Jesús Jurado: "La Feixina ha d'acabar tombada. I si s'ha d'arribar a Europa per aconseguir-ho, s'hi arribarà"

PalmaDesprés de dos anys al capdavant de la Secretaria Autonòmica de Memòria Democràtica, Jesús Jurado (Palma, 1974) encara té importants objectius per endavant, com aconseguir que l'educació a les Illes integri aquesta àrea de coneixement. Amb el III Pla de Fosses a les portes, ha culminat amb emoció el segon entregant les restes d'Antoni Alomar, Francesca Llull, Francesca Salas, Miquel Palmer i de qui va ser batle d'Algaida, Pere Llull, als seus familiars. Per davant, també hi ha la fita de fer un banc d'ADN públic a les Balears, i no només per als assassinats pel franquisme, sinó també per trobar infants robats.

El 4 de juliol es varen entregar les restes d'Antoni Alomar, Francesca Llull, Francesca Salas, Pere Llull i Miquel Palmer als seus familiars. Aconseguir això és la culminació de la feina de Memòria Democràtica?

— És el més gran que es pot fer quan xerram de polítiques de memòria: retornar unes restes humanes a un familiar. En el cas d'Alomar, les vàrem poder tornar a la seva filla. Emocionalment, és una cosa complicada d'explicar. És primordial que es continuï pitjant, perquè encara queda molta gent desapareguda i encara es poden aconseguir moltes identificacions i retornar moltes d'aquestes persones. En aquest sentit, no aixecarem el peu de l'accelerador. Però, encara que és l'objectiu principal, no és l'únic.

Quines són les principals fites que ha assolit la Secretaria Autonòmica de Memòria Democràtica aquests dos anys?

— La principal és mantenir i incrementar el ritme d'investigació a les fosses. Ara mateix estam entre les comunitats autònomes més avançades en relació amb la investigació de les fosses de la Guerra Civil i del franquisme, juntament amb el País Basc, el País Valencià i Navarra. Som un territori que ha fet molta feina en memòria, amb unes entitats molt potents. Això al final ha arribat a les institucions, que era una de les reivindicacions de les entitats memorialistes i s'ha recollit el testimoni dignament. Crec que s'està fent la feina que s'havia de fer.

Les comunitats autònomes han assolit aquesta feina i són elles les que coneixen millor què va passar als seus territoris. Però també hi ha una manca de reconeixement a les víctimes del franquisme a escala estatal. Com analitzau aquesta combinació de factors?

— Hi ha hagut unes mancances flagrants en el nostre sistema democràtic els darrers 40 anys. La llei d'amnistia està contestada per la comunitat internacional occidental. Hem fet molt tard. La nostra democràcia ha fallat a l'hora de reconèixer els drets de les víctimes i de cercar desapareguts assassinats, que encara estan en un forat, amagats. No parl únicament de les Balears. Aquí encara anam a un ritme bastant bo, però en altres bandes estan pràcticament igual que l'any 36, sense que s'hagi mogut un gra de terra. Tenim un greu dèficit de drets humans, d'empatia cap a les víctimes, per part d'un sector de l'Estat que no només són institucions. I aquí ve un altre dels objectius que té la memòria democràtica: fer molta pedagogia, entrar en escoles, instituts i universitat. Cal anar allà on es pugui per explicar el que va passar. Podem parlar de transició, però les estructures de poder econòmic, judicials, que hi ha sota el teixit social encara són les mateixes del franquisme. La nostra societat no ha fet una catarsi com es va fer en altres llocs d'Europa.

Aquí el franquisme va ser el bàndol guanyador.

— En llocs com Itàlia, el desprestigi associat al feixisme és molt present en gran part de la societat. Però aquí no s'ha identificat franquisme amb una dictadura salvatge que va assassinar milers de persones i que va matar gent fins al 1975. Això no s'estudia com toca. Una de les màximes del moviment memorialista és la veritat. S'ha de cercar la veritat, que sabem que l'escriuen els guanyadors. Hem estudiat la veritat de qui va establir una dictadura i va imposar el seu punt de vista i la seva història damunt la societat. I no ens ho hem espolsat. S'hi ha fet una rentada de cara; quan estudies la Guerra Civil, no t'expliquen segons quines coses que sí que et pot explicar qualsevol familiar de les víctimes que nosaltres hem desenterrat a Son Coletes. Aquestes persones sí que poden explicar el que va passar de veres.

Han estat dos anys durant els quals heu hagut de treballar amb l'extrema dreta amb representació política. Com heu conviscut amb això?

— Amb molta tranquil·litat, perquè tenc molta feina a fer. La meva feina no és contestar les bogeries que puguin plantejar els representants de l'extrema dreta. La meva feina és coordinar l'obertura de fosses i dissenyar les polítiques relacionades amb la memòria democràtica. Amb tot aquest ambient que s'ha generat, la memòria democràtica ha patit. Basta veure tota la polèmica que s'ha generat entorn dels carrers de Palma. També hi ha un mantra instal·lat a la dreta: que som sectaris i partidistes, que només miram pels nostres morts. Això és molt perillós, perquè és fals de base. Les nostres lleis reconeixen les víctimes i demanen reparació per a les que no han estat reparades. L'any 39, Francisco Franco, a través del seu ministre Serrano Suñer, va posar en marxa les seves polítiques de memòria i les seves polítiques de reparació. Això significa recuperació de cossos, donar indemnitzacions de guerra, donar feina a les famílies de les víctimes... tota una sèrie de mesures reparadores. Ara bé, per als seus morts. Sectaris ho estan sent ells des del moment que no fan parts iguals: volen unes víctimes reparades i les altres no, deu ser que els fan nosa. Potser s'ho haurien de fer mirar.

La polèmica dels carrers va tenir fins i tot ressò a la resta de l'Estat.

— No és res més que una ximpleria, un petit error que hi pot haver dins un cens que conté centenars d'elements. Estic segur que hi ha sectors radicalitzats i extremistes que esperen que Memòria Democràtica travessi alguna línia, o cometi qualsevol errada, per botar damunt d'aquest àmbit, on es treballa amb drets humans, amb les línies que venen marcades des de l'ONU i del Parlament Europeu. A més, la polarització afecta de vegades altres partits que hem de suportar segons quins comentaris de Cs i del PP. I fins i tot d'El Pi, que s'ha mostrat un poc equidistant en segons quines qüestions, cosa que de vegades em sap greu. Entre el feixisme i l'antifeixisme, no crec que hi hagi gaire discussió de cap on et convé posar-te.

Com està el tema de la retirada de simbologia franquista?

— Va bé. S'estan llevant elements significatius de diferents municipis de les Balears. De vegades no és tan senzill com canviar el nom d'un carrer, sinó que és un monument o una construcció que s'ha de desmuntar. Aquestes coses tenen un procés llarg dins un ajuntament a l'hora de retirar-les. D'aquí a unes setmanes es publicarà una revisió del cens de simbologia per llevar-ne els elements que ja no cal que siguin a la llista i afegir-n'hi de nous, com més plaques del Ministeri de l'Habitatge amb el jou i les fletxes visibles, sobretot a Palma. Aquests elements s'han de retirar. Treballam per ficar-los dins el cens i que la retirada es converteixi en obligatòria. És una feina que no depèn enterament de nosaltres, perquè els titulars dels elements són els que els han de retirar per llei. En un dels casos, el titular és l'estat italià. Es tracta d'un mausoleu a uns italians caiguts que hi ha al cementeri de Palma, que té una àguila de bronze mussoliniana que deu fer un metre i mig d'altura.

Com us sentiu quan passau per davant la Feixina?

— Malament, perquè hauria d'haver desaparegut fa molt de temps i allà és. Continua servint per al mateix que servia l'any 37.

Idò no va servir que es contextualitzàs.

— És clar que no. Es va construir amb una intenció: exaltar un sentiment relacionat amb la dictadura, que als anys 40 estava en els moments més àlgids en relació amb el feixisme que en aquells moments hi havia en països propers. És un símbol feixista reconegut per especialistes de totes bandes. No es pot contextualitzar un símbol com aquest. I com que no és el Valle de los Caídos, que no hi ha qui el desmunti, hauria estat molt bé que s'hagués desmantellat aquest nyarro i que hagués desaparegut del paisatge urbà. No hauria passat res. Ara, malauradament, està judicialitzat. Però les institucions i Memòria de Mallorca duran el tema fins a les darreres conseqüències.

Com valorau el posicionament d'una entitat com Arca respecte de la Feixina?

— Ells ho miren des d'un punt de vista patrimonial. Puc respectar la seva opinió, però no hi estic d'acord. Crec que el valor patrimonial és mínim, si és que el té. És veritat que hi ha hagut informes contradictoris, però el que realment importa són els drets de les víctimes, i les víctimes del franquisme tenen dret a no ser humiliades i revictimitzades cada vegada que passen per davant de la Feixina. Això està per damunt de qualsevol valor patrimonial mínim que té aquell element. La Feixina ha d'acabar tombada. I si s'ha d'arribar a Europa per aconseguir el que no s'ha aconseguit a través de la justícia espanyola, s'hi arribarà.

Sempre parlau d'educació, la qual és molt minsa pel que fa a la memòria democràtica. Com va el tema d'introduir aquest àmbit en el currículum acadèmic?

— Falta cultura democràtica en la nostra societat, però no és tan fàcil, perquè vàrem viure 40 anys de dictadura. El problema és que al llarg de la democràcia no s'ha fet a bastament per suplir aquesta mancança, perquè hi ha un sector molt gran de la societat que continua sent sociològicament franquista. Cal entrar a les escoles i els instituts a explicar la memòria democràtica, però s'han de fer passes prèvies. Hauríem de començar formant el professorat. Ja hem començat a fer feina amb la Comissió de memòria democràtica i la de fosses per dissenyar un pla per incloure la memòria democràtica en tots els nivells de l'educació. Això inclou formació del professorat i anar fent activitats per visibilitzar i explicar la memòria democràtica en tots els seus vessants en el territori balear.

On sí que heu entrat ha estat a la universitat.

— La iniciativa de l'estudi de postgrau en memòria democràtica i justícia transicional que s'imparteix a la UIB ha funcionat molt bé. Això ha estat una iniciativa pionera a l'Estat i ha estat impartida per especialistes de primer ordre mundial, incloent-hi una jornada inaugural a càrrec del relator de les Nacions Unides. Hem triplicat la previsió de persones matriculades per a enguany i ha vingut gent de fora. Tenim la intenció de posar-ne en marxa una segona edició. Això demostra que la memòria democràtica importa, i no només en ambients acadèmics i d'especialistes. Quan fas un homenatge com el d'aquest diumenge a Algaida, l'entrega de les restes del seu batle assassinat, amb un ple absolut, et dona una mesura que aquests temes són presents en la societat, tenen una càrrega emocional i política simbòlica molt gran encara.

Vàreu passar de la desapareguda Conselleria d'Administracions Públiques (PSIB) i la Vicepresidència (Podem). Estau més còmode treballant en una conselleria del vostre color polític?

— És evident que té certs avantatges. Però això no vol dir que jo fes feina de manera incòmoda amb Isabel Castro. Es varen tirar endavant projectes molt bons i estic content d'aquella etapa. Sí que és veritat que el fet d'estar a la Vicepresidència et dona un plus de visibilitat que agraesc molt per a la memòria democràtica.

Què us ha quedat pendent de fer aquests dos anys?

— Hi ha coses que no hem tingut temps de fer, però que no hem descartat per a la segona part d'aquesta legislatura. El banc d'ADN n'és una. Un banc d'ADN públic és molt necessari, és una mesura per democratitzar la memòria entre les famílies de les víctimes. No xerram només de represaliats pel franquisme, sinó que també xerram d'infants robats, que és una problemàtica terrible que també va ocórrer al nostre territori. I el banc d'ADN públic és un servei que s'ha de donar a aquestes persones.

Pensau que es podrien retrobar fills i pares gràcies a aquest banc?

— Sí. És una condició prèvia necessària per poder comparar les seves mostres amb mostres d'altres bandes. És veritat que són problemàtiques diferents, però amb la complicació que du constituir un banc d'ADN de l'administració pública, ha de tenir diverses utilitats. El problema dels infants robats es basa en gran part en el fet que, quan aquests nins eren robats, els canviaven de comunitat. Si no existeix una manera centralitzada, fluida i amb un cost baix per a les persones que l'han de fer servir, serà impossible. Sense un banc d'ADN públic, continues obligant una persona que està cercant el seu fill o germà que hagi de pagar una prova a un laboratori privat i després que se cerqui la vida per comparar-la ves a saber on.

Hi va haver molts de robatoris a les Balears?

— No vull dir que fos una pràctica massiva, però la problemàtica que se'n deriva sí que és considerable. A més, va ser un tema que va durar moltes dècades i n'hi va haver casos fins ben entrada la democràcia. És un tema que encara s'ha de treballar bastant, perquè hi ha hagut molta complicació per accedir a la documentació i als arxius. Hi ha moltes complicacions relatives a la protecció de dades. Són temes molt delicats dins l'administració i cal trobar les fórmules. Estam treballant amb els serveis administratius i jurídics de la Conselleria per donar-hi una forma adequada. De seguida que la trobem, el finançament el tenim assegurat, i també les ganes i la voluntat política.

Què es pot millorar quant a l'atenció a les víctimes?

— D'aquí a poc temps posarem en marxa un nou servei centralitzat d'atenció a les víctimes del franquisme, perquè se'ls estan donant serveis diferents –tramitació del certificat de víctima del franquisme, la recollida de mostres d'ADN i l'entrega de material documental de les causes judicials de les persones desaparegudes–. És una finestreta única. Es tracta de facilitar un poc la vida a aquestes persones. Ho centralitzes tot a través dels mateixos canals i, encara que no augmentis la dotació econòmica o la quantitat de personal, sí que ho racionalitzes.

Quins seran els eixos del III Pla de fosses?

— En primer lloc, obrir les fosses que no han estat obertes. Són cinc: una a Formentera i quatre a Mallorca. També cal continuar l'esforç en altres fosses on encara no s'ha acabat la feina, com per exemple a ses Figueretes (Eivissa) i Son Coletes (Mallorca). Tenim moltes esperances de trobar més restes humanes. Un altre focus important són els estudis de viabilitat, perquè volem assegurar-nos que sigui veritat quan una fossa no es pot obrir. Farem estudis en profunditat per assegurar-nos que són inviables. Només diré una cosa: Son Coletes era inviable i ja hi hem trobat 25 cossos. Una altra qüestió innovadora del III Pla és que per primera vegada hi ha una partida per a restauració i consolidació dels objectes que s'han trobat fins ara des de l'any 2016: ulleres, sabates, medalles, encenedors... Tots aquests elements són molt delicats. És important consolidar-los i restaurar-los. Primer, perquè si identifiques les restes humanes, els has de tornar a la família en bon estat. Si les restes no estan identificades, aquests elements poden formar part del fons d'un futur museu de la memòria democràtica, que és un dels objectius que no tindrem temps de desenvolupar aquesta legislatura, però que podria ser un objectiu fantàstic per a una de propera.

El Ministeri de Defensa diu ara que es contextualitzarà el quadre de Francisco Franco que hi ha al Museu de Sant Carles sense una explicació adient des del 1991. Què en pensau?

— El fet que estigui en un museu fa que s'hagi de plantejar d'una altra manera, però ha d'estar correctament contextualitzat. Fins ara no ho ha estat i són uns elements que s'hauran de considerar dins l'àmbit del cens de simbologia. Hi ha alguns elements que són dins el cens que són del museu del santuari de Lluc, per exemple, i també se'n demanarà una contextualització adequada. Si no, se n'ha de demanar la retirada. El que no ens podem permetre com a societat democràtica és que es doni una informació incorrecta o incompleta sobre un personatge que pot ser tan històric com vulguis, però també va ser un dictador i un feixista. La gent que visiti el museu, en sortir, se n'ha d'endur una idea completa de qui va ser. Qui ha de dir el que s'hi ha de posar? Hi ha un consorci en el qual hi som presents diverses institucions de les Illes Balears que potser hi tenen alguna cosa a dir. Nosaltres podem fer les recomanacions com a òrgan competent, encara que no estam en el consorci. La Comissió tècnica de memòria democràtica té com una de les seves funcions fer recomanacions en el seu àmbit.

Us preocupa que un canvi de color polític pugui paralitzar la feina?

— És veritat que les lleis poden quedar sense acabar de desplegar, que les polítiques de memòria democràtica poden quedar sense finançament i també que, amb unes majories parlamentàries determinades, fins i tot es puguin derogar lleis i normes que donen garanties i drets a les víctimes. És una cosa que pot ocórrer i evidentment que ens fa por. Per això hem de continuar fent bé la feina. Estam a punt d'aprovar un pla estratègic de memòria democràtica. És quadriennal i inclou mesures que a hores d'ara es duen a terme, però també d'altres que encara no estan iniciades. Algunes iniciatives arriben fins al 2024 i fins i tot el 2025. És una manera de planificar el futur, i confiam que el govern que vingui després del nostre estigui compromès a aplicar aquestes mesures, algunes de les quals despleguen completament les nostres lleis de memòria democràtica.