Els exiliats turístics de les Balears

PalmaEls protagonistes d’aquest reportatge són illencs trencats pel dolor de no poder viure a la terra que els va veure néixer. Volen oferir el seu testimoni per provocar ja una reacció política. Altres s’hi han negat per vergonya. Ben Clark, de 40 anys, parla sense embuts: “Jo em consider un exiliat d’Eivissa per culpa del turisme”. Clark és fill d’un gal·lès i d’una londinenca que es conegueren a l’illa en l’època hippy de final dels setanta. Acaba de guanyar el premi Nacional de la Crítica pel seu poemari Demonios. “Jo form part de la primera generació de la Llei de normalització lingüística aprovada el 1986. Vaig tenir la sort que ma mare em matriculàs a l’escola pública de Santa Gertrudis, la qual cosa em va permetre integrar-me en la realitat lingüística i cultural de les Pitiüses”.

En acabar Batxillerat, aquest eivissenc va partir a estudiar Filologia Anglesa a Salamanca. El 2013, a 29 anys, va ser quan s’adonà que el turisme li havia robat l’illa: “Vaig decidir tornar per guanyar-me la vida amb el que havia après a la Península. Vaig començar a fer de professor d’anglès amb la intenció de muntar també qualque taller poètic. Malgrat tenir feina, el sou es fonia en el lloguer i en les despeses del dia a dia”. Després de cinc anys, la situació ja era insostenible: “No em quedà altre remei que abandonar Eivissa. Em negava a viure a casa dels pares com un etern adolescent”.

Distopia feta realitat

Màlaga fou la destinació que el 2017 trià Clark: “Era una ciutat culturalment interessant amb lloguers raonables i amb una vida més assequible. Al cap de tres anys, però, em vaig trobar igual d’acorralat que a Eivissa, amb preus pels niguls. Vaig constatar que a Màlaga també era indispensable viure en parella, ja que calia un sou sencer per pagar l’habitatge”. El 2020 tocà tornar a fer les maletes a la recerca d’un lloc més digne per viure. S’imposà l’opció de Mèrida. “És una ciutat barata que, com que no està ben comunicada amb tren, se salva, de moment, de la massificació turística. Amb tot, pas pena que d’aquí a uns anys, si milloren les comunicacions, m’hagi de mudar de nou pel mateix motiu”.

Clark viu amb dol el seu desterrament forçat: “Als meus pares també els va saber molt de greu. Ara em veig privat de desenvolupar el meu dia a dia en català. Estam vivint una situació distòpica, on el gran capital està triturant les ciutats i el seu teixit social. La gent de la meva generació ha de patir el drama de no poder invertir la seva formació en la terra on va néixer. Si no tens una herència, a Eivissa no hi tens cap futur”. L’autor de Demonios esclata d’indignació: “Quin sentit té que el turisme sigui una cosa que doni de viure si no et permet viure? Està matant no només la nostra cultura, sinó també allò més imprescindible, que és el dret a tenir un habitatge”. A parer seu, és urgent obrir el debat sobre la limitació del turisme: “A Eivissa s’ha aconseguit eliminar el turisme familiar per afavorir un turisme massiu i d’ultraluxe, del tot exclusiu, en el sentit que n’exclou els residents”.

Plorar de ràbia

Una altra exiliada turística d’Eivissa és Sonia Sancho Torres, de 35 anys. Fa d’auxiliar d’infermeria a l’hospital de Can Misses. “M’he cansat –diu– de lluitar i de plorar de ràbia en veure que aquí ja no hi tenc res a fer. He demanat el trasllat a un hospital de Valdepeñas (Ciudad Real). Allà tot és més econòmic. Me n’hi vaig al setembre. Faré el camí invers que els meus pares, que són de Sevilla. Fa quatre dècades ells vingueren aquí perquè a Andalusia no hi havia feina. Jo tenc feina, però no casa”.

Sancho és mare d’un nin de set mesos. A pesar de cobrar prop de 1.800 euros mensuals, es veu obligada a viure amb la seva parella al pis de la seva mare i el company d’aquesta. “Quan començàrem a cercar pis de dues habitacions, no trobàvem res per menys de 1.500 euros. Des de la pandèmia els preus s’han disparat”. Fa uns dies la desesperació portà aquesta sanitària a escriure, per Instagram, un missatge de denúncia al batle d’Eivissa, Rafael Triguero, del PP. “Em digué que ho lamentava molt i em recomanà demanar ajudes socials. A mi, però, sempre me les han denegat, perquè el requisit és cobrar menys de 12.000 euros i no és el meu cas. Als polítics no els interessa arreglar res perquè governen al dictat de les màfies immobiliàries”.

Cada cop Sancho coneix més gent que viu en una autocaravana o ocupant els coneguts ‘llits calents’: “Hi ha cambrers que venen a fer la temporada i, malgrat guanyar 4.000 euros al mes, prefereixen viure d’aquesta manera precària per poder estalviar. Ells després se’n van, però nosaltres quedam aquí amb el problema de l’habitatge”. Per pal·liar el dèficit de sanitaris, l’IB-Salut ja ha començat a oferir allotjament als seus treballadors a la part antiga de l’hospital d’Eivissa: “Només, però, són 16 habitacions, que no tenen ni cuina ni bugaderia. A més, només s’hi pot estar un màxim de tres mesos. Això és intolerable! Hem convertit l’illa en un parc temàtic per a rics que són servits per residents pobres. Mentre ells viuen en mansions, nosaltres ho feim enmig del carrer”. A Can Misses, aquesta eivissenca presencia la part menys rutilant de la ‘Miami del Mediterrani’: “Estic cansada d’atendre turistes amb comes etílics i drogats que col·lapsen la nostra sanitat pública”.

“Per què te n’has anat del paradís?”

Des de Formentera, la cara visible de l’emergència habitacional és Diana Cabezuelo Cardona, de 26 anys. Quan era petita es produí la gran campanya publicitària de l’illa primer, el 2001, amb la pel·lícula Lucía y el sexo i després, el 2009, amb l’anunci hedonista d’Estrella Damm. “Fa tres anys –diu– vaig tornar de passar-ne sis a Barcelona. Em vaig instal·lar a casa dels pares i em vaig posar a fer feina a l’hostaleria. Al cap d’un temps, en una residència de gent gran ja m’oferiren una plaça relacionada amb el que havia estudiat, Educació Social. Veia, però, que, tot i tenir un sou, no em podia independitzar. Tot estava caríssim i, quan trobava un pis, em deien que a l’estiu l’hauria de deixar perquè l’havien de destinar al lloguer turístic. Jo no volia aquella inestabilitat”.

L’hora del dolorós èxode arribà fa tres mesos: “Me’n vaig anar a viure a un poblet de Jaén, on el meu germà ha obert un restaurant. Per un pis de dues habitacions pagam 280 euros. A Formentera me’n demanaven 700 només per una habitació. Ara puc estalviar. Aquí tot està molt bé de preu”. Quan aquesta formenterera revela als seus nous companys d’on és, sempre sorgeix la mateixa pregunta: “‘Però per què te n’has anat del paradís?’. Queden astorats quan els explic quina és la crua realitat”.

La confessió adquireix tints dramàtics: “Formentera només és apte per a estrangers adinerats o per a gent amb patrimoni. Jo som filla d’andalusos. Els meus pares, treballant, es pogueren comprar una casa i surar quatre fills. Jo, però, he hagut de partir. En canvi, amics meus d’infància, de pares formenterers, han pogut continuar vivint aquí perquè tenen la sort d’haver heretat un habitatge”. El lament de Cabezuelo és transversal: “Em fa molta de pena la despersonalització de les Pitiüses. Falten professors i metges per atendre la població i el nostre patrimoni va morint amb cartells en castellà i anglès. No n’hi ha cap en català”.

Mallorca vetada

Des de Mallorca, qui se sulfura és el cantant de Moscari Pere Antoni Bestard Palou, de 36 anys. El 2013, amb la seva parella Joana Maria Pol, de Selva, creà el duet Donallop. “Nosaltres vàrem estudiar a la UIB i vivíem de lloguer la mar de bé en un pis del barri de Santa Catalina de Palma. El 2016, a 27 anys, per promoure la nostra carrera musical, volguérem fer el bot a Catalunya. Ja aleshores, però, havíem constatat com molts d’estrangers estaven comprant finques al barri i tot s’estava encarint. Abans que se’ns acabàs el contracte i ens apujassin la mensualitat, decidírem partir”.

En aquella nova fase vital, els Donallop anaren a parar al municipi de Solsona, dins la província de Barcelona: “A la ciutat comtal hauríem hagut de pagar tres vegades més de lloguer”. El 2020, al cap de quatre anys, patiren assetjament immobiliari. “Al setembre, havent sortit ja del confinament per la covid, el propietari ens engegà, tenint ja ell una casa a Barcelona. Allò fou un cop molt fort. Veníem de tres mesos que, per culpa de la pandèmia, els músics havíem quedat sense feina. No tinguérem més remei que instal·lar-nos en una casa familiar de Mallorca de la meva parella”.

El duet illenc, tanmateix, va saber treure profit d’aquella adversitat: “Muntàrem la nostra pròpia discogràfica, Plasplas, i una agència de contractació amb la qual duguérem artistes de Catalunya a tocar a les Balears”. El juliol de 2021 s’obrí una altra oportunitat laboral a Catalunya: “Trobàrem un pis de lloguer a un preu molt assequible a Manresa. A Mallorca, pel mateix, ens n’haurien demanat quatre vegades més”. El futur es presenta negre: “Així com estan les coses veim difícil tornar. Això és una tragèdia. És com si tinguéssim ca nostra vetada”.