Palma—Tomasa! Ven!
—Es que estoy con el Burro, joé...
—Tráelo! Tráelo en la giba!
—En la giba? En tus morros! Mecagoenlamar!
El diàleg que acabam de reproduir va tenir lloc aquest estiu a les instal·lacions d’Aqualand, al costat de l’atracció anomenada Cola del Dragón (un tobogan que simula la coa d’un gran drac, que figura que treu el caparrot de dins l’aigua) i, encara que pugui no semblar-ho a primera vista, era una escena d’harmonia familiar: no explicarem tot el que feia al cas, però, com a pistes, podem dir que Tomasa i la dona que la cridava eren germanes, i que “el Burro” era el nom, o el malnom, que totes dues donaven a un infant de sis o set anys que era el fill d’una de les dues dones. A partir d’aquí deixarem a la sagacitat del lector inferir que era “la giba”. I afegirem, com a informació suplementària, que era un dels dies de l’anomenada onada de calor que ens va atordir a mitjan agost, que eren devers les tres i mitja de l’horabaixa i que l’escena va acabar en plors, perquè el Burro no volia abandonar la Cola del Dragón per anar fins a la Polynesia. Les mascaretes i la normativa anticovid acabaven de fer-ho tot més incòmode. El cel era llis, blau i immens, i les quatre zones infantils d’Aqualand es trobaven a ple rendiment.
És una escena a l’atzar per venir a dir que els parcs aquàtics són un espai de privilegi per a la socialització dels ciutadans d’aquestes illes, i també per a la cohesió interna de les famílies, que aprofiten les vacances d’estiu per estrènyer –fins a l’asfíxia, si és necessari– els llaços que s’afluixen, per falta de cura, durant els mesos de ple rendiment laboral. I hem esmentat Aqualand perquè continua sent el parc aquàtic més gran de Mallorca, tot i que no es pot dir que l’illa major de les Balears estigui mancada d’aquest tipus d’equipaments. La majoria, situats a un indret o altre del vast municipi de Calvià: Marineland és el més antic –va obrir l’any 1970–, es troba a la Costa d’en Blanes i és un zoo aquàtic (es defineix així) pel qual devem haver desfilat la majoria de mallorquins que hem estat infants en aquesta illa durant les darreres cinc dècades, a veure els xous dels dofins, els papagais i les foques (evidentment, Marineland requereix un reportatge a part, que farem un altre dia). El Katmandú Park és a Magaluf, no gaire lluny del carrer de Punta Balena, i és un parc d’atraccions de dimensions relativament modestes, especialitzat en activitats interactives temàtiques (minigolf, una casa encantada, i coses per l’estil). També a Magaluf trobam el Western Water Park, un parc aquàtic amb tobogans i tota la pesca que ja és d’una certa envergadura, 77.000 metres quadrats degudament sembrats de la gespa corresponent, etc. Hidropark Alcúdia, com el seu nom indica, està situat a Alcúdia, té una extensió de 40.000 metres quadrats, i, a més dels tobogans aquàtics, ofereix un camp de golf amb un recorregut de 54 forats. Forma part d’una de les singulars aventures urbanístiques nascudes amb l’empenta del desarrollismo franquista dels anys 60, en què 120 hectàrees d’albufera i zona humida van ser arrasades per aixecar-hi el projecte Ciudad de los Lagos, que coneixem més com a Platja d’Alcúdia: “De albufera insalubre a paraíso turístico”, s’enorgullien els seus promotors, ells sí, veritablement insalubres. El també dit “milagro económico” va tenir continuïtat fins al 1985, quan es va obrir, a l’Arenal de Llucmajor, Aquacity, avui conegut com a Aqualand. Amb els seus 150.000 metres quadrats és, com ja hem dit, el parc aquàtic més gran de Mallorca. En el seu moment, quan es va obrir com a Aquacity, es publicità com “el parque acuático más grande de Europa”, cosa que possiblement fos certa.
Model turístic equivocat
Que sigui cert no vol dir que sigui menys lamentable. Quan es diu que Mallorca va optar pel model turístic equivocat, segurament els parcs aquàtics són un dels exemples que il·lustren l’afirmació amb més rotunditat. No és tan sols l’impacte en el territori ni el fet que es construïssin aquestes grans bèsties en una illa en què l’aigua escasseja (afirmació que feia riure en l’època que es van dur endavant: “No ens l’acabarem, l’aigua, tenim tota la de la mar!”, solien repetir), sinó que el seu suposat rendiment econòmic és entre dubtós i nul: el turisme que atreuen és de baixa qualitat (ja fa temps que és de grups de tot inclòs), els llocs de feina que generen són de qualitat encara més baixa, i estan operats per grans grups que no són d’aquí i que evidentment generen riquesa en benefici propi, sense cap interès en el millorament de l’economia local. Mallorca només és un lloc amb autoritats que històricament van ser fàcils de subornar, i també un punt on coincideixen la clientela fàcil (els turistes low cost) i la mà d’obra extremadament barata. Tot per a nosaltres, res per a vosaltres: la vella fórmula del “milagro económico” mallorquí.
És una llàstima que no prosperassin un parell de projectes en què va tenir molt d’interès Carlos Delgado, exbatle de Calvià i conseller de Turisme durant el mandat de Bauzá (es va fer famós a mig Europa quan va aparèixer una foto seva amb els testicles sagnants d’un cérvol damunt el cap, ja que al conseller Delgado el complaïa practicar la caça major). Els dos projectes que van quedar pendents eren un generador d’onades artificials per fer surf i un parc temàtic basat en la Bíblia, situats un a Calvià mateix i l’altre a ses Salines. Ja es veu que tots dos eren exactament el tipus d’emprenedoria avançada, visionària, que ha caracteritzat la indústria turística de Balears. Segur que na Tomasa, la seva germana i el pobre Burro s’hi haurien divertit tant com als tobogans de la Cola del Dragón.