Fascinats pel cel

PalmaAndròmeda, Cassiopea, Orió, Altaïr... A partir del 1999 els illencs començaren a descobrir les històries que amaguen els estels gràcies al Club Newton, l’associació astronòmica del Pla i Llevant de Mallorca, la primera a l’illa –la més antiga a les Balears havia nascut a Eivissa el 1956. “La gent –assegura Pep Marcús, el seu actual president– cada vegada mostra més interès per les nostres activitats. Les feim un cop al mes de franc i per a totes les edats. Les nostres principals bases d’operacions són a Sant Joan i Montuïri (al jaciment talaiòtic de Son Fornés). També, però, anam a Eivissa i Menorca. Com a mínim tenim una cinquantena d’assistents. Però n’hem arribat a ser 200”.

Avui la junta del Club Newton està formada per una trentena de membres. Amb els seus telescopis no només s’encarreguen de divulgar el patrimoni cultural del firmament, sinó també de desxifrar-ne els misteris, entre ells, els coneguts OVNI (Objecte Volador No Identificat). El seu terme en anglès, UFO, va ser encunyat el 1953 a partir de l’acrònim d’Unidentified Flying Object. El 2022, però, la NASA substituí UFO per UAP (Unidentified Anomalous Phenomena), que nosaltres hem adoptat com a FANI (Fenomen Anòmal No Indentificat).

Satèl·lits artificials

El setembre de 2023 la NASA emeté un informe per tallar de soca-rel la psicosi per la ufologia, que, al nostre Arxipèlag, es desfermà als anys 50 amb els primers suposats albiraments. “A pesar dels nombrosos testimonis i imatges –clarificava la institució–, l’absència d’observacions consistents, detallades i contrastades significa que actualment no tenim dades necessàries per arribar a conclusions científiques sobre els fanis [...]. No tenim cap prova que els fanis tinguin un origen extraterrestre, però no sabem què són”.

“A les nostres activitats –apunta Marcús– sempre hi ha qualcú que ens demana pels ovnis [avui fanis]. Una persona que no té l’ull entrenat pot mirar amunt i pensar que n’ha vist un. Però, un 95% dels casos reportats com a ovnis tenen una explicació coherent. Alguns són fenòmens atmosfèrics i molts, satèl·lits artificials posats en òrbita. Cada vegada en veurem més perquè hi ha més empreses privades i públiques que llancen satèl·lits artificials per tenir millor connexió d’internet o per millorar la comunicació amb les xarxes privades dels satèl·lits. El 1957 la Unió Soviètica en llançà el primer; el famós Sputnik [en rus significa ‘company de viatge’]”.

L’astrònom insisteix en la limitació dels nostres sentits: “Quan miram el cel no tenim prou profunditat i el mètode científic ens permet pal·liar aquesta limitació, que també tenen els pilots d’avió. No per anar uniformats tenen una vista més desenvolupada que la resta”. Marcús posa l’accent en un fet: “Curiosament, els darrers anys ha millorat molt la tecnologia, però no les visions d’objectes estranys”.

Imaginari col·lectiu ufològic

La importància que ha tingut la ufologia en l’imaginari col·lectiu de les Illes queda reflectit a Fani, la darrera peça de microteatre del dramaturg calamillorer Jaume Miró. La seva protagonista és una investigadora, interpretada per Bàrbara Nicolau, que fa una conferència sobre el tema en el marc d’unes jornades d’Estudis Locals. L’acompanya la seva filla (Alba Iturrioz) i testimonis reals de persones que han albirat fanis, de Son Servera i Capdepera, que és de moment on s’ha representat l’obra.

Un dels testimonis de l’obra de Miró és Antònia Maria Vaquer, de 47 anys, de Cala Rajada, professora de música. Un juliol de final dels noranta, a 20 anys, feia de monitora en un campament darrere la platja de Cala Mesquida. “Era –recorda– de nit i havíem preparat una gimcana per als al·lots. Jo estava en un control devora un forn de calç, enmig, per tant, d’una clariana sense pins. M’acompanyava Sílvia, la meva amiga de tota la vida. Al cel observàrem un llampeig, cosa que ens estranyà perquè era estiu i no hi havia cap tempesta. De sobte, sentírem un renou molt potent. Era com si fos el reactor d’un avió. Alçàrem el cap i ens adonàrem que, damunt nostre, a uns 800 metres de distància, hi havia un objecte rodó que pujava i baixava”.

“Semblava –continua Vaquer– una càpsula metàl·lica. Tenia llums intermitents al costat, però no enlluernaven. Amb Sílvia ens vàrem abraçar tot d’una. Tremolàvem i ploràvem de por. Ens dèiem: “Què és això? Què és això?”. A poc a poc notàrem que el renou minvava fins que l’objecte va desaparèixer. Varen ser uns segons que duraren una eternitat”. De seguida, les dues monitores partiren corrents amb les llanternes cap al campament, situat a pocs metres: “Quan explicàrem el que havíem vist, hi hagué monitors que se’n foteren, de nosaltres”.

L’amiga de Vaquer, Sílvia (prefereix no donar els seus llinatges) encara es posa nerviosa quan recorda aquell dia: “Vaig pensar que ens abduirien i que ens durien a un altre planeta. Si no hagués viscut allò amb ningú, n’hauria dubtat. No es tractava de cap broma inventada. Les nostres cares eren un poema”. En contar-ho a casa, Sílvia es trobà amb una reacció inesperada: “A ma mare no li va venir de nou. Em recordà que un vespre de principi dels vuitanta el padrí també va veure un objecte rar mentre tornava d’Artà a Cala Rajada amb un amic”.

“Anem d’aquí!”

L’il·lustrador gabellí Pau Arévalo, de 40 anys, és un altre dels testimonis de Fani. Una nit d’hivern del 2000, pocs anys després de l’experiència viscuda per les dues calarajaderes, presencià un altre fenomen estrany a la mateixa zona de Cala Mesquida. “Era –recorda– un adolescent. Amb la meva al·lota, que ara és la meva dona, sortíem de la finca familiar situada a Son Jaumell. Jo era damunt la moto, esperant que ella tancàs les barreres. En aquell moment, al fons del descampat que tenia enfront, hi va aparèixer una llum blanca molt intensa. Estava a uns 100 metres de distància i s’anava acostant. No vaig sentir por, més aviat desconcert davant del que veia. Com que semblava un focus, vaig pensar que era el llum d’un far. No podia ser, però, perquè el que hi ha és massa enfora. Vaig quedar hipnotitzat. Era com si el món s’hagués aturat. Sentia que la llum m’observava. No feia renou. S’arribà a acostar uns 25 metres i m’enlluernava”.

Arévalo tornà a la realitat quan va sentir al darrere una forta sacsejada. Era la seva al·lota, que havia pujat a la moto. “Anem d’aquí!”, l’espitjà. “Amb aquell crit vaig ser conscient del que estava passant. Vaig donar gas a la moto i vàrem partir escopetejats en sentit contrari. Cap del dos s’atreví a mirar enrere”. En arribar a casa, aquest gabellí també se sorprengué que la seva mare llevàs importància al que acabava de viure. “Quan jo era petita –em confessà–, un vespre d’estiu vàrem vetlar fins molt tard perquè a Capdepera hi havia una llum que no aturava de donar voltes”. Sempre que conta la seva història, Arévalo ha de fer front a la mateixa pregunta: “Em demanen si havíem fumat. I no, no anàvem fumats. Jo després vaig estudiar Filosofia. Aquella vivència em despertà la curiositat pels límits de la realitat, que no són els que pensam que són”.

El serverí Sebastià Vives, de 73 anys, tampoc no es pot treure del cap el que veié el 1968 quan tenia 16 anys. “Era un horabaixa del mes de maig o abril, devers les vuit i mitja, a punt de la posta de sol. Estava amb els meus amics al camp de futbol de Son Servera. A la muntanya d’enfront, Son Lluc, a un quilòmetre i mig de distància, vàrem veure una massa rodona lumínica que baixava. Es movia molt a poc a poc i no feia renou. De sobte va desaparèixer”.

Pendents de Costitx

Des del Club Newton, Pep Marcús assegura que l’astronomia té arguments de pes per descartar tots aquests suposats albiraments de fanis, que han marcat generacions d’illencs: “Si hi ha una llum que desafia les lleis de la física, pot ser un reflex o qualsevol altra cosa, però res a veure amb una nau. Això també passa quan, amb el mòbil, fotografiam postes de sol i hi apareix un punt verd”. I sobre la vinculació d’aquests fenòmens estranys amb extraterrestres, l’investigador es mostra així de rotund: “Estic segur que hi ha vida fora de la Terra, però és vida bacteriana, no cap civilització”.

D’ençà que el Club Newton va néixer fa 25 anys, la comunitat astronòmica a les Illes ha crescut amb noves associacions com AstroMallorca i una altra d’Andratx. Totes estan molt pendents del nou ús que es farà de l’Observatori Astronòmic de Mallorca, que acaba de comprar un grup d’inversors. Situat a Costitx, ocupa una superfície total d’11.000 metres quadrats. El 1991 el Consell Insular, amb Maria Antònia Munar de consellera de Cultura i batlessa del municipi alhora, l’inaugurà enmig de grans fastos –després de l’observatori del Puig dels Molins d’Eivissa, obert el 1956, era el segon de les Balears. El centre, però, tancà el 2016 per acumulació de deutes. Havia estat un dels pioners a l’Estat a utilitzar telescopis robòtics per localitzar asteroides. Gràcies a les seves contribucions, Espanya es convertí en el segon país del món a descobrir-ne, per darrere dels Estats Units.