"O fèiem un forat a la paret o no sobrevivíem"

Mira (Conca)L'aigua puja a una velocitat esfereïdora. En pocs segons passa d'un metre a dos. L'interior de la casa es nega. Només queden dos esgraons per arribar al segon pis, la màxima altura a què es poden protegir de la inundació. I en aquest breu marge de temps s'han de prendre moltes decisions. Decisions que et poden situar entre la vida i la mort i que són tan complicades com la de l'Agustina: si ella salta amb el seu fill a una terrassa del costat, el seu marit i la seva sogra, amb la mobilitat reduïda, s'hauran de quedar a casa i haurà d'esperar que l'aigua no superi els dos graons per poder-los tornar a veure de nou. Decisions a la desesperada, com la de la Corina de fer un forat a la paret de casa seva per sortir a un hort alçat i salvar-se. I decisions que, per molt que les vulguis prendre, et fan sentir impotent perquè no les pots executar. Com va passar-li a la Celsa, de 88 anys. No va poder fer res per evitar que l'aigua acabés inundant els baixos on vivia i va ser la primera víctima mortal registrada de la DANA, el temporal que s'ha emportat la seva vida i d'un centenar més de persones al País Valencià, Castella-la Manxa i Andalusia.

Mira, un poble de la província de Conca que no arriba als 1.000 habitants i que fa frontera amb el País Valencià, és un poble traumatitzat pel pas desbocat de les inundacions. L'Agustina plora quan observa l'àlbum de fotos, ple de fang, dels seus fills. Una del petit jugant a futbol. Una d'una celebració familiar. Recorda aquella decisió de pràcticament "renunciar" al seu marit i a la seva sogra. "Havíem de prendre una decisió, no podíem esperar més, l'aigua arribava al segon pis". La sogra no podia saltar i el marit es va quedar amb ella. Ella va saltar a la terrassa del costat amb el fill. "Parlàvem des de la finestra", rememora.

Tot va passar entre les quatre i les cinc del matí. Amb la llum del sol també va arribar el soroll de l'helicòpter, que els va rescatar d'aquella terrassa. Va perdre el contacte visual amb el seu marit durant unes hores. Quan va tornar, l'aigua s'havia emportat les seves possessions: les fotografies, els quadres, els mobles... Però el seu marit i la seva sogra estaven bé. L'aigua havia quedat al límit de la vida. La tristesa de veure casa seva destrossada és gran, diu, però rebla: "Si estem vius, ja és molt".

L'Agustina viu a tocar de la Corina i no gaire lluny de la Celsa. Viuen entre un torrent i un riu, que es van desbocar i van envoltar les cases com si fossin petites illes enmig de l'oceà. Els testimonis recorden la rapidesa de l'aigua. "En pocs minuts va passar d'un metre a dos", explica el Juan Carlos. Ell va pensar que tindria temps de portar el cotxe de la seva sogra a un lloc segur, però quan va arribar va estar a punt de fer tard. No podia obrir la porta. La seva dona i la seva filla de 13 anys eren al segon pis. Va pujar a una finestra. "Però en pocs segons l'aigua em tornava a arribar als peus".

Un veí va cridar: "Un llençol, un llençol!". I la dona, la Mari Carmen, n'hi va llançar un des del balcó. El Juan Carlos va pujar com va poder i es va aconseguir salvar. Però només momentàniament, perquè començava l'agonia per a tots els veïns de Mira: l'aigua cada vegada es menjava un tros més de l'escala, aïllant-los. I cada cop es feia més fosc: no hi havia llum i només se sentien els crits dels veïns demanant ajuda i el so de fons de l'aigua avançant sense aturador. "Vam esperar, i esperar, i finalment no va pujar més", explica el Juan Carlos. Avui han dormit a casa els avis, i la seva filla s'ha despertat a mitjanit, després d'un malson, demanant si ja se'ls havia "menjat l'aigua".

Mentre el Juan Carlos pujava amb un llençol, va començar a sentir uns cops. Venien de casa la Corina. Pocs minuts abans, una quinzena de veïns d'un conjunt de cases adossades es van posar d'acord davant el temor que l'aigua arribés al segon pis. Anirien pels balcons fins a casa la Corina i allà farien un forat a la paret per sortir en un hort que quedava una mica més alçat. Després podrien pujar a la muntanya. Però no era una missió fàcil: hi havia gent gran i criatures.

Van col·locar llits entre els balcons per crear una passarel·la mitjanament estable fins al pis de la Corina. Una processó d'una quinzena de veïns va travessar aquest pont improvisat amb la riuada avançant a uns pocs pams. De llum, només el petit reflex de les llanternes del mòbil. "Vam pensar que era fer el forat o morir", recorda la Corina. Els veïns van agafar les antenes dels balcons i van començar a picar a la paret desesperadament. "Sort en vam tenir que una persona va portar un martell de grans dimensions des de fora, i van poder fer un forat de poc més d'un metre, per on va sortir tothom". També els petits Adrian, de quatre anys, i la Didia, de tan sols dos. Ara, una línia negra tenyeix un retrat de l'Adrian que subsisteix al menjador. És la marca d'aquells imponents dos metres fins on va arribar l'aigua.

Impotència

"Pensava que em moria" és una frase que repeteixen molts veïns de Mira. Mai havien vist res així, i asseguren que no van rebre cap avís. De cop, en pocs minuts, l'aigua va inundar les seves vides. Aquest dijous fa sol, però el fang, que ha envaït els carrers, no s'asseca. La ferida encara està oberta, i molts es miren la casa de la Celsa i es planyen per la seva mort.

Aquest diari només intenta explicar qui era la Celsa a través de la veu dels qui la coneixien. Tenia 88 anys i patia Alzheimer, a més de tenir la mobilitat reduïda. Les seves filles la cuidaven, però aquella nit estava sola. No va poder fer res per salvar-se. El Guillermo, de 91 anys, la recorda amb un somriure i explica que, de jove, era una de les noies més guapes del poble. Era la pubilla que molts buscaven. Es va casar amb el fuster de Mira, que va morir fa temps, i va passar la vida cuidant les filles i ajudant a la fusteria. És l'única víctima mortal pel pas del temporal a Mira, on ara per ara no consten desapareguts.

Ara, el que demanen els veïns són ajudes. Les assegurances no els donen respostes, i alguns llogaters tampoc en tenen dels seus propietaris. És un poble petit, on tothom es coneix, i on no ha sigut difícil trobar un llit per passar les nits vinents. El gran problema, però, és que no saben com s'ho faran per reconstruir les seves llars, devastades per l'aigua. Per moments, van pensar que del seu poble només en quedaria "un pantà".