Feminismes: del Me Too a la divisió per la llei del 'només sí és sí'

BarcelonaEs compleixen cinc anys de les grans manifestacions del 8-M amb què els feminismes van irrompre en les agendes polítiques. Aquella primavera del 2018 l'empenta del Me Too, amb el qual les actrius de Hollywood denunciaven haver estat víctimes de violències sexuals, va carregar de raons les consciències de moltes dones, sobretot les més joves, que van sortir al carrer –i van secundar massivament una vaga global– per dir prou. La llista de reclamacions dels feminismes –en plural, per subratllar les diferències– és llarga per exigir la fi de discriminacions històriques, des de la bretxa salarial o el sobrecost de productes d'higiene femenina, fins a l'erradicació de les violències masclistes. Setmanes després, l'abril d'aquell 2018, la sentència de la Manada de Pamplona que deixava la violació en grup a una dona en un delicte d'abús sexual (després ho va modificar el Tribunal Suprem) va donar més arguments al moviment.

En aquest lustre, el boom feminista s'ha fet fort i ha impregnat transversalment generacions de dones i d'homes, que el veuen com una eina per al canvi. Prova d'aquesta força és que, en paral·lel a les grans demostracions liles, el masclisme reaccionari s'ha remogut, negant fets com les violències masclistes o discriminació flagrant de dones en tants àmbits. Sobren dades i estadístiques per desmentir posicionaments ultres: són elles les que pateixen, per exemple, més pobresa, més atur, les que s'encarreguen de les cures o les que tenen unes pensions més baixes.

La institucionalització del moviment

Amb aquest panorama, les reivindicacions han saltat del carrer a les catifes institucionals. Eñ govern espanyol ha donat al feminisme rang de ministeri, cosa que ha facilitat que mai com fins ara s'hagin desenvolupat tantes normes i iniciatives a favor d'avançar cap a la igualtat de gènere. A més, al carrer i a les xarxes s'han denunciat actituds masclistes i abusives que en altres èpoques haurien passat desapercebudes. Tot plegat ha permès avançar en la pedagogia de la igualtat entre homes i dones: des del programa de televisió amb què Rocío Carrasco explicava la violència que havia patit en el seu matrimoni, destapant què és la violència vicària o el maltractament psicològic, fins als crits masclistes d'un grup d'estudiants d'una residència universitària de Madrid, massa temps vistos com una simple broma juvenil; passant pels atacs gratuïts a una dona per la seva orientació sexual o aparença física o, també, la confirmació, gràcies al covid, que la medicina ha obviat històricament els efectes de tractaments en les dones perquè les recerques s'han fet sempre sobre les característiques d'un cos d'home.

Però el creixement del feminisme també ha evidenciat les diferents sensibilitats que hi cohabiten. S'ha vist en manifestacions del 8-M, especialment a Madrid; a Barcelona s'aconsegueixen convocatòries unitàries. De fet, cada cop s'imposa més el plural, feminismes, per explicar un moviment viu i transversal. Si anys enrere bàsicament n'hi havia un de més monolític, les noves generacions i les noves mirades han donat varietat al filtre lila de les ulleres. I les confrontacions són evidents a les xarxes socials i al govern espanyol (amb topades i retrets mutus dels dos socis de govern) en qüestions com la regularització de la prostitució, els drets de les persones trans o la llei del només sí és sí, nascuda per la disconformitat del feminisme de base amb la sentència de la Manada.

Precisament, en vigílies de la jornada del 8-M, PSOE i Unides Podem han votat dividits l'esmena presentada pels socialistes a llei integral de la garantia sexual, una de les banderes del departament d'Irene Montero, per intentar revertir el degoteig d'excarceracions d'agressors sexuals abans d'hora o la rebaixa de condemnes que ha provocat l'entrada en vigor de la legislació. La norma suposa un canvi de paradigma, nascut del feminisme, perquè per primer cop introdueix el consentiment en les relacions sexuals i no la resistència de la víctima per acreditar si hi ha hagut violència.

Cinc anys després de la gran manifestació del 8-M, Espanya compta amb una nova llei d'avortament, que malgrat que no recull totes les reivindicacions de les entitats, ha tornat a les dones la plena capacitat de decidir si volen interrompre lliurement l'embaràs, sense necessitat d'haver d'esperar els tres dies que va introduir el PP per fer-les "reflexionar". A més, les menors de 16 i 17 anys també poden avortar sense autorització dels seus tutors legals, en el límit que marca la majoria d'edat per a procediments sanitaris.