La família corrent: més despeses que ingressos

PalmaÉs dia 28 de mes i Pilar i Víctor –noms ficticis– ja han rebut les nòmines. En total, sumen uns 2.300 euros al banc, que no tarden a esvair-se. El primer a cobrar-se són els 800 euros de la hipoteca, després els 90 de llum, els 130 del menjador de l’escola i els 150 del cotxe que tenen comprat a terminis. A aquest reguitzell de símbols negatius s’hi afegeixen els 80 euros de repàs del fill major –de 13 anys–, els 40 euros de les classes de ball de la filla petita –de 6 anys–, els 13 euros de Netflix i els 20 d’internet. A aquest ritme, la primera setmana del mes “ja no queda gairebé res”, diu Pilar. I encara hauran de pagar uns 400 euros en compres al supermercat i prop de 300 en benzina, a banda dels gairebé 40 euros de despeses escolars i els més de 20 en la mascota. Si, després de tot, volen fer una sortida a sopar a alguna cadena de menjar ràpid o anar al cinema el dia més econòmic, tindran uns 100 euros més de despeses, que s’afegeixen als possibles imprevistos –que s’espenyi la rentadora, per exemple– o els pagaments esporàdics –com l’assegurança del cotxe o els impostos. “T’atures a pensar i dius: gast més del que cobr. I t’entra la plorera”, diu Pilar, fent balanç de tot plegat.

El resultat d’aquest ritme i nivell de despesa –amb uns ingressos mínims– és la realitat de Pilar i Víctor mes a mes, però també la de qualsevol família treballadora de les Illes, amb els dos progenitors ocupats i un o dos fills menors a càrrec. A hores d’ara, tenir una feina no evita caure en la precarietat: prop d’un 15% dels treballadors de les Illes Balears estan en risc de pobresa, segons les darreres dades de la Xarxa per la inclusió social EAPN (European Anti Poverty Network) Illes Balears. Davant aquest escenari, la pujada de preus generalitzada ha estat la darrera destralada per a les llars que ja fregaven els números vermells i que ara es veuen obligades a demanar ajuda econòmica. En el cas de Pilar i Víctor, la mare de família reconeix que, puntualment, ha hagut de demanar doblers al seu pare. De fet, ja hi ha una despesa fixa de la família que cobreix sempre el padrí: les quatre línies de mòbil que tenen en total.

“Ara que ve Sant Valentí, m’agradaria anar un vespre a un hotel amb la meva parella, però és que no puc”, assegura Pilar, que és dependenta en una botiga de Llucmajor, on també van a escola els seus fills. La família, però, viu a Campos, mentre que el pare fa feina de mariner a s’Estanyol. Això fa que els seus trajectes en cotxe siguin mínims i, tot i així, la dona –de 40 anys– diu que cada dia que passa per la benzinera comprova els preus. “L’altre dia em va passar que just l’endemà de posar benzina estava més barat. Si hagués esperat un dia més... Estàs sempre amb aquesta obsessió, de mirar quan et surt tot més econòmic”, lamenta.

En aquests moments, la despesa que més els ofega –com passa en gairebé tots els casos– és l’habitatge. La família va adquirir la casa amb una hipoteca de tipus variable i, amb la pujada de l’Euríbor, s’han vist pagant 300 euros més cada mes. “Ens volen asfixiar. Si ja anàvem justos, ara més. Acabarem en números vermells, i el banc tampoc et deixa deure res”, denuncia la dona.

Després de l’habitatge, el preu la cistella de la compra és el que més ha colpejat l’economia de les llars –amb una pujada del 14% de mitjana–, fins al punt que alguns productes d’ús diari s’han convertit en un luxe. “Ahir vaig voler fer un pa amb oli, com un capritx de principi de mes, ara que encara hi ha doblers. Però només un tros de formatge ja et costa cinc euros. Abans podíem menjar cada dia de pa amb oli i ara et surt igual de car que un bistec”, afirma. Pilar ha hagut de reconfigurar la llista de la compra amb l’ascens sagnant dels preus: “Abans sempre m’enduia el pollastre a l’ast envasat al buit. M’anava molt bé perquè el nin s’ho encalentia tot sol al microones. Però ho he hagut de deixar de comprar perquè ha passat de cinc euros a vuit”. 

La inflació ha descompensat encara més l’equilibri impossible entre ingressos i despeses, i elimina qualsevol marge d’estalvi per a aquests pares per fer front a imprevistos, així com per fer cap extra. “Capritxos, pocs. Si no podem anar a sopar, no hi anam. I viatges, no en feim”, declara la mare, que assenyala que –a tot estirar– surten algun pic a berenar fora o a sopar d’una hamburguesa. Pel que fa a roba, Pilar és tallant: “Per als nins, i de Primark. I les esportives, fins que s’espenyin, no és que en tinguin un parell per canviar”. Cada inici de temporada repeteix la mateixa operació: es desplaça fins al centre comercial i carrega un bon grapat de camisetes, leggings i pantalons, dels més econòmics, i tres talles més grans, perquè durin el màxim de temps possible.

El llindar de la pobresa

La privació material i social severa –que afecta un 6,1% de la població de l’Arxipèlag– és un dels tres indicadors que es tenen en compte per determinar el risc de pobresa i exclusió social. Entre els ítems que s’avaluen per calcular aquesta privació, està poder participar regularment en activitats d’oci –fet que no es pot permetre un 9,1% dels illencs, segons EAPN– o reunir-se amb amics o familiars per menjar o prendre alguna cosa una vegada al mes –de la qual cosa s’han de privar un altre 4,8%. Precisament, l’indicador de la privació material i social és el que més destaca a les Illes Balears, que sol estar per damunt de la mitjana estatal, segons Maria Antònia Carbonero, directora de l’Observatori Social de les Illes Balears. “Aquí, no és tan important el que guanyes com el cost de la vida”, apunta Carbonero.

La sociòloga recorda que hi té a veure el model econòmic de les Balears: “No es tracta d’un problema d’atur –atès que la previsió és que l’estiu falti mà d’obra–, sinó de treballadors pobres”, malgrat que ells no tinguin aquesta percepció d’ells mateixos. “Les enquestes del Centre d’Investigació sobre percepció de classe demostren que a Espanya molt poca gent es considera classe baixa. Tothom pensa que és classe mitjana, a diferència d’altres països –com el Regne Unit–, on sí que hi ha autopercepció de classe treballadora”. Això desprotegeix encara més aquesta població, en tant que no es consideren susceptibles de demanar i rebre ajudes socials. “Una família estàndard –amb fills i dues ocupacions, encara que siguin precàries– es considera que és una família que no té problemes i que no són clients dels serveis socials”, argumenta l’experta.

Per la seva banda, el director tècnic d’EAPN-Illes Balears, Andreu Grimalt, confirma que la conjuntura econòmica ha fet que moltes famílies estiguin “en dèficit”, és a dir, “tenen menys entrades que despeses”. Grimalt recorda que el salari mínim interprofessional ha pujat aquesta setmana un 8%, fins als 1.080 euros, però també ho continua fent la inflació o els tipus d’interès, la qual cosa manté la descompensació. En qualsevol cas, hi ha altres dades que demostren que els sous continuen sent insuficients, almenys per viure a Palma. El directiu d’EAPN torna a posar damunt la taula l’estudi que va presentar l’Ajuntament de Palma a principis de gener que revela que un adult necessita ingressar, de mitjana, uns 1.400 euros per viure a Ciutat. Amb tot, les famílies es veuen abocades a demanar ajuda. Durant el 2022, 842 famílies de Palma (amb dos adults i un o dos menors) varen rebre una o més prestacions econòmiques municipals.

On també han percebut aquest impacte ha estat a la Creu Roja. La coordinadora autonòmica de l’entitat, Juana Lozano, es mostra preocupada perquè “la demanda d’ajudes no ha davallat als nivells del 2019, abans de la pandèmia”. I quan encara no s’havien recuperat, aquestes peticions han tornat a augmentar, en bona part arran de la incorporació d’usuaris nous. “Ara que ha acabat Nadal i hem passat gener, hem tingut un increment de demanda d’ajudes. Una part ha estat causada per famílies normalitzades”, comenta. Lozano subratlla que el que més veuen és “incapacitat per fer front a despeses imprevisibles, juntament amb ajudes per pagar els subministraments”. Sigui com sigui, la membre de la Creu Roja manté que aquesta situació “no és sostenible” i espera que “la primera sigui un revulsiu per reactivar el mercat de treball, tot i que amb millors salaris”.