Feministes abans del feminisme

PalmaLa paraula ‘feminisme’ no es va crear fins al 1871. Fou entorn d’aquells anys quan es va començar a fer notar aquest moviment reivindicatiu. Però molt abans d’això, ja hi hagué dones a les Illes Balears que intentaren participar en la societat amb els drets i les condicions dels homes. Pràcticament en tots els casos eren de família benestant, si no, no haurien pogut accedir a l’educació, ni haurien tingut un cert ressò al seu entorn. Bona part d’aquestes dones estigueren lligades a l’Església, perquè aquesta era poderosa i perquè també representava una oportunitat per formar-se. Repassam la història d’algunes d’elles, quan celebram, el divendres, 8 de març, el Dia de la dona.

Si bé al món medieval la comunitat jueva de Mallorca era tan masclista com la cristiana, el doctor en Història Jordi Maíz ha trobat un bon grapat de casos de dones que destacaren en l’artesania, el comerç, els negocis i la ciència. Així, per exemple, trobam Goig, qui es va enfrontar als forners cristians per obrir ella el seu propi negoci de pa, el 1313. O Zaharon, que el 1349 era ella qui representava els interessos del seu home, comerciant, per demanar una indemnització per un atac pirata. Excepcional era la feina de Gog, metgessa al barri jueu d’Inca, perquè aleshores ni les jueves ni les cristianes podien accedir als estudis de medicina.

Un edifici del campus de la Universitat de les Illes Balears duu el nom de Beatriu de Pinós. També un programa de talent investigador de la Generalitat de Catalunya. Ella i una altra dona del segle XIV, Agnès de Pacs, totes dues de famílies nobles i amb molts de doblers, foren les creadores de les primeres càtedres a Mallorca per difondre l’obra de Ramon Llull. És a dir, la primera pedra dels estudis universitaris a l’Arxipèlag. No sense dificultats: el testament de Pinós, que destinava els seus béns a la futura escola lul·liana, fou impugnat per la seva filla i per l’inquisidor Guillem Caselles, per a qui Llull era un heretge. Així i tot, el llegat es va mantenir.

En agonitzar l’Edat Mitjana va comparèixer una altra dona excepcional: la religiosa Elisabet Cifre. D’ella ens donen notícia les historiadores Esther Cruz i María José Bordoy. Ni més ni manco que els jurats, equivalents als nostres regidors actuals, li demanaren consell sobre com havien d’actuar amb les lluites entre els poderosos bàndols dels Espanyols i els Armadans. Quan els Agermanats volgueren assaltar el seu convent, bastà la seva presència per aturar-los i fer que girassin coa. Una dona valenta, veritablement. És una de les escasses filles il·lustres de Palma.

Doctora en Filosofia i poliglota

Elisabet Cifre fou la fundadora del col·legi de la Criança, a Palma. Aquesta va ser una institució per a l’educació de les nines, de la qual el 1521 en fou la primera directora. Prova de la seva bona feina és que, en només un curs, va pujar la matrícula fins a les cent alumnes. Que no tan sols eren nobles, sinó de tota l’escala social. Per descomptat, els coneixements que es transmetien a les nines no eren d’alta cultura: teixir i pràctiques religioses, però també gramàtica. Així i tot, era educació per a les dones, tot un avanç. Conten Bordoy i Cruz que, ja abans de la Criança, havia existit un centre per a l’ensenyament de les al·lotes nobles al monestir del puig de Pollença, que s’havia creat el segle XIV.

També és filla il·lustre de Palma una altra religiosa, Catalina Maura, que va viure a cavall entre els segles XVII i XVIII. En un entorn de cada vegada més hostil cap al català, com subratlla l’escriptor i teòleg Miquel Julià, fou una defensora entusiasta del llavors molt desprestigiat Ramon Llull, i deixà escrits poemes inèdits en la nostra llengua que encara es conserven. També, com a Elisabet Cifre, li demanaven consell. I que fos objecte d’aquesta consideració no era poca cosa.

Una altra dona d’empenta fou, al segle XVII, Teresa Ponce de León. Filla única d’una família noble, com ens relata la historiadora de l’art Aina Pascual, va gaudir d’una “educació exquisida, inabastable per a una gran majoria”. Vídua el 1645 del virrei de Mallorca José Torres, es veu que s’enyorava de l’illa perquè hi va tornar el 1662, ja com a religiosa. Aquesta vegada, amb el projecte de fundar a Palma l’actual convent de la Concepció, procés que va estar ple d’entrebancs, com per exemple que la volien elegir abadessa, però “els teòlegs mallorquins” afirmaven que no ho podia ser, per haver estat casada. Ella no es va donar per vençuda i “va recórrer a teòlegs caputxins i jesuïtes”, diu Pascual, fins que va aconseguir el seu objectiu.

El segle XVIII ens va portar el centralisme i la desaparició de les institucions històriques. Però també les idees progressistes de la Il·lustració, un dels objectius de la qual era l’educació. Les noves propostes es vertebraren a tot l’Estat a través de les Societats d’Amics del País, entre les quals hi havia la de Mallorca, creada el 1778. En aquest motor del progrés a les Illes hi hagué dones. Com a mínim, la historiadora Isabel Peñarrubia en registra tres: Catalina Sureda, Maria Sureda i Joana Aina Vidal, que eren subscriptores del butlletí de la Societat. Això vol dir que no només sabien llegir, cosa insòlita a l’època, sinó que estaven al cas de les darreres novetats tècniques i científiques. Una altra il·lustrada fou Bàrbara de Sales, del cercle de Jovellanos a la seva estada a Mallorca, amb qui intercanviava correspondència.

Peñarrubia cita també el cas de Maria i Pasquala Caro, nebodes de Maria Sureda i germanes del marquès de la Romana, heroi de la Guerra del Francès. Pasquala representa un cas poc menys que inconcebible a la Mallorca del s. XVIII: parlava sis idiomes, es doctorà en Filosofia a la Universitat de València, publicà el 1781 Assaig d’Història, Física i Matemàtiques i va impartir classes de Teologia, Física, Matemàtiques i Filosofia Escolàstica. Maria Caro va ingressar el 1779 a l’acadèmia de Sant Carles de València, on rebé les distincions d’acadèmica de mèrit i directora de la classe de dibuix. I tot això, quan només tenia 16 anys.

El 1798, a la Societat d’Amics del País mallorquina es va plantejar la creació d’una Societat de Senyores, per a les dones il·lustrades. Es va convocar un certamen, dotat amb 200 monedes de velló –que devia ser una bona recompensa–, per a una memòria que argumentàs els beneficis que es derivarien per a Mallorca de la seva posada en marxa. La mateixa entitat també va crear escoles de nines, amb uns coneixements pràctics: aprendre a filar, és a dir, un ofici, no tan sols una feina domèstica. El que ara en diríem formació professional. Una d’aquestes escoles funcionava a Petra l’any 1801, segons registra la doctora en Història Catalina Martorell.

La batalla de Maria Agnès Ribera

El bisbe de Mallorca Bernat Nadal, un altre il·lustrat, també va apostar decididament per l’educació de les dones. Per a això, segons els seus biògrafs Pere Fullana i Valentí Valenciano, va tenir la col·laboració valuosíssima de la vídua Maria Arbona i la seva filla Maria Ferrer, de Fornalutx. Totes dues ja regentaven a Palma una escola de brodat amb sortida comercial, no només per a la casa. Així es va crear a la capital mallorquina, el 1809, el col·legi de la Puresa, amb aportació econòmica del bisbat.

Fullana i Valenciano destaquen la modernitat d’un centre que exigia a les seves mestres coneixements, no tan sols de les feines domèstiques, sinó també d’aritmètica, gramàtica castellana, italià, francès, geometria i dibuix. Antònia Nadal, neboda del bisbe i dona de la seva confiança, jugà un paper fonamental en la posada en marxa del col·legi, i la seva filla Francesca Palou en seria una de les mestres.

En plena Guerra del Francès, narra Peñarrubia, Dionísia de Sales, vídua del marquès de la Romana i cunyada d’aquelles extraordinàries germanes Caro, va crear la Junta Patriòtica de Senyores a Mallorca, que les seves sòcies aprofitaren “per participar en la naixent ciutadania”. Quan els liberals arribaren al poder per primera vegada, el 1820, es creà a Mallorca la Societat Patriòtica, i a Eivissa Los Amigos del Bien, i totes dues entitats comptaren amb presència femenina d’entusiastes partidàries del liberalisme.

D’aquest començament del XIX, en ple conflicte entre liberals i absolutistes, Peñarrubia ens descobreix una altra dona “lluitadora i perseverant en contra d’un entorn extremadament patriarcal”: Maria Agnès Ribera. Filla il·legítima d’un ric comerciant, la seva família la va obligar a ingressar a un convent amb només tretze anys per apoderar-se de la seva herència. Però Ribera mai no va acceptar la seva situació. Gràcies a la victòria del liberalisme va poder deixar el convent i va fugir a Marsella, on va conèixer el que seria l’amor de la seva vida: Gabriel Cabanellas.

En tornar a Mallorca, continua la historiadora, Maria Agnès Ribera va fer front a una batalla judicial d’anys per poder tornar a l’estat seglar i per recuperar la seva herència, i va aconseguir totes dues coses, a més de casar-se amb el seu estimat. Era una altra dona excepcional que sabia cinc idiomes i que va escriure un llibre de viatges i un altre de religiós. Quan va morir el seu home va entrar al col·legi de la Puresa com a mestra i va aportar els seus diners per a la supervivència de l’escola. Per què? Per continuar formant nines que tinguessin més oportunitats que les seves àvies.