Les fàbriques que revolucionaren Sóller

PalmaL'economista català Ernest Lluch, assassinat per ETA el 2000, definí Mallorca i Menorca com les úniques illes industrials de tota la Mediterrània. Va ser a partir del segle XIX quan, amb els aires de la Revolució Industrial d’Anglaterra, el paisatge insular es poblà de fàbriques –el motor tèxtil d’Eivissa fou Can Ventosa, inaugurada el 1876. A Mallorca, Palma s’erigí en l’epicentre fabril, seguit, a la Part Forana, per Sóller, Inca, Manacor i Llucmajor. El relat oficial, tanmateix, diu que foren els hotelers els qui, després d’una guerra civil provocada per un cop militar, tragueren les Balears de la misèria més absoluta. L’historiador solleric Antoni Quetglas lamenta molt els efectes d’aquest relat: “A Terrassa (Catalunya) o a moltes ciutats d’Anglaterra i Alemanya el patrimoni industrial és un atractiu turístic. Aquí, però, ens hem oblidat que hi havia una potent activitat econòmica abans del ‘boom’ turístic”.

El 2014 Quetglas publicà, juntament amb Plàcid Pérez, La producció de teixits a Sóller. De la manufactura a la indústria mecànica (s. XIV-XX). El llibre documenta prop d’una vintena de fàbriques que arribà a tenir la vila, principalment del sector tèxtil. Avui l’únic vestigi d’aquell esplendorós passat és la Fàbrica Nova, clausurada el 1971. De poc ha servit que el 2018 el Consell de Mallorca declaràs l’edifici Bé d’Interès Cultural (BIC): “Està en un estat ruïnós, amb maquinària totalment abandonada, fent-se malbé. Hi havia un projecte per convertir-lo en un museu industrial, però ara d’això ja no se’n parla”.

Cotó

A partir del segle XIX la producció fabril canvià completament amb l’adquisició de màquines angleses de vapor, que permeteren abandonar la tasca manual. Llavors s’adoptà el cotó com a nova matèria primera en substitució de la llana i el lli. “Arribava –diu l’historiador– des de Barcelona a través del port. Era un producte barat i fàcil de manejar per fer peces de vestir, bates, llençols i estovalles. No permetia elaborar articles de tanta qualitat com la tela de llengües. A causa, però, de la seva alta demanda, generava més beneficis als empresaris. Era com Primark d’ara”.

Amb la mecanització, els petits tallers artesans existents des del segle XIV donaren pas a grans fàbriques: Can Moiana (1880), Ca les Ànimes (1882), La Solidez (1884), Can Sivella (1885), Cas Pastor (1887), Can Bac (1892), Can Pedaçot (1893) i Can Pizà̀ (1893). Posteriorment es posarien en funcionament la Fàbrica Nova (1922) i Can Pelut (1923). L’energia de les màquines de vapor es generà principalment amb carbó, que s’hagué d’importar sobretot d’Anglaterra i el País Basc –després es passaria al gas i a la gasolina.

Dones, les protagonistes silenciades

En una població de prop de 9.000 habitants, les fàbriques de Sóller donarien feina a més d’un miler de persones –en algunes hi havia prop de 200 treballadors. Les sirenes marcaven els canvis de torn. “Aquella activitat –assegura Quetglas– atragué obrers de pobles veïns com Bunyola, Santa Maria i Alaró. També, però, en vingueren de l’altre extrem de l’illa, com Artà i Capdepera”. A Sóller la història fabril s’escriuria en clau femenina: “El 90% del personal eren dones, dirigides per homes. Els seus fills menors també treballaven amb elles. Això ja passava a Anglaterra i Catalunya. Cobraven a escarada, és a dir, per feina feta. Ho feien, però, per un sou minso, en tot cas, molt més que el que guanyaven durant la temporada de collir oliva [de novembre a febrer]. Les dones eren considerades més dòcils i menys conflictives. De fet, no arribaren a crear cap sindicat propi. Estaven doblement explotades perquè, en acabar la seva jornada laboral, a casa s’havien de preocupar de la família”.

A principi del segle XX les fàbriques solleriques es beneficiarien dels fruits de la lluita del moviment obrer que es dugué a terme a àmbit estatal. El 1900 el treball infantil quedà regulat i els diumenges i els festius passaren a ser dies de descans. El 1910 es promulgà la llei de Dato, que fixava un descans de quatre setmanes per a l’obrera que acabava de ser mare sense por de perdre el seu lloc de feina. El 1912, amb la llei de la Cadira, els patrons estaven obligats a proporcionar un seient a totes les treballadores. Els metges de l’època havien advertit sobre la gran quantitat d’avortaments que hi havia en dones que estaven tot el temps dempeus –el 1918, tanmateix, la mesura també s’estengué als homes. El 1919 s’aprovà la jornada de 40 hores setmanals. Va ser gràcies a la vaga de 44 dies de l’empresa elèctrica La Canadenca, iniciada a Barcelona el 5 de febrer d’aquell mateix any.

Burgesia il·lustrada

Les fàbriques de Sóller produïen tant per al conjunt de l’Arxipèlag com per a la Península. “De manera puntual –assegura Quetglas– també s’exportava a països sud-americans aprofitant les xarxes que tenien els emigrants mallorquins al Nou Continent. Hi hagué productes d’aquí que guanyaren concursos internacionals”. El 1881, amb el capital emigrant, es fundaria el Banc de Sóller. Altres bancs també apostaren per obrir una sucursal en aquest lloc de la Serra que, a causa de la seva florent activitat fabril, fou batiat per la premsa com ‘la Barcelona de Mallorca’. Des de Palma, la competència pitjava fort amb fàbriques com Can Ribas, ubicada al barri de la Soledat.

Aquell dinàmic món industrial convivia amb el comerç marítim de taronges solleriques amb França, que s’havia iniciat al segle XVIII. Amb tot, el 1864 un fong va destruir pràcticament tots els tarongers i molts agricultors optaren per emigrar al país gal, on acabaren muntant comerços diversos (restaurants, cafès, hostals o botigues de queviures). “Tot i que a Sóller hi havia feina a balquena, molts joves continuaren emigrant. Sabien que, malgrat fer moltes hores, guanyarien força més en un comerç a Franca que en una fàbrica d’aquí”. A partir de final del segle XIX la manca d’espai disponible i l’encariment del sòl animà alguns empresaris a obrir noves fàbriques fora del municipi. Se n’inauguraren a Inca, Bunyola, Esporles, el Pont d’Inca –avui reconvertida en el col·legi Liceu Balear– i als barris de Santa Catalina i el Molinar de Palma.

A redós d’aquell tragí nasqué una burgesia il·lustrada que liderà projectes culturals com l’adquisició d’una impremta per fer el primer setmanari, Setmanari Sóller (1885), o la construcció de l’edifici modernista del Banc de Sóller (1912) a càrrec de l’arquitecte català Joan Rubió, deixeble d’Antoni Gaudí –el 1904 Rubió també començà la reforma de la parròquia de Sant Bartomeu, que no s’enllestí fins al 1947. En nom del progrés, hi hagué sobretot especial interès a millorar les infraestructures que permetessin distribuir millor el producte local per tota l’illa i alhora dur la incipient indústria turística al municipi. El somni es feu realitat el 16 d’abril de 1912 amb la inauguració del famós tren de Sóller. Era una línia de 27 quilòmetres fins a Palma, obra de l’enginyer Pere Garau –el 1913 s’allargaria cinc quilòmetres fins al port solleric en forma de tramvia.

Guerra Civil

L’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 suposà una empenta a la indústria tèxtil sollerica. “De seguida –diu Quetglas– Mallorca quedà sota control dels insurrectes. Totes les fàbriques foren militaritzades i es posaren a fer roba per a les milícies ‘nacionals’. Les fàbriques de Barcelona, que caigué al gener de 1939, ho farien per a l’exèrcit republicà”. En acabar la guerra, la intervenció estatal va augmentar. Llavors, l’inici de la Segona Guerra Mundial dificultà l’arribada de cotó i de combustibles, de manera que moltes fàbriques hagueren de reduir o paralitzar la seva activitat. “A més, el port de Sóller es convertí en una base militar i no hi deixaven entrar vaixells de gran calat”.

A mitjan anys 50 la situació ja fou insostenible. “Després de la postguerra –assegura Quetglas–, hi hagué la competència de Catalunya, que ja s’havia refet de la guerra. Els costos de producció havien augmentat molt amb una maquinària que havia quedat del tot obsoleta. Això feu que, quan es produí el ‘boom’ turístic, molts empresaris invertissin el seu capital en el sector hoteler. Així, a poc a poc les fàbriques anaren tancant i els seus treballadors foren reabsorbits per la nova indústria de sol i platja”. La darrera fàbrica a baixar la paradeta fou Ca les Ànimes (Mayol, S.A.), el 1991.

El febrer de 1997 Sóller ja abraçava el progrés turístic-urbanístic amb la inauguració d’un túnel que trencava amb el seu històric aïllament orogràfic. Va ser així com la Mallorca de les fàbriques de teixits es convertí en una gran fàbrica de turistes que esborrà la nostra memòria industrial. Ara tres dissenyadores de moda solleriques estan treballant en el projecte Ànima Tèxtil. El seu objectiu és convertir el municipi en la nova capital del la serra de Tramuntana a partir de la seva important tradició fabril.