la pista en sortir de la presó. Segons investigacions fetes per Memòria Històrica, el 8 d’octubre de 1943, un mes després del seu alliberament, membres de la Gestapo conduïren el mallorquí fins al camp de concentració de Flossenbürg. Des d’allà va anar a parar al camps de Dora, a uns cent quilòmetres de Buchenwald. En la seva nova destinació Rebassa fou obligat a treballar en l’excavació de túnels que servien de magatzem per a l’armament nazi. El dirigent socialista morí al cap de dos mesos, el desembre de 1943, a causa d’una demolició.