Tenir feina no basta per pagar un lloguer: “No he dit a la família que visc en una caravana”

PalmaJuanfran i Bea fa 15 anys que viuen a Mallorca. Arribaren a l’illa ja com a parella i hi trobaren feina ben aviat. Ell és instal·lador elèctric i ella, cambrera de pisos. No han estat pràcticament mai a l’atur, tot i que Juanfran, que és autònom, no s’està de confessar-ho: “Durant la pandèmia ho vaig passar malament”. El 2021 més o menys tot tornava a la normalitat, però el 2022 va arribar la comunicació del propietari del pis que tenien llogat. S’acabava el contracte i la proposta era passar de pagar 875 euros al mes a 1.500:“No podíem pagar això, de cap manera. Jo només faig feina sis mesos i Juanfran hi ha mesos que factura més i altres menys, i té moltes feines pendents de cobrar”, assegura Bea. “Ens vàrem posar a mirar pisos i et demanaven almenys 4.000 euros entre fiança i pagaments avançats. Una nit no podia dormir i li vaig dir a Bea: hem de canviar d’estratègia o de ciutat, perquè aquí, als pisos, no ens volen”, conclou Juanfran.

Un amic tenia a la venda una autocaravana, i van arribar a un acord amb ell. Li paguen un lloguer de 480 euros mensuals que descomptaran del preu de venda si passats tres anys se la volen quedar. “Els primers dies em sentia fracassat. Amb feina, no havia estat capaç de tenir un habitatge com la resta de la gent. No podem tenir amics a sopar, no ho he explicat a la família. Visc dins una mitja mentida, donant l’adreça postal de la meva germana, que viu en un pis compartit. He passat més vergonya i ràbia que mai a la meva vida. A més, quan ens varen treure del pis havíem començat a parlar de tenir fills. Com puc ser mare si visc en una caravana?”, diu Bea.

El de Bea i Juanfran no és un cas aïllat, ni una excepció. El preu del lloguer a les Balears, especialment a Mallorca i les Pitiüses, s’ha duplicat en els 15 anys que fa que arribaren, i els salaris no han pujat al mateix ritme. Aquesta realitat ha provocat una expulsió dels treballadors dels models convencionals d’habitatge, obligant-los cada vegada més a compartir pis o cercar alternatives com una caravana. A l’entrada a Palma des de la carretera de Manacor, n’hi ha més de 50 d’aparcades, i la majoria dels seus habitants són persones amb feina. A la ciutat d’Eivissa, fins a una cinquantena de caravanes s’havien anat concentrant els darrers mesos al solar de la Joveria. Davant el control policial dels vehicles en els darrers dies, alguns han decidit canviar d’ubicació per evitar problemes. La majoria dels ocupants són treballadors del sector turístic i de la construcció que no poden pagar els preus tan elevats de l’habitatge eivissenc.

Un problema de primer ordre

“Abans és cert que tenir una feina era pràcticament una garantia de poder cobrir les necessitats bàsiques, inclòs l’habitatge. Per això, molts de polítics es cansaven de repetir que la millor política social era crear ocupació. Ara, en el nostre context, això ha passat a la història. Els poders públics i el conjunt de la societat hem de tenir clar que l’habitatge és un problema de primer ordre que no es pot obviar perquè està provocant molt de patiment i tindrà també conseqüències econòmiques”, explica Thomas Ubrich, sociòleg i tècnic de l’equip d’estudis de Cáritas i Foessa.

A la pujada generalitzada del cost de la vida, que després de la pandèmia ha estat molt elevada, s’hi afegeix, en el cas de les Balears, l’entrada de l’habitatge dins un altre paradigma: el de ser principalment un negoci. Aquesta és una tempesta perfecta que “ha fet que, en poc temps, els ciutadans hagin passat de destinar sis euros, de cada deu dels que guanyen, a necessitats bàsiques com l’habitatge, la calefacció i altres subministraments, a haver-n’hi de destinar vuit”, ressalta Ubrich.

Les dades oficials confirmen el canvi dels demandants d’ajuda tant econòmica com d’orientació en matèria d’habitatge. En el cas de l’Oficina Insular de l’Habitatge, a Mallorca, prop de la meitat dels 260 casos atesos en l’escàs primer any de vida són persones amb nòmina, amb ingressos regulars de la feina. “El perfil ha canviat dràsticament com a conseqüència de l’enorme pujada del cost dels lloguers. Ens arriben famílies derivades dels serveis socials, però també moltes que no, que venen per iniciativa pròpia, que mai no havien pensat trobar-se així. Arriben espantats, amb la cara desencaixada, perquè els ha arribat una carta de finalització del contracte del lloguer, i ja sabem que això vol dir una pujada important del preu”, explica Carolina Solano, coordinadora de l’Oficina.

La seu d’aquest servei que comparteixen l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) i l’Ibavi és a Inca, perquè quan es posà en marxa es considerà que Palma ja tenia recursos similars. Han fet més de 2.500 actuacions. “Però no donam suport econòmic. El que feim és analitzar cada cas, des del punt de vista jurídic i també social, i miram d’oferir alternatives a cada cas. Els feim un acompanyament en un dels pitjors moments en què es pot trobar una família, que és el de perdre la llar”, explica Solano. De les 750 persones ateses, 280 eren menors d’edat, “cosa que demostra que les famílies amb fills es troben en una situació complicada, perquè se t’acaba un contracte o l’opció de compartir pis i quedes literalment al carrer”, diu. El servei inclou deu pisos per a estades temporals “que són un gran recurs, però absolutament insuficient amb el que passa”, afirma.

El perfil principal atès per l’Oficina són parelles amb fills, persones soles i famílies monoparentals. Tots els tècnics i especialistes coincideixen que falten recursos per abordar l’emergència habitacional.

“A la meva empresa hi falten 40 treballadors. No es pot viure aquí”

Els sindicats han reclamat els darrers dies als empresaris del sector turístic, sobretot als hotelers, que accelerin la contractació, ja que consideren que, per diversos motius, sobretot pel cost de la vida i principalment de l’habitatge, “faltarà mà d’obra”, ha dit Silvia Montejano, secretària general de la Federació de Serveis deComissions Obreres. Els agents socials fa temps que avisen que aquesta temporada es farà palesa la manca de mà d’obra i temen que això suposi “més pressió per a les plantilles, que seran més curtes”, segons Montejano.

Agustín Muñoz fa feina en una empresa hotelera mitjana i n’explica la situació: “Ja sé d’almenys quatre companys que no vindran. No els val la pena. El salari està bé, és millor que a la Península. Però el problema és que al supermercat els productes són el doble de cars. I el mateix passa amb l’habitatge. No es pot viure. Segons he sentit dins l’empresa, ja saben que els fan falta uns 40 treballadors”.

Aquest empleat del sector turístic comparteix pis. “Cada pic som més els que vivim així, a pisos compartits. Jo no tenc fills, i és més fàcil, però les famílies cada vegada tenen més complicat poder fer temporada a Mallorca. I ja no parlem d’Eivissa. La meva cosina hi anava i feia feina en un hotel de luxe i, ja ho veus, no podia pagar el pis. L’any passat ja no hi va anar. Fa un poc de gràcia, a les Illes allotjam tothom menys els treballadors”, opina.