Les ‘famílies amigues’ dels extutelats,“les persones que saps que els telefones i són allà”

Palma“Viure en un centre és com estar dins una bombolla que en fer els 18 anys esclata”, assegura Maria Rosa Frau, una al·lota que fa només dos anys que va sortir del sistema de protecció de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS). Frau explica que mentre era dins el centre ho tenia tot cobert, però que en fer-se major d’edat va haver-se de cercar la vida. “Conec molta gent que s’ha perdut completament”, afirma la jove. Ella diu que el que la va salvar d’acabar “perduda” va ser el suport de les seves ‘famílies amigues’ o, més aviat, ‘mares amigues’: Laura i Xisca. Aquesta figura forma part d’un programa que va crear la Conselleria d’Afers Socials fa ara tres legislatures per donar suport emocional als extutelats, però que amb el temps es va aturar i ara volen recuperar. La consellera, Fina Santiago, avança a l’ARA Balears que d’aquí a unes setmanes encetaran una campanya amb experiències reals de joves i famílies per trobar noves ‘famílies amigues’ i tornar a posar en marxa el programa el 2022.

Maria Rosa Frau ara té 20 anys i ja ha format la seva família: viu en una planta baixa a Sant Jordi amb la seva parella i la seva filla d’un any. En el seu cas, va conèixer les seves ‘famílies amigues’ abans de fer els 18 anys –una era la seva professora de repàs i l’altra, professora d’institut– i això la va ajudar en el procés d’emancipació. Tot i que el contacte ara no sigui tan estret com quan era més jove, tenir-les suposa “saber que, si et passa res, és agafar el telèfon i són allà”. “Sents que tens com un papà i una mamà, els ho expliques tot, fins i tot les teves intimitats. També quan comences a tenir dubtes en fer els 18 t’aconsellen com si fossis un fill més”, assenyala.

Per als joves com ella, que han viscut en un centre, és especialment important tenir aquesta figura de referència a les seves vides. “Vulguis o no, els educadors venen a fer la seva feina. Amb alguns hi tens relació, però és difícil trobar-ne un que es quedi tota l’estada que fas al centre”, lamenta Frau, que va viure a El Temple –de l’IMAS– des dels 13 fins als 18. Això fa que cada vegada els costi més agafar confiança amb els educadors i amollar-se: “Van canviant, es cansen. Però ells se’n van i tu hi quedes. En canvi, amb elles [les famílies], sempre és la mateixa persona”. La jove ho veu com tenir “més mamàs i més papàs”, a diferència d’“una persona amb una família normal –entre cometes, matisa–, que sempre té un nucli més tancat”. En aquest sentit, “el concepte familiar és més obert”, afegeix.

Sigui com sigui, reconeix que “no és fàcil: hi ha mesos que no arribes a final de mes” i és en aquests moments també en què recorre a les famílies amigues, encara que no tinguin cap responsabilitat econòmica amb ella. Frau duu fent feina des dels 16 anys i per això el cop no va ser tan gran quan va arribar a la majoria d’edat. Des d’aleshores, no ha deixat de formar-se. Ja té un FP de grau mitjà de Dependència, però en vol fer un altre d’Integració, per treballar amb joves que es troben en la mateixa situació en què estava ella. Però trobar feina no sempre és fàcil i ara que no en té rep la renda d’emancipació que dona la Conselleria d’Afers Socials. “Te la donen a canvi que estiguis fent alguna cosa amb la teva vida: estudiant o cercant feina. Tens 36 quotes que et pots repartir des que la sol·licites fins als 25 anys. Si fas feina, segons la teva nòmina, te la suspenen. I després la tornes a sol·licitar”, apunta.

Afers Socials també ofereix habitatge als joves extutelats, però Frau no ha optat per aquesta opció, principalment perquè “no són aptes per a animals ni parelles”, fet que ella no podria complir. “A més, seria com estar en un centre. Hi ha assemblees, pautes del funcionament de la casa i crec que ara no hi sabria estar”, reflexiona. Ara el seu objectiu és “estabilitzar” un poc més la seva vida i quan ho aconsegueixi té clar que s’oferirà com a ‘família amiga’ també. “Si em faig voluntària, em posaran una persona, i no vull només anar un horabaixa a prendre un gelat. Vull poder dedicar-li temps, si ho necessita”, declara.

Suport en tres eixos

La intenció de tots aquests programes de la Conselleria és “substituir una família”, des de tres eixos: l’econòmic, l’habitacional i l’emocional, subratlla Fina Santiago. “Quan tens 18 anys, els teus pares encara et donen una paga i pots viure amb ells”, especifica. El programa de ‘famílies amigues’ va sorgir perquè l’acompanyament que es donava als joves extutelats era “molt més tècnic” i veien necessari que tinguessin unes “relacions menys formals i més quotidianes”. “Que et telefonin el dia del teu aniversari, per anar al cinema, per Nadal o per fer una paella”, posa com a exemple del que s’espera que facin les ‘famílies amigues’.

La funció del Govern és fer de vincle entre el jove i la ‘família amiga’, tot i que pretenen que la implicació de l’Administració sigui mínima perquè “la relació sigui més natural”. Ara bé, “això és una relació entre dos adults”, de manera que “no hi ha criteris unificats”, sinó que “hi haurà famílies que es veuran cada setmana i altres, dues vegades a l’any”, manifesta la consellera. En qualsevol cas, “és important que hi hagi aquests espais perquè els al·lots que tenen poca xarxa tinguin algú a qui telefonar”, afirma.

Precisament, els que es veuen més afectats per aquesta situació són els menors estrangers no acompanyats (MENA), que són els “més beneficiats emocionalment d’aquesta relació” amb les ‘famílies amigues’. A la manca de xarxa social s’hi suma el fet que aquests al·lots obtenen el permís de residència quan fan els 18 anys, però no el de treball. “Ara només poden fer feina si tenen un contracte d’un any”, adverteix Santiago, motiu pel qual les Balears i altres comunitats estan pressionant l’executiu espanyol perquè canviï la llei per aconseguir que amb el permís de residència en rebin un de feina d’un o dos anys. Així com estan les coses, els que no aconsegueixen un contracte d’un any “queden en situació d’irregularitat quan el permís de residència se’ls acaba” i això “crea bosses de pobresa i facilita la feina en negre i l’economia submergida o no formal”, denuncia Santiago. En canvi, conclou, “si els dones un permís de feina, fas que s’espavilin i que es guanyin la vida”.