Quan Felanitx era la catedral del vi

“Per a Felanitx, que ara el Sindicat estigui tancat és una vergonya. És com una taca a l’expedient del nostre poble”. És el lament del president de la DO Pla i Llevant i vi de la terra de Mallorca, el felanitxer Antoni Bennàssar. El monumental celler, situat als peus de la petita serralada de la Mola, als afores del poble, va tancar el 1991. Curiosament era l’any del centenari de l’arribada de la fil·loxera, el paràsit que en propicià el naixement. El 2001 el complex, de més de 6.000 m2 construïts i amb 22.000 més als seus voltants, fou declarat Bé d’Interès Cultural. Malgrat que el 2019 el Consell de Mallorca l’acabà d’expropiar, la seva degradació continua imparable a mans de vàndals. Encara s’ha de materialitzar el projecte de convertir la popular cooperativa del vi del Llevant en un centre d’estudis d’art vinculat a l’obra del pintor felanitxer Miquel Barceló.

Qui ha investigat l’impacte que va tenir la fil·loxera en el camp és la jove estudiant d’història Marina Roig, també felanitxera. Ho ha fet en el seu treball d’investigació de tercer de carrera titulat Viticultura a Mallorca en temps de la fil·loxera, 1891-1939. El cas de Felanitx. “El 1891 la nostra illa -assegura- va ser de les darreres regions d’Espanya on arribà la plaga. Ens va arribar per la importació fraudulenta de ceps d’Amèrica del Nord”.

Fins a la invasió de la fil·loxera, la plantació de vinya a Mallorca era massiva. Molts agricultors no havien dubtat a arrabassar oliveres i garrovers per poder-hi sembrar ceps. A tota l’illa es passà de 15.543 hectàrees cultivables el 1860 a 18.437 el 1875. El 1891 ja s’havien assolit les 27.000 hectàrees. A partir del 1875, a mesura que la fil·loxera avançava per França i la resta de l’Estat, les exportacions de vi mallorquí no aturaven de créixer. El vi era or, donava grans beneficis als seus productors.

La ruïna d’un poble

“El 1891 -apunta Roig- França, gran consumidor de vi, decidí apujar els aranzels. Ho feu després que expiràs el tractat comercial amb Espanya, signat deu anys enrere, que donava facilitats a l’exportació de vins nacionals. Casualment la mesura coincidí amb la fi de la fil·loxera al país gal. Això aquí va provocar una forta crisi. S’acumularen moltes botes, el preu baixà i la gent ja no sabia què fer amb tant de vi. Després, aquell mateix any ens arribaria l’insecte”. Felanitx va ser un dels indrets més afectats per la pandèmia. Era el municipi que tenia més terres dedicades al raïm. Aleshores produïa un terç del total de vi de l’illa. El seu port, Portocolom, era el que n’exportava més de les Balears.

El 1894 el diari La Vanguardia es feu ressò de la desfeta de l’estrella del Llevant en un article titulat ‘La ruina de un pueblo’. Recordava que anys enrere molts de bancs, veient el negoci vinícola, havien establert sucursals a la vila. Així els agricultors no havien tingut problemes a l’hora de demanar crèdits per poder sembrar vinya o millorar les ja existents. El 1883 el municipi ja tingué un banc propi, el Banc de Felanitx.

El poble, que aviat aconseguí el títol de ciutat (llavors tenia 13.000 habitants), abraçà també la modernitat amb el primer telègraf. Aquella puixança econòmica feu créixer nous negocis com cafès, casinos i un teatre. “Els felanitxers s’ofuscaren amb tanta bonança -afirma la historiadora-. Mentre abusaven dels crèdits bancaris, no foren conscients de la rapidesa amb la qual es repoblaven les vinyes franceses, i el poc temps que quedava per expirar el tractat comercial vigent. L’ambició d’uns i altres i l’individualisme impossibilitaren la creació d’associacions que potser els haurien ajudat a suportar la càrrega que els venia damunt”.

“Amb la desfeta de la vinya -continua Roig- molts felanitxers hagueren d’emigrar. Veus del poble diuen que hi hagué gent que es posà a demanar almoina a les portes de les cases. N’hi hagué d’altres que s’arruïnaren que fins i tot se suïcidaren”. El 1902 les hectàrees cultivables de tot Mallorca ja s’havien reduït gairebé un 85%. Tan sols n’hi havia 4.011. A partir d’aleshores el camp s’omplí de cultius alternatius com ametlers, figueres, cereals i llegums.

Nova aposta

No seria fins al cap d’uns anys que els camps mallorquins tornarien a apostar per la vinya. “La crisi de la fil·loxera -recalca la historiadora- va tenir la major resposta científica que mai no s’ha donat en l’àmbit rural. A Espanya, a cada província s’impulsà la construcció d’estacions enològiques. El seu objectiu era orientar els viticultors en la replantació amb ceps americans i en la lluita contra altres plagues”. A les Balears seria precisament Felanitx qui acollí l’estació enològica. La dissenyà l’enginyer agrònom català Cristòfol Mestre, director de l’Estació de Vilafranca de Penedès. Un germà seu, Arnest, en seria el primer director el 1913. L’edifici s’inaugurà enmig d’un gran cerimonial ja que era vist com tot un signe de progrés.

L’estació enològica de Felanitx va ser la primera pedra per salvar una indústria que semblava que no es tornaria a recuperar. A Mallorca, però, hi havia el problema de la microparcel·lació de la terra. “Això -assegura Roig- feu que un gran nombre de petits agricultors, en no tenir cellers on produir vi, es veiessin obligats a malvendre el raïm, el qual, un cop madur, no es podia conservar”. La solució arribà amb els Cellers Cooperatius que es construïren a tot Espanya. Amb aquestes associacions els petits agricultors se sentiren més protegits. Ja tingueren un lloc on poder produir vi, el qual es podia vendre a preus més rendibles”. Un altre cop, a la nostra illa, Felanitx en seria el pioner -després s’hi sumaria Manacor.

El Celler Cooperatiu de Felanitx, que es conegué popularment com el Sindicat, s’inaugurà el 1921 en uns terrenys de la vall de la Mola, propietat de Salvador Vidal i Valls de Padrinas. Havien passat just trenta anys de la invasió de la fil·loxera. L’obra, que es construí en dos anys, va ser finançada per la Caixa Rural amb la participació del banquer Joan March. Els plànols de l’edifici foren dissenyats pel mateix Arnest Mestre, i la part de la façana va anar a càrrec de Guillem Forteza, que hi incorporà trets importants de l’arquitectura catalana noucentista. Ja des dels seus inicis el Sindicat tingué prop de 200 membres.

Renéixer de les cendres

El Sindicat estava situat prop de l’estació del tren, que havia arribat al poble el 1897. Aquell revolucionari mitjà de transport fou aprofitat per repartir el vi per tota l’illa. Abans de l’arribada de la fil·loxera, però, hi hagué un projecte de dur el tren fins a Portocolom, que finalment no es materialitzà.

La producció de vi felanitxer era considerable. Els anys de la fam de la postguerra no l’afectaren gaire. Del 1922 fins al 1969, cada any se’n produïen 54.500 litres. El 1970 aquesta suma augmentà fins als 107.600 litres. “La majoria -assenyala Roig- era per a consum intern. Aleshores ja no s’exportava tant a França. Després de la malura de la vinya, molts agricultors havien preferit dedicar-se a altres conreus, com l’ametler o els cítrics. La nova indústria vinícola no ajudava a produir uns vins que poguessin competir a escala internacional. Aleshores la modernització del sector havia permès passar d’una agricultura extensiva a una agricultura intensiva i de més qualitat”.

Felanitx es convertia de bell nou en l’epicentre de la vitivinicultura de Mallorca. El miracle s’obrava des d’un celler cooperatiu que molts veien com una autèntica catedral del vi. Així ho assegura l’enòleg Luis Armero, que hi treballà del 1982 al 1986 i que avui té el seu propi celler al poble, Armero i Adrover: “Hi havia molt de luxe. Les instal·lacions eren enormes. Tot estava ben pensat i ben fet, com una catedral. El Sindicat es va construir en un pendent perquè tot es pogués fer per gravetat. A part, però, dels desnivells, també s’utilitzaren màquines. Per protegir-se de les calors de l’estiu, es va fer un edifici alt, amb parets ben ventilades i dipòsits petits”.

Sense tren des del 1964, el boom turístic ajudà a fer canvis i a millorar la cooperativa. A partir dels anys vuitanta, però, s’inicià el declivi. “El Sindicat es fundà per una necessitat i morí per una manca de necessitat. Llavors la pagesia ja no necessitava la cooperativa per vendre les seves vinyes”. El 1991 el pròsper celler del Llevant, ofegat pels deutes, tancava després de set dècades de vida. L’any següent seria comprat pel cellerer binissalemer Pau Ripoll. Ara que ja és del Consell de Mallorca, només cal esperar que l’antiga catedral del vi torni a renéixer de les cendres encara que només sigui en nom de l’art de Miquel Barceló.

D esprés d’haver-se recuperat de la crisi de la fil·loxera del 1891, el vi mallorquí tornà a patir amb el boom turístic dels anys seixanta. Els fills de molts vinaters varen abandonar el negoci familiar per dedicar-se a l’hoteleria i la construcció. A final dels vuitanta la indústria vinícola iniciaria una nova etapa. Ho assegura Antoni Bennàssar, president de la DO Pla i Llevant i Vi de la Terra de Mallorca: “Abans el vi era un producte que es consumia a totes les cases i es bevia en molta quantitat. Aleshores no importava tant la qualitat, ja que el vi era considerat un aliment, una font d’energia important gràcies a l’alcohol que tenia. Fa quaranta anys, però, aquesta tendència canvià. Es prioritzà la qualitat per damunt la quantitat. Així ho entengueren cellerers com Luis Armero de Felanitx, els germans Gelabert de Manacor, Can Majoral d’Algaida o Miquel Oliver de Petra”. Amb aquest canvi de paradigma, a poc a poc el camp illenc tornà a ser recuperat per alguns dels fills pròdigs, víctimes dels cants de sirena del turisme.

En l’actualitat a Balears hi ha prop de noranta cellers de vi. “La majoria d’aquestes empreses -recalca Bennàssar- són petites i, per tant, no els surt a compte fer vi d’escassa qualitat”. Segons dades de la Conselleria d’Agricultura, les Illes dediquen només prop de 1.700 hectàrees a la producció de vi. És una xifra bastant menor a les 27.000 que hi havia a final del segle XIX, abans de la invasió de la fil·loxera. Sorprenentment tan sols s’exporta un 16 per cent del vi illenc. El principal destinatari és Alemanya. A casa nostra el vi també és consumit majoritàriament per residents alemanys.

Aquests darrers anys els ‘nous rics mallorquins’ arribats del fred de Berlín o d’Hamburg ja s’han posat al capdavant d’alguns dels cellers -prop d’una cinquena part. És un negoci que els dona prestigi i ego a la vegada. El camí l’obrí el potentat Klaus Graf, mort el 2014. El 1989 l’antic propietari del grup Teka i de l’extinta fàbrica de grifós Casa Buades comprà el llogaret Binigual (Binissalem) i en revitalitzà les vinyes. La iniciativa seria imitada per altres compatriotes seus. El magnat de la cosmètica Andrea Schwarzkopf té un celler a la seva finca de Can Axartell (Pollença). Els empresaris Marc Gayda i Michael Popp també en tenen a Porreres i a Alaró, respectivament. A Capdepera destaquen les vinyes de Cal Beato a mans d’Erwin Franz Müller, propietari de la cadena de perfumeries que porta el seu llinatge. I el raïm de la finca d’Es Fangar, entre Felanitx i Manacor, és explotat per l’acabalat Peter Eisenmann.