“El feminisme està dient als homes que s’incorporin a les cures”
Miquel Far i Ferrer és psicòleg, expert en masculinitats i membre del Grup d’Estudis de Gènere de la Universitat de les Illes Balears
PalmaMiquel Far i Ferrer afirma que, abans de res, és pare d’en Dídac. També és psicòleg, expert en masculinitats i membre del Grup d’Estudis de Gènere de la Universitat de les Illes Balears.
La paternitat pot fer que els homes es replantegin la seva masculinitat.
Ens mou el que ens commou. Un dels trànsits que estam incorporant més homes és el del ‘paternatge’. La majoria venim de famílies de pares que havien d’aportar el pa, enfocats a l’exterior i on les cures requeien només en les dones. Molts homes ens replantejam el nostre rol per poder tenir una altra relació afectiva amb els nostres fills.
Més enllà d’això, què més descobreix un home que assumeix la criança?
La concepció de treball que implica, en relació amb l’organització domèstica diària i de preocupacions puntuals com les visites a pediatria. Tota aquesta càrrega mental que majoritàriament fan les dones i que és la part menys agraïda de la paternitat s’ha de viure, també. S’hi ha de transitar per fer-nos conscients de la feina que és i com de poc es reconeix socialment.
Com us ve l’interès per cercar alternatives al model d’home tradicional?
Vaig estudiar a Barcelona, a l’Autònoma, i el curs 97/98 vaig fer una assignatura optativa a la carrera de Psicologia que era Gènere. Va ser on per primera vegada vaig començar a sentir xerrar de masculinitats. De sobte, el que deien t’oferia una visió de la masculinitat propera als afectes i a les cures, que s’allunyava del model hegemònic. Escoltar això, per mi, va ser una espècie de convulsió, perquè més d’un cop, com altres homes, m’havia sentit exclòs d’aquests mandats d’indentitat del que ha de ser un home. En aquella època, el gènere i el feminisme eren una cosa de dones i de col·lectius de diversitat, però no d’homes heterosexuals.
La masculinitat masclista, més o manco tímidament, s’ha posat en qüestió?
Ha funcionat l’enunciat de Virginia Woolf que les dones ens feis de mirall als homes. El feminisme amb la quarta onada ha tornat a posar un mirall davant la societat i també sobre el paper dels pares dins el ‘paternatge’. El feminisme està dient als homes que s’incorporin a les cures, a la criança, a la feina domèstica. És una responsabilitat compartida, és un projecte comú.
La corresponsabiltat afecta també la gestió del temps?
Que els homes ens incorporem d’una manera justa i equilibrada a la criança també permet fer els usos dels temps d’un manera equitativa, perquè els homes sempre hem gaudit de molt més temps d’oci. Si et fas càrrec de la feina domèstica, aquest temps minva, però que es faci de manera equitativa deixa un mínim de temps a les dues parts.
És possible una masculinitat allunyada del rol hegemònic?
Som optimista, sobretot amb el ‘paternatge’, en què veurem cada vegada més incorporació d’homes. Hi ha molts més itineraris individuals que col·lectius, però alhoraes produeix un efecte contagi que genera narratives i contextos quotidians que fan que més homes s’incorporin al món afectiu i de les cures.
I com veis el futur?
Hi ha estudis transversals a Xile i Filipines que demostren que en les famílies en què el pare s’incorpora a les cures es genera menys violència intrafamiliar i menys delictes. És una porta meravellosa per possibilitar que els nostres fills, si tenen una abstracció de gènere masculina, no entenguin la masculinitat com una cosa lligada a la violència, ni allunyada dels sentiments. Llavors no ets només tu, també és el que pots aportar en el futur.