Jaume Ripoll: “Si els èxits al cinema fossin previsibles, els algoritmes ja haurien conquerit el món”

BarcelonaJaume Ripoll va començar en el negoci familiar, rere el taulell d'un videoclub, connectant pel·lícules i clients. "Sobretot que no sigui un drama, que per a drames ja hi ha la vida", és la frase que més cops va sentir. Vint-i-cinc anys més tard, és un dels tres fundadors de Filmin i continua connectant el públic amb les obres audiovisuals més rellevants, ja que, enmig de gegants, aquesta plataforma ha buscat el seu lloc centrant-se en bona part en cinema clàssic i d'autor. Acaba de publicar Videoclub, unes memòries cinèfiles escrites amb molta gràcia i amor al cinema, que serveixen també per conèixer alguns detalls sobre la creació de Filmin.

Videoclub narra quaranta anys de cinema que van, segons dius tu mateix, des de l’entusiasme adolescent fins al desencant actual. Quan vas perdre la innocència?

— La perds quan comences a treballar. Ja ho deia el guionista Terence Davies: la manera més ràpida de perdre el plaer és dedicar-se a allò que et dona plaer.

Són realment tan excloents?

— És a dir, la feina em dona plaer, però condiciona la mirada. Ja no puc mirar cinema de forma innocent, sense pensar en la seva vessant comercial, en comptes de centrar-me només en l’artística.

Quina és l’última que et va atrapar tant que vas recuperar el plaer de ser només espectador?

— Abans-d’ahir vaig tornar a veure després de molt de temps Dos semanas en otra ciudad, de Vincente Minnelli, i vaig poder-la gaudir des del plaer. Però no passa sovint...

Diria que no deu ser massa sant de la teva devoció, però comparteixes amb Quentin Tarantino haver crescut, humanament i cinèfilament, en un videoclub.

— [Riu.] A veure, admiro moltes pel·lícules seves com Jackie Brown o Maleïts malparits, però és cert que, quan vaig començar a estudiar cinema a l’Escac, la gent es dividia entre els qui només volien ser Tarantino i els qui aspiràvem a ser altres coses, encara que no sabéssim ben bé quines. Suposo que d’aquí em ve una certa mania, però que no va més enllà.

En tot cas, exercies d’algoritme bípede, recomanant pel·lícules als clients. Què va significar per a tu aquella etapa formativa?

— La primera etapa, quan encara era petit, va ser de descoberta. La segona va ser d’afirmació i de supervivència, perquè hi arribo després de la mort del meu pare. Amb 20 anys vaig haver de pensar com afrontar el món i una nova etapa vital. I em vaig demostrar que tenia la capacitat de recomanar pel·lícules als clients. Allà vaig fer la carrera de prescriptor. No tinc nostàlgia del videoclub, però sí que volia celebrar aquell moment i penso que la figura del videoclub mereix la celebració per part de la societat. Hi van passar coses bones als videoclubs, i es recorda poc.

Res millor que la mirada d’un client satisfet, escrius. A Filmin, però, ja no els veus les cares.

— Oh, podria dir que res millor que els comentaris que escriuen els usuaris i clients a la fitxa de la pel·lícula!

Els llegeixes?

— Sí, cada dia! No puc pas tots, però quan hi ha una estrena, l’endemà miro els comentaris. Soc conscient que són esbiaixats i que representen una petita mostra de les opinions del públic, però et diu molt si són una combinació de zeros i deus, només zeros, o només deus.

¿Millor una barreja de zeros i deus o bé tot de cincs?

— El primer zero fa mal. Quan en portes mil... t’hi acostumes. Ara bé, mil vegades millor una combinació de zeros i deus barrejats que no pas de cincs. Prefereixo una sèrie com Autodefensa on hi ha l’amor i l’odi, i fins i tot militància, que no pas que caigui en la indiferència i ningú en parli.

¿Condicionen el teu criteri els comentaris o les estadístiques?

— Ni els comentaris ni les estadístiques ens condicionen el criteri. Partim del que nosaltres creiem que pot agradar, sabent que a alguns els estarà bé i als altres els serà igual. Amb les estadístiques passa el mateix: podem renovar sèries que han tingut una caiguda de visionats molt bèstia del primer al segon episodi. Si creiem que val la pena tenir-la a la plataforma perquè és un actiu cultural de la companyia, la renovem.

¿Et fa por que les noves generacions ja no connectin amb un cinema d’autor que té uns tempos diferents que els èxits trepidants de Hollywood?

— Hi ha molts casos de pares que estan fent el viatge de la descoberta cinematogràfica amb el seu fill gràcies a les plataformes. Abans els videoclubs permetien fer-lo també, però era més complicat. Hem de celebrar més que lamentar. És cert que hi ha un perill per la impaciència i per la falta de pes de moltes coses que veiem. La nostra fidelitat és més vaporosa i el canvi de model de visionat comporta riscos. Però, tot i així, hi ha més oportunitats que mai per fer-se cinèfil. I això passa malgrat la manca d’interès polític perquè l’audiovisual estigui a la formació curricular de les escoles.

Filmin Times és un projecte per formar en història a través del cinema que has passejat a moltes administracions amb idèntic resultat: sí, molt bonic, ja et trucarem.

És un exemple clar de desinterès de les institucions per fer de l’audiovisual part de la formació. Però no ho dic perquè sigui el meu projecte: és que no n’impulsen cap ni un. I a la nova reforma educativa l’audiovisual encara té menys pes.

¿És simple desídia o una certa intencionalitat de no alimentar l’esperit crític?

— Nooo... no crec que arribin a això. És simple desinterès. La meva percepció és que el cinema, a l’escala de les arts, ocupa el penúltim esglaó. Només tenim el còmic, més avall. I això que, al cap i a la fi, la vida dels nous alumnes depèn en gran mesura de l’audiovisual. Això és cosa dels ministres d’educació i de cultura que tenim en aquest país. I de les conselleries que en tenen les competències transferides.

Esmenta un parell d’èxits de Filmin que t’hagin sorprès a tu mateix.

— Nunca llueve en California, per exemple, guanyadora del festival de Sundance del 2022 i que narra una relació conflictiva entre una noia de 17 anys i un home de 35 anys. La vam estrenar sense gaire soroll i inversió, i el boca-orella l’ha convertit en un èxit. Però l’exemple més paradigmàtic de sorpresa ha estat la sèrie Inside number 9: la vam estrenar pensant que seria una cosa petiteta i s’ha convertit en un fenomen que ens ha donat moltes alegries i vuit anys de relació conjugal feliç.

Que els èxits tinguin un punt d’imprevisibilitat és un al·licient o una angoixa?

— Si els èxits al cinema fossin previsibles, aleshores sí que els algoritmes ja haurien conquerit el món. Els algoritmes no poden exercir la seva tirania perquè els èxits són imprevisibles, encara. Ningú s’esperava que La gran belleza o Searching for Sugar Man fossin un èxit. O Todo a la vez en todas partes.

Has dit encara.

— Encara, sí. Hem de veure cap a on anirà no tant l’espectador com tot el món. Els reptes de l’algoritme, la intel·ligència artificial... tot va tan ràpid que soc incapaç d’anticipar quina serà la següent revolució i com serà l’audiovisual d’aquí quinze anys. Jo m’ho miro encuriosit, per descomptat.

Les sales de cinema sobreviuran?

— Sí, no en tinc cap dubte. Si la sala de cinema és un espai de comoditat, proximitat i excel·lència, se’n sortirà. No podem confiar només en l’hàbit de l’espectador: l’hem de reenamorar a partir de l’excel·lència de programació, la diversitat i la qualitat d’espai. Massa sales han programat mecànicament.

Hi ha un moment clau en la teva vida. El teu pare mor prematurament i, al funeral, notes que la gent del sector et creu massa immadur i inexpert per heretar la representació comercial de Manga Films. ¿Vas desafiar-los assumint la feina per mostrar un punt de rebel·lia?

— No, va ser per inèrcia. Tenia clar que havia de seguir fent el que estava fent el meu pare. A veure, si ell hagués estat enginyer aeronàutic no hauria pogut pas seguir fent la seva feina. Ara bé, és cert que en aquell moment jo no sabia fer una factura i per a mi tot era nou. Però vaig notar la responsabilitat, com a fill, com a home, de dur allò a terme. I, bé, no és que els companys del meu pare em veiessin immadur, sinó que volien aprofitar la meva immaduresa per quedar-se la feina del meu pare, que és diferent.

“No passis pena, t’ho quedaràs tu”. La frase te la diu, al funeral, un home que era el cap del teu pare i a qui només havies vist un cop a la vida: Juan Carlos Tous, l’altre cofundador de Filmin.

— I, mira, l’any que ve en farà vint-i-cinc que treballem plegats.

Tous és company d’armes i també figura paterna, per a tu. Quina parella del cinema podríeu representar?

— Bé, quan portes un quart de segle treballant en tantes feines alhora podríem parlar de Te querré siempre, però també de La guerra de los Rose o El estanque dorado. O fins i tot Lady Halcón!

Pensava que em diries Jack Lemmon i Walter Matthau.

— Sí, podríem ser L’estranya parella o totes les pel·lícules que van fer junts. Perquè aquesta relació neix de la confiança i la creació mútua sustenta tot el que hem fet plegats. També voldria esmentar l’altre cofundador, José Antonio de Luna, amb qui ens uneix així mateix una llarga trajectòria plegats.

Una cosa que a Filmin treballeu molt bé és la promoció i la part editorial: les col·leccions que us empesqueu per fer descobrir títols, o els cartells que dissenyeu. ¿Estàs d’acord que a l’audiovisual català li ha ballat bastant aquesta pota?

— Jo no vull criticar els altres, però és cert que potser pensem massa en l’obra i massa poc en l’espectador. Hem de posar-nos més en ulls de l’altre, no en els nostres ulls. Ens falta finestra i ens sobra mirall. I això em fa tornar a la idea que som fills del videoclub. Allà vam aprendre a recomanar pel·lícules per a gent que en principi no les volia. I trobes mecanismes, com el pare que vol fer-li menjar verdura al nen i s’empesca una història perquè es mengi la coliflor, o el bròcoli. Les col·leccions, o els cartells, busquen això: que el públic que no té interès a priori per aquestes pel·lícules les vegi. A la cinefília sempre s’arriba per seducció, no per obligació.

Antonioni és el bròcoli, m’estàs dient?

— Una mica sí! [Riu.]

Quan vau saber que arribava Netflix... com us vau sentir?

— El Juan Carlos ho va tenir molt clar. Serà bo per a nosaltres, perquè acostumarà la gent a pagar. I va ser així, perquè abans hi havia l’hàbit de veure, però no el de pagar. S’ha d’admirar la feina que estan fent els gegants, encara que ara el mercat estigui saturat.

Les estan passant una mica magres, els gegants.

— No sé si la percepció de crisi i la realitat coincideixen. Però és cert que hem malacostumat els espectadors a veure obres més cares que mai pagant menys que mai. I aquesta equació gairebé sempre ha donat un resultat negatiu.

El creixement d’usuaris s’ha alentit.

— És que ja no hi ha més usuaris. A quants països més pots arribar? No hi ha massa marge de creixement.

Quants subscriptors teniu?

— Això no es diu mai, com saps. És que és molt difícil homogeneïtzar les estadístiques de plataforma. Què entenem per un usuari? El que no paga ho és? I comptem visionats per obres o bé per hores? Netflix ho compta per hores i jo ho compto per obres, així que ja des del punt inicial no ens posaríem d’acord. La pregunta és pertinent, però denota l’obsessió per les xifres que patim. A vegades pensem en el cinema actual com si fos un esport: què ha tret a l’IMDb? I a Film Affinity? Quantes estrelletes té? Això ens fa deixar de banda l’anàlisi de l’obra en si.

En tot cas, ¿sou sostenibles?

— Sí, fa cinc anys o sis que som econòmicament sostenibles i fa dos i mig va entrar un fons d’inversió que ens dona solidesa.

En els darrers temps us heu atrevit amb les sèries pròpies: Doctor Portuondo, Autodefensa, Self tape...

— I en farem més. Hi podríem posar Oswald, que és una barreja de ficció i no-ficció. I ara preparem un projecte sobre Terenci Moix, que juga també entre la frontera entre realitat i ficció. Són cinc obres que parlen de l’autoficció, perquè volíem un cert fil que les relligués. Que tothom pugui reflexionar, a partir de mirades diferents, sobre com ens construïm com a personatges. I és evident que Terenci Moix va construir un gran personatge d’ell mateix. Seria molt interessant saber què faria avui, si tingués Instagram o TikTok...

Vas estudiar cinema a l’Escac, però ara mous les pel·lícules dels altres. ¿Algun dia et veus rere les càmeres?

— No. Jo no serveixo per dirigir, de la mateixa manera que no serveixo per a la dansa contemporània.

Però t’has format més en cinema que en dansa contemporània, diria!

— Sí, sí, però no serveixo. Hi ha molta més gent amb més talent que jo. Em sentiria un usurpador si em posés a dirigir. No tinc aquesta vocació. Potser sí que escriure m’agradaria més, però no tinc temps per fer-ho.

Quantes hores treballes al dia?

— Ni idea. Aquestes coses no sé si fan massa de bon dir, però el passat estiu va ser la primera vegada a la vida que vaig posar allò de la resposta automàtica dels correus electrònics. Ho vaig fer només una setmana, per centrar-me en el llibre. Treballo tot el dia, però soc feliç i no em queixo.

Qui t’agradaria que t’interpretés en l’adaptació cinematogràfica de la teva vida?

— [Riu.] No en tinc ni idea, però si penso en qui m’agradaria ser... diria que Rex Harrison.

I quin director voldries que la filmés?

— Aquí hauria de pensar en algú viu...

Bé, pots demanar qui vulguis: em sap greu dir-te que era només un joc!

— Potser podríem anar a la intel·ligència artificial i dir-li: “Adapta Videoclub protagonitzada per Rex Harrison i dirigida per Gregory La Cava”. Suposo que això serà possible de fer, algun dia.

Des de Filmin has impulsat el festival Atlàntida. Per què?

— Per vocació i amor a Mallorca i per intentar que passin les coses que jo voldria que haguessin passat allà quan jo tenia catorze anys. Però també per la mirada de client agraït que dèiem, que en entorns de festivals la pots veure encara. I per mostrar que hi ha moltes maneres d’arribar al públic, combinant projeccions i concerts. Ara queda veure si els canvis de govern o no faran que canviï el festival...

No les tens totes?

— Massa d’hora per dir-ho.